La negociació amb Sánchez amenaça la relació de Junts i l’ANC en vigílies de la Diada

«No ens farà callar ningú», va bramar Oriol Junqueras en la seva intervenció davant la militància d’ERC de la Diada del 2022, després d’haver sentit al matí tota una tirallonga d’insults, xiulets i esbroncades. L’acte, per primera vegada en anys, es va celebrar a la tarda. L’habitual era celebrar-lo al migdia per no coincidir amb la gran manifestació de l’ANC. Però el 2022, ERC es va ‘alliberar’ agenda perquè no va participar de l’acte de l’Assemblea. El motiu va ser la diferència d’enfocament i fins i tot ideològica dels republicans respecte de l’ANC, que no només censurava l’aposta d’ERC pel diàleg amb l’Estat, sinó que, a més, va arribar a coquetejar amb cert populisme de dubtós tarannà democràtic («Passarem per sobre dels partits», va clamar la presidenta de l’entitat aquells dies). L’estrepitosa ruptura entre l’entitat i el partit va ser la culminació d’un llarg procés de distanciament que va néixer, fa ja un lustre, quan ERC va entendre que l’ANC s’havia convertit, amb la presidència de Jordi Sánchez, en un instrument de Junts per pressionar-lo. La Diada del 2023 s’acosta just al cap de poques setmanes que els postconvergents hagin donat un cop de volant a la seva estratègia. En aquests 12 mesos, que es pot acotar a un, per tal com en la campanya del 23J van clamar que no es podia negociar res amb l’Estat com no fos un referèndum d’autodeterminació, Junts ha passat de desitjar bloquejar el normal funcionament de les institucions espanyoles a pactar la Mesa del Congrés. I manté converses per recolzar la investidura de Pedro Sánchez. És a dir, allò que alguns anomenen «fer política» i contra el que es va aixecar l’any passat l’ANC, amb el suport de Junts. ¿ANC vs. Junts? ¿ANC vs. Junts?La pregunta és òbvia. ¿Haurà evolucionat l’ANC, la seva presidenta i les bases, a la mateixa velocitat, gairebé pròpia de Star Trek, que Junts? O, per contra, el Vietnam personal i com a partit que van viure els republicans s’estendrà cap als postconvergents en un efecte dòmino? Per acabar-ho d’adobar, el risc que corre Junts és més elevat. Amb el banderí d’aferrament de la crítica a la taula de diàleg, negociació i pacte entre el Govern de Pedro Sánchez i el Govern de Pere Aragonès, Dolors Feliu va ventar l’espantall de la creació de l’anomenat «quart espai independentista». Una llista electoral, és a dir, un ‘partit’ antipartits. Va ser aquesta amenaça, entre moltes altres raons, la que va fer que Junts prioritzés la intenció de desgastar el llavors encara soci republicà, un mes abans de la ruptura del Govern, la que va motivar l’entusiasta adhesió de Junts a la manifestació exunitaria. Després de l’acte, que alhora va ser el que menys participació va registrar de la dècada però que va superar totes les expectatives que apuntaven a un fracàs,l’expresident Carles Puigdemont va treure pit i va celebrar «l’èxit» de la convocatòria, malgrat els que «han boicotejat la participació i han volgut excloure-la de l’agenda política». «Avui el corrent central de l’independentisme ha demostrat inclusió, civisme i, sobretot, fortalesa. Junts acumulem més força. Quina Diada més gran», va asseverar a les xarxes socials. En el supòsit que el «corrent central de l’independentisme», per utilitzar la definició de Puigdemont, no hagi virat a la ‘velocitat Junts’, això podria accelerar, aquesta vegada, la creació d’aquest «quart espai» que, òbviament, mossegaria més sobre l’electorat postconvergent que sobre el d’una ERC cada vegada més impermeabilitzada respecte als anomenats «hiperventilats». De moment, el seguiment de les molles de pa que deixa l’ANC no condueixen a conclusions gens encoratjadores per a Junts. L’entitat va qualificar de «submissió a l’Estat i vassallatge al Rei» els pactes acordats per republicans i postconvergents que permeten a Francina Armengol presidir el Congrés. Segons l’ANC, «només el bloqueig de les institucions espanyoles» pot «precipitar la caiguda de l’Estat». El llegat de l’1-O L’ANC va asseverar, a tall d’avís a navegants cap a Junts perquè entenen que s’està oblidant del llegat de l’1-O, que «qualsevol pacte amb el partit que vulgui governar l’Estat només podria ser assumible com a resultat del reconeixement explícit que el referèndum d’independència va ser l’acte de sobirania que valida a Catalunya com a subjecte polític». I per tancar el cercle, si la negociació amb el PSOE pot complicar la Diada a Junts, un Onze de Setembre hostil podria posar costa amunt, al seu torn, el mateix diàleg amb els socialistes. Els postconvergents tracten que qualli el seu discurs de la separació de negociacions, pel qual elegir la presidenta d’un parlament no té res a veure amb el d’un president del Govern espanyol. Una manera de tirar la pilota endavant dient ‘a l’hora de la veritat no fallarem’. El llistó posat per Junts és certament alt, com és l’exigència de la concreció d’un referèndum d’autodeterminació, i tot acord que no passi per això serà vist, pels mateixos que fa anys que vituperen ERC, com una traïció del partit hereu del peix al cove. Però és que hi ha veus, si bé no del partit sí de l’entorn, com l’idolatrat pel sector borrasista, i en concret, per la mateixa Laura Borràs i Quim Torra. Per l’expresident només es pot permetre la investidura de Pedro Sánchez si el socialista accedeix al ‘pack’ complet, és a dir, amnistia i referèndum.

La negociació amb Sánchez amenaça la relació de Junts i l’ANC en vigílies de la Diada

Multimèdia | ¿Qui serà president? Els escenaris més probables per a la investidura

El més llegit