L’amnistia, una porta al desconegut

La possible amnistia als encausats pel procés, l’assumpte estrella de la reentrada política, porta el debat a dos plans, el jurídic i el polític. En el primer, gairebé tots els experts estan d’acord que serà difícil encaixar-la en el sistema legal. Gairebé tots perquè n’hi ha algun, com el catedràtic Javier Pérez Royo, que veu «perfectament possible» una amnistia. En el segon, la divisió és molt més renyida: si uns pensen que un creu i ratlla seria desitjable per consolidar el nou cicle a Catalunya i tancar les ferides obertes el 2017, d’altres creuen que seria poc menys que assumir l’argument d’alguns independentistes que Espanya no és un país democràtic. N’hi ha prou amb una dada per entendre l’excepcional que seria que s’apliqués una amnistia que netegés l’expedient judicial dels impulsors del referèndum de l’1-O, i se suposa que també dels que estan encausats per aldarulls relacionats amb l’intent independentista, i dels que veuen perillar el seu patrimoni econòmic per impulsar partides per finançar-lo. L’única amnistia política aprovada a Espanya en les últimes dècades data de 1977, abans que el poble espanyol subscrigués la Constitució. «Allà s’amnistia els dos bàndols, els antifranquistes i els franquistes –per exemple, els torturadors– perquè comporta un canvi de règim, un gir fonamental», explica Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona. Períodes d’excepció Abans d’això, a Espanya i a la resta d’Europa, hi va haver exemples d’amnisties que no van funcionar en totes direccions, sinó només en una. «Francisco Franco va amnistiar els seus després de la Guerra Civil, i a mitjans dels 40, a la jove república italiana, el ministre comunista Palmiro Togliatti va amnistiar els feixistes. Charles de Gaulle en diversos moments també va amnistiar col·laboracionistes», continua Arbós. El que queda clar en tots aquests exemples és l’excepcionalitat de la mesura, que també remarca el diccionari panhispànic de l’espanyol jurídic de la RAE: «L’amnistia té naturalesa col·lectiva i s’ordena normalment per raons d’ordre polític de caràcter extraordinari com el final d’una guerra civil o un període d’excepció». A diferència de l’indult, que «només afecta persones condemnades», l’amnistia «pot afectar persones que són en meitat d’un procés judicial, i persones que no es podran perseguir», afegeix Arbós. I aquesta última consideració porta fins al dirigent polític clau en tota aquesta negociació postelectoral: Carles Puigdemont. Des de les eleccions que van donar set diputats a Junts, i amb ells la clau de la investidura de Pedro Sánchez, la setmana que acaba ha sigut la més eloqüent respecte a les intencions de totes les parts sobre l’amnistia. Segons els discursos, hi ha opcions d’acord. El president en funcions va parlar dilluns més clar que mai, quan es va proclamar partidari d’explorar fórmules «audaces» per «girar full» del procés. «No podem repetir els errors del passat. És el moment de la política, de continuar avançant en la convivència», va dir Sánchez. Aquell mateix dia, Yolanda Díaz, líder de Sumar i vicepresidenta en funcions, es reunia a Brussel·les amb Puigdemont. Un «compromís històric» Dimarts va ser l’expresident qui, d’acord amb la interpretació general de la seva presa de posició, obria la porta a negociar el seu suport a Sánchez si estava d’acord a assumir un «compromís històric» que, entre altres coses, hauria d’incloure una amnistia que afecti tots els fets fins ara considerats delictius des de la consulta independentista del 2014. Segons Puigdemont, a més, aquesta exigència és no només «assumible» pel PSOE, sinó també «constitucional». No hi ha gaires constitucionalistes que hagin dit en públic que estan d’acord amb aquesta consideració. Entre els pocs que sí que ho han fet hi ha el catedràtic de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo. «L’amnistia és perfectament possible, no hi ha cap article a la Constitució que ho impedeixi. No hi ha cap dubte», va afirmar dijous a Ràdio Nacional. Arbós, per la seva banda, no veu clar aquest argument. «L’amnistia no és a la Constitució perquè no es va voler. Hi va haver un parell d’esmenes en aquest sentit mentre s’elaborava, i es van rebutjar. Per això s’entenia que l’única cosa que quedava eren els indults, i es va fer una fórmula que prohibia els indults generals. Hi ha un argument que jo no faig meu que diu que no hi pot haver amnisties perquè si el constituent no va voler indults generals, amb menys raó va poder acceptar l’amnistia», afirma. Els dubtes dominen el debat Com que el debat és en una fase molt inicial, els dubtes sobre una eventual amnistia ho impregnen tot i empenyen a la prudència els constitucionalistes. ¿Afectaria també els policies encausats per l’1-O? ¿L’exposició de motius d’una futura llei faria referència a la repressió, com voldrien els independentistes? ¿Abastaria tots els processats, diversos centenars, per fets relacionats amb el procés i els disturbis posteriors a les condemnes? ¿Puigdemont se’n beneficiaria o en quedaria exclòs, com pensa Pérez Royo? Aquests dubtes també alimenten els recels d’una part del PSOE. A Felipe González i Alfonso Guerra, que ja han demanat que no hi hagi amnistia, s’hi han sumat en els últims dies noms com els de Ramón Jáuregui i Javier Lambán. Però fins i tot els dirigents socialistes menys reticents a acceptar l’amnistia o una fórmula semblant, com José Montilla o Joaquín Almunia, creuen que els independentistes s’haurien de comprometre a no tornar a repetir els fets del 2017. Almenys en públic, Puigdemont no ha renunciat a la unilateralitat. «Quan els independentistes fan un pas, exigeixen el següent. Mai paren, només els ingenus creuen que paren: mira els indults», diu a EL PERIÓDICO Alejandro Fernández, líder del PP català. «Sánchez i Illa deien que amb els indults ja s’havien tancat les ferides, i descartaven l’amnistia perquè les podia reobrir», afegeix. Un episodi de la pugna entre ERC i Junts Els discursos públics estan condicionats, pensen en l’entorn socialista, a la pugna irresolta entre ERC i Junts pel lideratge de l’espai independentista. Sembla clar que un dels objectius de Puigdemont és que durant la negociació s’evidenciï que Junts va més lluny i és més exigent que els seus rivals; quant a ERC, el mateix dimarts en què va parlar l’expresident va donar la benvinguda a la via pactista que els republicans van emprendre fa uns anys, i que entenen que és la que ara està donant fruits. «Hem estat molt sols», va dir la diputada Teresa Jordà. L’avís del PSC En total sintonia amb Sánchez, el PSC també rema a favor de solucions que consolidin la «convivència», i creuen que el resultat de les generals avala aquestes iniciatives. Si durant la campanya de les generals Salvador Illa rebutjava l’amnistia, ara evita descartar-la. «El camí és el diàleg, el marc és la Constitució. No dic més, no dic menys», va afirmar fa uns dies. Però els socialistes catalans tenen clar que la negociació és d’alt voltatge, i que amb Puigdemont pel mig pot passar qualsevol cosa. «Si això no surt bé, si torna a ser un irresponsable, no l’hi perdonarem mai», adverteix una veu del partit.

L’amnistia, una porta al desconegut

Sánchez es compromet a «girar full» a Catalunya per superar la «fractura» del procés

Puigdemont exigeix l’amnistia abans de negociar la investidura

ERC i Junts pugnen per ser el referent independentista del PSOE

José Montilla: «De vegades sembla que González i Guerra surtin en auxili del PP»

El més llegit