Necessitat de la política

Per enterbolida que estigui la vida pública no hem dur-la amb urgència al quiròfan però una mica d’oxigen, honestedat, llum i taquígrafs, paper d’escata, regeneracionisme, B12 i sentit comú fan molta falta. Necessitem la política, encara que només sigui per no cedir el pas a l’antipolítica que subestima la dignitat civil de les persones. Aquesta antipolítica és per als qui ja consideren que les urnes són un estadi fòssil de la vida pública, una cosa supèrflua, anacrònica, caduca i per tant corruptible. Nega la voluntat de viure en la llibertat i a la vegada ignorar la decepció possible. Desemboca a la democràcia il·liberal, que ve a ser un succedani tòxic, la cinquena via que acaba en Estat fallit. Fàcilment s’entén que la tolerància i el pluralisme només sobreviuran en la democràcia constitucional i representativa, tan denigrada. I, si és així, serà gràcies a la política, una política reformada, molt més àgil, depurada de tanta corrupció. La política com a acció, viva, adaptable, flexible i conciliadora. La política com a ambició política que es legitima per la contribució del ciutadà a un sentit del bé comú. En l’antípoda, sobren els models, blans o durs, amb Putin en un extrem quasi totalitari i Trump en la hiperdemagògia. Segons la Fundació Bertelsmann, avui regeixen 63 democràcies i 74 autocràcies. Així pul·lulen Maduro i tants d’altres. Han destruït la política per preservar el poder contra l’Estat de Dret. A Colòmbia, Gustavo Petro s’hi posa en dies alterns. La partitocràcia genera compartiments estancs, zones tabú, districtes d’excepcionalitat on abunda una baixa política, caduca i desacreditada, la política que per sistema promet i incompleix. Ho polititza tot: el sistema judicial, el periodisme, la relació entre política i poder econòmic i, finalment, ens va ruixant amb el fals perfum de la corrupció. Així i tot, més enllà del rigor de la llei, no és just exigir a la política l’esforç exclusiu d’una exemplaritat moral que la societat, tan desvinculada, pràcticament rebutja com a valor en comú, amb l’embriaguesa de la sondejomania. És això una societat civil o una societat cada vegada més inarticulada, inconnexa? Com configurar maneres de pensar i de recordar a la vegada que vincles, pertinences, valors es desintegren? Resulta que la idea de societat civil és molt més fràgil del que possiblement suposàvem. Reclama un contracte de confiança i hi estan de més els èmuls de Koldo i l’antipolítica. Desafortunadament, assumim amb facilitat les ideologies soft i donem massa per fet que l’Estat ha d’assumir les nostres responsabilitats, com a sistema providencial. L’esforç per informar-se a fi d’opinar amb responsabilitat no marca tendència i la mala política ho sap. Ens n’anem al llit després d’un últim cop d’ull a la pantalla de l’Iphone i en despertar la primera mirada és a l’Iphone, objecte i subjecte ja entre els més íntims. Fer clic a tota hora ens du a exigir instantaneïtat en tot, ignorant les grans continuïtats. Pel que veiem, la política de qualitat fa moltíssima mandra.

El més llegit