La negociació del «com si» entre Sánchez-Puigdemont, per Ernesto Ekaizer

«L’amnistia no deixa de ser una manera de mirar de superar les conseqüències judicials de la situació que va viure Espanya amb una de les pitjors crisis territorials de la història de la democràcia l’any 2017», va declarar Pedro Sánchez divendres passat a la tarda a Granada. Va ser la primera vegada –posant amb la presidenta de la Unió Europea Ursula von der Leyen– que va pronunciar la paraula «amnistia» en tot aquest temps de negociació entre el PSOE, el Govern en funcions i Junts. Ja no podia esquivar-la: EL PERIÓDICO DE CATALUNYA revelava aquell matí el contingut del dictamen sobre amnistia sol·licitat per Sumar, el seu soci, a un equip de juristes encapçalat pel catedràtic de Dret Penal Nicolás García Rivas, un dictamen que serà presentat aquest dimarts per Yolanda Díaz a l’Ateneu Barcelonès, i que firmen García Rivas (Universitat d’Albacete); Rafael Rebollo, catedràtic de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona i lletrat (2016-2018) del Tribunal Constitucional; Guillermo Portilla, catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Jaén; Javier Mira, professor titular de Dret Penal a la Universitat de València, i Antoni Llabrés, professor titular de Dret Penal a la Universitat de les Illes Balears. Sánchez, doncs, va entrar en la competència. «Coneixem totes aquestes propostes, però també puc dir que no és la proposta del Partit Socialista», va afegir. Clar i català: el PSOE té ja una proposta. Fonts socialistes indiquen que a l’assenyalar que l’amnistia no deixa de ser una manera de superar l’octubre del 2017, Sánchez va voler dir que l’important és la justificació, el que es creu que serà el preàmbul, del qual penjarà la mesura de gràcia. És aquesta idea del «compromís històric» que impulsen en les negociacions els emissaris del president en funcions. Vaja, el futur pacte. Sánchez negocia «com si» donés per descomptat que resultarà investit entre la primera i la segona setmana de novembre –possible forquilla de dates per al debat a les Corts– president d’un nou Govern de coalició. Carles Puigdemont negocia «com si» donés per descomptat que serà la peça que permetrà el funcionament de l’engranatge. Contactes amb el PP Aquestes negociacions van començar immediatament després dels resultats del 23 de juliol. Fonts que asseguren conèixer-les assenyalen que Puigdemont va mantenir contactes de cert nivell amb el Partit Popular –els que envien de veritat a Espanya segons l’expresident–, però aquests contactes van ser un fiasco cap als primers dies d’agost, cosa que va col·locar Puigdemont definitivament a l’espiell de Sánchez i el PSOE. En una primera fase aquesta negociació semblava ser una variant de la teoria de jocs coneguda com a ‘chicken game’ (el joc de la gallina o quin dels dos rivals és més gallina), utilitzada a diverses pel·lícules de Hollywood, especialment a ‘Rebel sense causa’ (Nicholas Ray, 1955), amb la famosa escena en la qual dos joves competeixen amb uns cotxes robats (un Mercury cupè 49 i un Ford descapotable 49) per veure qui guanya en la carrera cap al penya-segat (el que es tira més tard abans de caure) o perd (el que obre la porta i es llança abans). El Chickie-run, o el que es tira abans dels dos, s’emporta el cartell del més acollonit. Jim (James Dean) es llança i Buzz, que aguanta, en realitat s’enreda i cau al buit. #155 Puigdemont, com a ‘Rebel sense causa’, salta del cotxe sense frens abans d’estimbar-se. Recorden? pic.twitter.com/u8lAIqp6R2 — Ernesto Ekaizer (@ErnestoEkaizer) October 26, 2017 Aquí la repetició d’eleccions seria el penya-segat (els sondejos afloren el temor que va deixar el 23-J, la possible victòria absoluta del PP amb Vox, Coalició Canària i Unió del Poble Navarrès). Puigdemont és la clau de la investidura de Sánchez. I conscient d’això posa condicions, i la que té el preu més elevat és l’amnistia, amb garanties que el PSOE complirà, arribat el cas, la seva part del pacte. Sánchez valora que l’amnistia és la continuació de la seva política (indults, desinflamació). Per tant, estima que pot pagar aquest preu. Per tant, ja no es tracta de saltar abans d’arribar al penya-segat. És aquí on el joc es transforma en una negociació del «com si» tindrà lloc la investidura. Un no busca deixar l’altre a l’estacada. És a dir, tirar-se del cotxe abans que l’altre i explicar que després d’intentar-ho no hi ha més remei que anar a noves eleccions. Es tracta d’aconseguir un compromís. Cert és que aquesta negociació del «com si» pot patir un accident de recorregut a última hora i el compromís saltar pels aires amb les eleccions al gener a la vista. La campanya consistirà a explicar que s’ha intentat per tots els mitjans, però no ha sigut possible. Però estem en el «com si». Puigdemont ha convocat, segons les normes del seu Consell de la República, una consulta exigida per la seva base entre el 17 i 23 d’octubre en la que s’haurà de contestar si cal bloquejar la investidura de Sánchez. El resultat no és vinculant. Però Puigdemont podrà justificar més tard, si la negociació fructifica, per què s’ha de donar suport a la investidura i el compromís amb Sánchez. La mediació del 2017 Puigdemont, com recorda davant més d’un interlocutor a Brussel·les, desitjava i estava convençut de convocar eleccions autonòmiques l’octubre del 2017. La mediació del ‘lehendakari’ Iñigo Urkullu, del president del Partit Nacionalista Basc (PNB), Andoni Ortuzar, i d’Emilio Cuatrecases per persuadir Mariano Rajoy que en cas de convocar eleccions no s’apliqués l’article 155 no va ser un somieig. Al meu llibre ‘Cataluña año cero’ (Espasa, octubre 2019) reprodueixo la conversa que vaig mantenir amb Ortúzar el 8 d’octubre del 2019, i he publicat els múltiples missatges intercanviats entre Urkullu i Puigdemont el 25 i 26 d’octubre del 2017. El que en aquelles hores corcava Puigdemont era no la convocatòria d’eleccions sinó dos problemes més: l’oposició d’ERC a través de la passivitat verbal d’Oriol Junqueras i la posició contrària activa de Marta Rovira i que Rajoy executés el 155 malgrat la convocatòria, cosa que hagués enfonsat el seu prestigi. Vet aquí el relat d’Ortuzar sobre el matí del 26 d’octubre. «Aquell matí Rajoy no parla amb el ‘lehendakari’ Urkullu, parla amb mi. O sigui: ell no volia fer la sensació que hi havia una mediació en curs. Rajoy i Urkullu havien parlat de Catalunya, però com parlaven de tantes coses. Això ho veiem així: fes això president, fes això altre. Però quan Rajoy va veure que això podria ser qualificat com un exercici de mediació, primer, i segon, quan ja se li demanen garanties gairebé per escrit, que és el que demana Puigdemont per assegurar que no hi haurà 155, això a Rajoy el fa tirar enrere totalment. I ell evita qualsevol contacte amb el ‘lehendakari’, a qui també li truca Sánchez aquell matí o li escriu. Rajoy es fica a la seva closca, em truca a mi i em diu: «Escolta, digues-li al ‘lehendakari’ que no hi haurà 155, però jo no puc donar garanties ni puc fer la sensació que estic negociant, perquè això m’enfonsa políticament i deixa el meu Govern i la meva posició institucional en una mala situació». Volien, això sí, que les eleccions es fessin d’acord amb la llei electoral vigent. És molt transparent». I ¿per què fracassa? Vet aquí la valoració d’Ortuzar: «Jo crec que en el fons això fracassa perquè hi ha una falta de confiança bestial entre la Moncloa i el Palau de la Generalitat. No hi ha ni el fil mínim que necessites per fiar-te del que diu, per això la mediació no es pot anomenar així i el ‘lehendakari’ fa de facilitador de la relació, d’intercessor, perquè és que cap dels dos donava marge per a la mediació. Puigdemont el que volia era una garantia per escrit, i Rajoy diu que no. Ho explica ell, que parla amb mi per dir-me que no». Però és que segons el relat sobre la marxa Puigdemont demana més coses. «Després hi ha un intent del cap de gabinet de Puigdemont, Josep Rius, que es coneixia amb [Jorge Moragas, cap de gabinet de Rajoy], i fa una gestió que és encara pitjor que el que ens demanen a nosaltres, perquè fiquen més coses dins. Ja no és el 155, sinó una declaració sobre els presos Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, per exemple. Puigdemont encara això malament, des d’una posició que era impossible que sortís bé. La comunicació entre Rius i Moragas es produeix quan falla tot, i jo comunico que des de Madrid s’ha tallat, que ja no hi ha més possibilitats que les que havien donat. Jo me n’hauria fiat, o sigui, jo als catalans els vaig dir que em fiaria del que estan dient a la Moncloa. No només ho penso, ho sé. Rajoy no hauria aplicat el 155, ho sé perquè d’això he parlat molt amb ell: per a Rajoy era una patata calenta. Allà hi va haver un error de càlcul de Puigdemont, que també, dit en el seu descàrrec, s’ha d’entendre, perquè ERC no el recolzava». Ortuzar, atenció, també està a l’escenari ara. ¿Es passarà del «com si» al «sí» a Sánchez? ¿O es repetirà la història?

La negociació del «com si» entre Sánchez-Puigdemont, per Ernesto Ekaizer

La «falta de confiança bestial», Andoni Ortuzar ‘dixit’, va fer fracassar els contactes per convocar eleccions l’octubre del 2017 amb la falta de garantia que no s’aplicaria l’article 155

El més llegit