En el ple d’investidura de juny passat, Ada Colau, en nom dels Comuns, va renunciar solemnement a exigir l’entrada en el govern municipal amb el PSC. Si va votar al socialista Jaume Collboni va ser com a mal menor front Xavier Trias, ja que "no pot tornar a Barcelona la Convergència del 3%", va deixar anar, per a gran disgust dels amics i familiars del guanyador de les eleccions, que poques hores abans estaven segurs d’assistir en el Saló de Cent a una festa. El PP de Daniel Sirera també va optar pel possibilisme d’impedir que la ciutat caigués en mans de l’independentisme. No obstant, Colau des d’aleshores no ha deixat d’exigir una coalició amb els socialistes, fins i tot sabent que aquest bipartit no serviria de res i aixecaria un mur que faria impossible la col·laboració de Junts, ERC i PP. Per acabar de complicar-lo, Collboni té clar que seria un greu error permetre que qui ha sigut vuit anys alcaldessa, i tanta polarització ha suscitat, passés ara a ocupar el càrrec de segona de bord com a tinent d’alcalde. Colau, la retirada de la vida municipal del qual era el més saludable, no només no renuncia a res, sinó que s’ha convertit en una autèntica torracollons.