La saviesa dels indis

La vida política s’ha convertit en un fangar. Que sempre s’hagi vist així no en justifica l’actual densitat. Que el seu nivell sigui proporcional als seus corresponents temps tampoc explica per què ha decidit traspassar la línia que hauria de separar el que és públic del privat, i enfanga el terreny i barreja tants ingredients que, al final, tot es confon. L’àlgid nivell de convulsió actual, auspiciat i exagerat per les xarxes i digitals de dubtosa ètica, sempre beneficia els que ataquen perquè el temps, convertit en remolí, confon el punt de partida i desdibuixa la defensa que, al seu torn, és també llançaflames. Per això, mentre busca culpables, la responsabilitat es perd en l’encreuament d’acusacions que avui els iguala a tots en insensatesa. Tot i així, n’hi ha graus. Ànims exacerbats El diputat popular Jaime de los Santos, que en el seu torn de control al Govern de dimecres es va interessar per les raons que empenyen els joves a ser desafectes al feminisme, va apujar decibels barrejant temes, confonent conceptes i exacerbant els ànims de la ministra d’Igualtat, que li va respondre amb un triple clamor de vergonya recordant-li el drama actual pels diversos crims masclistes i vicaris que han commocionat la ciutadania. La posterior ratificació de la provocació a les xarxes pel mateix diputat va traslladar el nivell de tensió a una societat que ja la percep en els seus cercles més pròxims. Enmig d’aquesta confrontació sense límit, que sembla filla dels pitjors moments dels episodis nacionals, en els quals tot es redueix a l’amb mi o en contra meu, una veu nítida es va imposar al soroll mostrant-se horroritzada i titllant de lamentable i vergonyós l’espectacle. Aitor Esteban Bravo (Bilbao, 21 de juny de 1962) té motius per exclamar-se. Diputat al Congrés des de fa 20 anys, acumula prou experiència i disposa de la perspectiva necessària per analitzar la gravetat de l’escalada dialèctica a l’hemicicle. Defensor clar de les seves posicions i irònic en els seus exemples, les seves negatives solen anar acompanyades d’alternatives i els seus avals, de condicions que li permeten posteriors reclamacions davant potencials incompliments. Ho saben bé els socialistes, amb qui comparteix aliança a Madrid i societat governamental al País Basc. També els populars, per acords passats i a qui ha deixat sempre clara que és la línia vermella amb Vox la que els separa de qualsevol col·laboració. I tot i que l’equidistància no està en els seus millors moments i les pròximes eleccions del 21 d’abril a Euskadi la posaran a prova, la voluntat de negociar sempre amb qui governi Espanya per beneficiar l’autogovern d’aquesta comunitat històrica continua sent la brúixola que li permet dirigir-se al nord amb resultats i sense estridències. Una mica d’enveja Perfils com el d’Aitor Esteban fan entendre que la política basca produeixi certes enveges a Catalunya, on els escarafalls constants es resolen amb millores més petites. O sense aquestes. Qüestió d’habilitat. És probable que el considerat millor orador del Congrés, en la seva qualitat de professor d’Història i Cultura de Nord i Mesoamèrica, s’apliqui la sentència dels dakota, que recomana pensar el que es vulgui però sense oblidar que has de conviure cada dia amb els teus propis pensaments.

El més llegit