Ni penediment ni perdó

El segle XXI va començar caient. L’atac a les torres bessones de Nova York va marcar el final d’una època de calma i esperança per a la pau, la democràcia i el desenvolupament mundials. Era el revers d’un ensorrament anterior, el del mur de Berlín. La seva demolició ho va ser també d’una era de risc i amenaces i va comportar l’adeu a la Guerra Freda, el temor a la tornada de la qual, per cert, insta avui a un rearmament sense precedents i un recel sense pal·liatius. Aquell 11-S del 2001, del qual tots arxivem imatges tan espectaculars com dantesques, va ser així mateix l’inici de l’etapa en què la mentida oficial busca esborrar la veritat. Les armes de destrucció massiva que continuen sense aparèixer van portar a la invasió de l’Iraq. D’aquella confrontació, la puixant desestabilització d’una zona ja per si mateixa susceptible, com demostra el patiment actual. En l’endemig, la popular foto de les Açores ens presentava tres dels protagonistes polítics somrient com si el que acabaven de decidir unilateralment no hagués de tenyir el mapa de venjança, dolor, sang i mort. Mites tombats La commemoració de les efemèrides permet la revisió detallada del passat. La seva actualització tomba mites, aclareix la història i presenta fets amb un realisme descarnat. I cada vegada amb més precisió, perquè la proximitat en el temps i les facilitats a la informació ofereixen un contrast de vivències narrades en primera persona de les quals, a falta del filtre dels historiadors, es desprenen primeres conclusions. Algunes no per conegudes menys impactants. Això és el que està passant aquests dies d’evocació dels atemptats d’Atocha. Que l’honrós i imprescindible record a les víctimes innocents va acompanyat de la reescriptura d’un relat que va voler imposar l’interès a la veritat, la vanitat a l’ètica i el llegat al futur. I tot això centrat en la figura de qui acabava el seu mandat per voluntat pròpia, orgullós d’haver posat Espanya al món i que va passar a ser el primer president que no es presentava a la reelecció derrotat per les urnes. Així es va iniciar un cicle d’oposició, avui recuperat, que vol fer creure que el Govern està mancat de legitimitat i sobrat de manipulació. José María Aznar López (Madrid, 25 de febrer de 1953) no està vivint els seus millors dies. O almenys la seva imatge i la dimensió política que va representar i de la qual tan orgullós se sent quan pontifica sobre l’Estat de dret, es lamenta pel que hauria de passar i no s’esdevé i convida que cadascú que pugui faci, per impedir mesures auspiciades pels seus rivals polítics, als quals converteix en enemics i castiga sense pietat. Aquells dies negres, marcats per l’estupefacció, la reacció, el plor i el silenci, van ser el centre d’una voluntat d’engany oficial sense precedents, als quals ja va esmenar el judici posterior i que avui recobren vigència per la falta d’una paraula, una de sola, de penediment públic o acceptació d’error. Una cosa que sabem que tampoc va ser procedent, perquè al cap de poques hores d’aquell dijous dramàtic els primers indicis ja apuntaven a un atemptat d’arrel islamista davant el qual ETA va començar a entendre que el seu final era pròxim. I així va ser com el totpoderós líder del PP i avui referent totèmic de la dreta ha consolidat la seva imatge adusta i impertorbable, que sosté i no esmena, perquè un líder autèntic mai s’equivoca.

El més llegit