La generació de la democràcia retira la de la postguerra (i se salta els ‘boomers’)

Cada època deixa un segell indeleble en les persones que l’habiten. I aquesta marca del temps, del seu temps, és més important en el comportament de cada generació del que es creia fins ara. És la tesi principal de l’assaig ‘El peso del tiempo’ (Debate), del politòleg Oriol Bartomeus, que, sota aquest prisma, fa un relat del relleu generacional a Espanya. I arriba a conclusions interessants, com que la generació que ha portat les regnes del país fins fa una dècada és la mateixa que va fer la Transició. I que aquests fills de la postguerra estan sent substituïts a la sala de comandament no pels ‘babyboomers’, nascuts entre el 1960 i el 1975, sinó pels que van venir al món ja després de la mort de Franco. Bartomeus, investigador a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials i professor a la UAB, construeix el seu relat sobre els fonaments d’una divisió generacional de nou encuny. Moltes institucions, per exemple el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, utilitzen uns talls temporals que poc tenen a veure amb els esdeveniments del segle XX espanyol, opina ell, sinó que estan més relacionats amb els esdeveniments globals. Així que, per començar, Bartomeus divideix la població actual en cinc subgrups que sí que tenen en compte aquesta història recent local: els nascuts abans del 1939 (generació de la Guerra Civil), els nascuts entre 1940 i 1959 (generació de la postguerra), els nascuts entre 1960 i 1975 (els babyboomers), els nascuts entre la mort de Franco i la crisi del 2008 (els fills de la democràcia) i els nascuts a partir del 2008. La seva conclusió és que, per diverses circumstàncies, la generació de la postguerra ha ocupat durant molts anys els àmbits de poder (polític, econòmic, cultural, mediàtic), i que des de fa una dècada està en retirada. Però que aquest pas enrere no ha provocat la irrupció dels «nens del desenvolupisme», nascuts entre el 1960 i el 1975. Aquesta generació «no ha acabat de fer eclosió com a dominant», diu al llibre. ¿Per què? «Perquè quan era la seva hora, els seus pares estaven encara al comandament», afegeix en conversa amb aquest diari. L’oferta de iogurts i d’estils de vida La seva hora, segons Bartomeus, va ser per fi a la segona dècada del segle XXI, poc després de la gran crisi econòmica del 2008. Però en aquell moment, quan va sorgir per exemple el moviment del 15M, «qui pren la davantera són els més joves», els que ja van néixer durant la democràcia, que, com a grup humà diferent, tenen diferents valors. ‘El peso del tiempo’ atribueix a traços generacionals en aparença banals canvis profunds en el comportament de cada generació. La diferència entre no tenir televisió, tenir-ne amb un sol canal, tenir-ne amb diversos canals i la fragmentació de l’oferta audiovisual actual, per exemple, marca cada grup d’edat més que altres circumstàncies. «Jo defenso que els joves no voten com joves i els vells com vells, sinó que l’oferta il·limitada (de iogurts o d’estils de vida: les meves àvies es van casar per a tota la vida, no era concebible una altra cosa, mentre que ara hi ha moltes més opcions) condiciona més l’elecció. Hem passat en tres generacions d’una vida súper estricta i ordenada a un món on cada nit pots fer una cosa diferent, i ningú t’ho retraurà», diu. En conseqüència, no és que les noves generacions hagin de fer necessàriament eleccions polítiques diferents de les de la gent gran, però sí que aquestes eleccions seran més canviants, perquè des de petits estan acostumats a triar constantment entre diverses opcions. Altres característiques de la generació que segons Bartomeus està accedint des de fa una dècada als àmbits de poder són el seu individualisme (influït per la revolució conservadora de finals dels 70, que va condicionar el model de societat en el qual van créixer) i l’acceleració amb què consumeixen i es comporten, influïda en gran part per la transformació tecnològica. Sense segona Transició Tot i això, Bartomeus no creu que aquest relleu generacional a la sala de comandament porti a una segona Transició, que ja es va anunciar sense concitar unanimitats amb la primera victòria del PP en unes eleccions generals, amb la irrupció dels nous partits i amb l’abdicació de Joan Carles I. «La generació de la democràcia va tenir el seu moment el 2015 o el 2016. Hi va haver un moment en què va ser possible el canvi del sistema. Però l’instant es va perdre, en part perquè aquesta generació és profundament impacient», afirma. I afegeix: «Hi ha un altre element que juga en contra d’un canvi de sistema que obligui a un nou consens: la impossibilitat de trobar espais d’acord, perquè la polarització és un element consubstancial a la nostra societat. La Constitució del 78 seguirà sent-hi, com un zombi, no perquè a la gent li agradi, sinó perquè és impossible posar-nos d’acord». «La Constitució del 78 seguirà sent-hi, com un zombi, perquè és impossible posar-nos d’acord» Això no significa, com van proclamar alguns arran dels resultats electorals del juliol, que Espanya torni als temps del bipartidisme: «Aquestes noves generacions poden votar partits vells, però no fidelitzaran aquest vot. La claríssima recuperació del PSOE entre els joves, sobretot entre les noies, ha sigut utilitària perquè Vox no imposi una agenda masclista. En canvi, els vells eren de Felipe. Ara tot és momentani».

La generació de la democràcia retira la de la postguerra (i se salta els ‘boomers’)

L’assaig ‘El peso del tiempo’ afirma que la generació que va fer la Transició fa uns anys que deixa pas en els àmbits de poder polític, cultural i econòmic

El seu lloc no l’estan ocupant els fills del desenvolupisme, sinó els nascuts després de la mort de Franco

El més llegit