El Suprem veu ‘lawfare’ en la llei d’amnistia tot i que no s’esmenti

La llei d’amnistia, a diferència de l’acord firmat entre el PSOE i Junts per Catalunya, no esmenta el ‘lawfare’ (persecució judicial per acabar amb l’opositor polític), però al Tribunal Suprem no creuen que hagi de constar negre sobre blanc en la norma perquè es doni per fet que existeix. En aquesta figura, al·legada per l’expresident nord-americà Donald Trump per deslliurar-se dels procediments judicials oberts en contra seu, és on els magistrats de l’alt tribunal consultats per EL PERIÓDICO emmarquen que la norma estableixi que les ordres de detenció decauran amb la seva entrada en vigor i queels jutges només tinguin dos mesos per aplicar-la, tot i que recorrin al Tribunal Constitucional. La Sala de Govern del Suprem va fer públic aquest dilluns un breu comunicat en el qual advertia de «la necessitat de preservar i garantir la independència judicial des de totes les institucions» i veia «incompatible» amb aquesta independència «la fiscalització o supervisió de la tasca jurisdiccional per altres poders de l’Estat», en línia amb la referència al ‘lawfare’ que incloïa l’acord firmat entre els partits liderats per Pedro Sánchez i Carles Puigdemont, en què anunciava que les conclusions de les comissions d’investigació que es constituiran en la pròxima legislatura (Pegasus, clavegueres de l’Estat i atemptats del 17-A) serien tingudes en compte en l’aplicació de la llei d’amnistia «en la mesura que es poguessin derivar situacions compreses en el concepte ‘lawfare’ o judicialització de la política, amb les conseqüències que, en el seu cas, puguin donar lloc a accions de responsabilitat o modificacions legislatives». La inclusió d’aquest paràgraf en l’acord va suscitar les crítiques immediates del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i de totes les associacions judicials i de fiscals, que després de conèixer el text de la llei d’amnistia han anat matisant, tot i que cap la recolza. A l’alt tribunal argumenten que per intentar actuar judicialment contra un jutge o magistrat que hagi instruït causes relatives al procés, com creuen que indica l’expressió de l’acord «donar lloc a accions de responsabilitat», no fa falta que consti com a tal a la llei. Se sorprenen que a l’ampli preàmbul de la norma es precisi que «el fet que la present llei estengui l’amnistia a les accions delictives que es poguessin haver executat en la defensa de la legalitat i de l’ordre constitucional no suposa demèrit o cap retret per als col·lectius concernits». La referència en la qual s’emmarquen els policies imputats per les càrregues de l’1-O es completa amb un «en cap cas implica la criminalització dels funcionaris que van intervenir en defensa de l’ordre públic, ja que la presumpció d’innocència és un principi bàsic del nostre ordenament jurídic. Lluny d’això, persegueix alleujar la situació processal dels encausats i amb això les tensions derivades d’uns fets que es van emmarcar en un determinat moment i com a conseqüència de les tensions existents llavors i al llarg de més de 10 anys». Sense marge d’aplicació Però el que consideren clar senyal de la falta de confiança del poder legislatiu en el judicial és que la llei deixi per escrit que «quedaran sense efecte les ordres de recerca i captura i ingrés a la presó de les persones a qui resulti d’aplicació aquesta amnistia, així com les ordres nacionals, europees i internacionals de detenció», quan ja està previst en la legislació vigent, que no pot ser d’una altra manera. En el cas de Puigdemont ja s’havia apuntat que l’ordre de detenció nacional decauria quan l’instructor del procés al Suprem, Pablo Llarena, tanqués la causa i l’elevés a la Sala Penal en aplicació de l’amnistia. En la mateixa línia es pronuncien sobre el fet que l’article 10 de la llei declari la seva «tramitació preferent i urgent» i ordeni a «els òrgans judicials, administratius o comptables» determinats adoptar, «amb caràcter preferent i urgent, les decisions pertinents en compliment d’aquesta llei, qualsevol que fos l’estat de tramitació del procediment administratiu o del procés judicial o comptable de què es tracti». En un segon paràgraf afegeix que «les decisions s’adoptaran en el termini màxim de dos mesos, sense perjudici dels ulteriors recursos, que no tindran efectes suspensius», cosa que frustra la paralització del procediment previst a l’article 35 de la llei reguladora del Tribunal Constitucional, mentre aquest es pronuncia. Tant davant l’òrgan de garanties com davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb una qüestió prejudicial, hi poden acudir la Sala Penal del Tribunal Suprem, de l’Audiència Nacional i de les audiències catalanes, en els sumaris, o els jutges d’instrucció, en els procediments abreujats, si ho consideren necessari perquè dubtin de la constitucionalitat de la llei o del seu encaix en el dret de la Unió Europea. Aquesta reclamació se centraria en el terrorisme, que la llei inclou en l’amnistia excepte en cas de sentència ferma.

El Suprem veu ‘lawfare’ en la llei d’amnistia tot i que no s’esmenti

La llei d’amnistia: en què consisteix, com es justifica i qui beneficia

El periple legal que espera a la llei d’amnistia: Congrés, Senat i Constitucional

MULTIMÈDIA / Trivial de tots els acords per a la investidura

El més llegit