El to habitualment aspre de la política espanyola, especialment la nacional, s’ha exacerbat en les últimes setmanes, després de les eleccions gallegues, amb la tramitació de la llei d’amnistia i amb les convocatòries d’eleccions al País Basc, a Catalunya i al Parlament Europeu. En les intervencions públiques, però també a la tribuna del Congrés dels Diputats, s’han creuat línies vermelles fins al punt d’arribar a immiscir-se en l’entorn més personal del president del Govern central, del líder de l’oposició, d’alguns diputats i de la presidenta de la Comunitat de Madrid. No és la primera vegada en la història de la nostra democràcia que vivim episodis d’aquest tipus. Recordem el que es va anomenar oposició sistemàtica a Adolfo Suárez i que va acabar amb la seva dimissió el 1981, seguit del cop d’Estat de Tejero. O l’agra legislatura de 1993 amb els GAL i els morts en calç viva. Per no parlar dels mesos previs a les eleccions del 2004, amb el "No a la guerra" i els atemptats d’Atocha. Una sèrie que acaba amb la moció de censura contra Mariano Rajoy. En cada un d’aquests moments s’han dit moltes barbaritats d’una banda i de l’altra, algunes amb fonament i moltes altres sense. Potser el més inquietant d’aquest episodi actual és que s’estan centrant els atacs en els entorns familiars directes dels líders polítics i s’estan practicant polítiques del ventilador pels mitjans més barroers que es puguin imaginar, utilitzant, en alguns casos, les institucions i els poders de l’Estat per alimentar un fangar que no fa més que desprestigiar la política i els polítics, no només un partit o un altre.