Esperant la primavera

El temps de les cireres serà electoral. I com passa quan pretens agafar una d’aquestes carnoses menges, els comicis s’entrellaçaran fins a buidar la cistella de les emocions si els seus resultats no ens situen davant la panera d’unes eleccions generals. Tot i així, tres cites en tres mesos faran passar de l’expectació a la sacietat sense solució de continuïtat perquè en aquest temps ja tot s’extrapola i els límits geogràfics s’adapten a les conveniències interpretatives. Al cap i a la fi, tant els comicis bascos com els catalans incidiran en la governabilitat d’Espanya perquè els respectius independentismes en tenen la clau. I què dir dels europeus que es juguen el futur immediat d’un continent que decidirà si avança en el seu interès comú o torna al passat amb la força emergent de la ultradreta marcant el pas. Això i així passarà en un país políticament convuls, cansat d’una escalada retòrica insaciable on fins i tot la vida personal s’ha convertit en arma llancívola per entendre’s que el que és privat incideix en el que és públic. Així estaven Isabel Díaz Ayuso i Pedro Sánchez per les seves respectives parelles quan Pere Aragonès va irrompre en la partida i va alterar el tauler. Exploten o s’escapen La impossibilitat d’aprovar els pressupostos catalans als quals tanta propaganda s’havia donat ha provocat que els generals de l’Estat també es guardin en un calaix per no ser viable la seva negociació entre urnes i interessos encreuats. Els uns i els altres havien de ser els millors de les nostres vides però a les grans esperances els passa com als globus de fira en mans infantils, que exploten o s’escapen abans d’arribar a casa. Veiem així com, una vegada més, les necessitats de país, que són les de la ciutadania, queden relegades a un segon pla perquè les dels partits decisoris són les que s’acaben imposant. I malgrat que ens venen el contrari ja gairebé ningú s’ho creu. El truc és massa vell i la seva voluntat d’actualització, poc convincent. A aquest repte s’enfronten tots els protagonistes però especialment Jéssica Albiach Satorres (València, 29 de maig de 1979). Assenyalada com la responsable de la caiguda dels comptes i la millora de la situació econòmica dels catalans, a la líder dels Comuns se la presenta com el braç executor d’una tàctica partidista que s’estén fins a Yolanda Díaz, passant per Ada Colau, per l’evident perjudici a l’Executiu espanyol. Va venir, va seduir i no va tornar Costa entendre que la seva negativa a cedir davant el polèmic Hard Rock Cafe en sigui l’única i autèntica raó. Descrit com el casino més gran d’Europa que convertiria la zona en Las Vegas del Mediterrani, el centre hoteler fa 15 anys que és en terreny pantanós heretant la divisió política i social de l’Eurovegas, que va convertir el seu promotor, Sheldon Adelson, en una mena de Mr. Marshall que va venir, va seduir i mai va tornar. A més, ja era als pressupostos anteriors aprovats pels Comuns sense que provoqués tanta irascibilitat. I com que el que es porta és fer de la necessitat virtut, Albiach es veurà obligada a defensar-se de les acusacions d’haver perjudicat el seu potencial electorat desitjat també pels seus rivals ideològics. Aragonès ja ho ha fet. El temps de les cireres és molt curt i convida a somiar quan es recullen. Però, com cantava Yves Montand, tampoc es viu sense patir-lo.

El més llegit