Els amics del veneçolà Maduro

Maduro practica la política de Godzilla, esclafa qui dissenteix i eleva els supermercats sense queviures a la categoria d’estatus nacional. Va assegurar a Joe Biden que permetria unes eleccions lliures però anul·la els candidats de l’oposició, amb una carambola macabra. Va desqualificar María Corina Machado i ara ha fet impossible la candidatura de la professora Corina Yoris per a les eleccions presidencials del juliol. Vuit milions de veneçolans se n’han hagut d’anar del seu país a fi de trobar llibertats i prosperitat. Maduro aconsegueix un impossible: empitjorar tot allò que el chavisme va devastar. Espanya exporta a Caracas activistes antisistema, constitucionalistes de l’indigenisme i exgovernants que viatgen a compte de la fantasmal Aliança de les Civilitzacions. Són els amics de Maduro. A la Moncloa, el president Pedro Sánchez, àrbitre del nou ordre mundial, està disposat a revisar les sancions a la dictadura de Maduro. Encara no se sap el contingut de les maletes de Dercy Rodríguez. És la vella història, la de sempre: quedar bé amb el castrisme i el peronisme, tranquil·litzar Maduro, abraçar Gustavo Petro i donar la raó a López Obrador. Sánchez és l’acusador d’Israel i el defensor de Maduro, tot alhora. Aquí, confinades per Maduro, queden María Corina Machado i Corina Yoris. El preu és inaudit: empresonament d’opositors, mobilitzacions estudiantils, internet en flames, carestia alimentària, falta de medicines, tancament de mitjans de comunicació independents, la inflació més alta del món, endeutament, més criminalitat. Maduro dona la culpa de tot a la gran conspiració. És el cop d’estat permanent. Dividir, anul·lar tota possibilitat de consens, buscar profit polític en un malestar social que s’expandeix amb el risc de conseqüències infaustes. Amb Maduro mai hi haurà reconciliació nacional, transició o evolució sinó tot el contrari. Sense pausa, destrueix confiança, convivència, la pau als carrers, qualitat universitària, les classes mitjanes, els drets humans, la seguretat jurídica, la moneda, la llei i el sistema econòmic, l’Estat, la nació. Segles de fenomenologia del cop d’Estat ens contemplen i qüestionen una vegada més les tesis del final de la Història o de la irreversibilitat dels processos democràtics. En el segle XXI, un país ric i estable com Veneçuela, paradigmàtic en els anys vuitanta, està sota la tutela il·legítima d’un règim del poder executiu, amb el poder legislatiu a la paperera i l’oposició sense salvaguardes. Són les conseqüències que la insurrecció popular –la no democràcia salvatge– prevalgui sobre la llei. A Veneçuela el règim s’emmascara en directe, al canal Telesur. Desaparegudes les guerrilles a Sud-amèrica i amb el castrisme entre l’espasa i la paret, a Veneçuela la regressió postula els mètodes gairebé oblidats del que era el Tercer Món. Maduro ha incinerat Montesquieu en un moment de grans incerteses mundials. Així és com un dels països amb més reserves de petroli s’ha quedat sense gasolina i sense poder legislatiu.

El més llegit