El pactisme latent de Puigdemont: les claus de l’actitud de l’expresident

«Que ningú s’equivoqui: els pactes, i de vegades, sobretot, els pactes difícils d’explicar, són part essencial en un sistema democràtic». Qui ha escrit aquestes paraules no és cap dirigent socialista mirant de convèncer els seus barons territorials de les negociacions amb independentistes. Es tracta de Carles Puigdemont, expresident de la Generalitat i etiquetat sempre com el líder d’una posició radical i intransigent de l’independentisme. Una posició, però, que té molts matisos. En el seu entorn sí que hi ha maximalismes, però el mateix Puigdemont ha acreditat una carrera molt més pactista de la que se li atribueix. Aquestes són les claus del seu pensament sobre el diàleg i de la seva actual predisposició a negociar amb el PSOE. En primer lloc, cal recordar que el Puigdemont alcalde i, sobretot, el Puigdemont president van pactar. Va pactar amb el PP a l’Ajuntament de Girona, va pactar com a president amb ERC i la CUP. I va mirar de pactar el referèndum. De fet, la frase «referèndum o referèndum» no només era un envit i una autoafirmació, sinó que contenia, en el primer «referèndum», una mà estesa a pactar els seus termes, com va explicar en una entrevista amb EL PERIÓDICO el 2016. Però fins i tot després de la celebració de la consulta de l’1-O, la intenció de Puigdemont va ser, en tot moment, la de pactar amb l’Estat. És a dir, incomplir la llei independentista anomenada de «desconnexió» i no proclamar la independència. Es va decidir per convocar eleccions fins que, en l’últim minut, la pressió independentista radical (inclosa ERC) i el fet que el PP no es comprometia a retirar el 155 (la suspensió de l’autonomia catalana) li van fer fer marxa enrere. Reciprocitat i reconeixement mutu Per tant, el tarannà pactista de Puigdemont existeix. Però, això sí, parteix d’unes posicions d’extrema fermesa en la defensa de l’autodeterminació. Per això, en el mateix text citat anteriorment (anomenat «Reunim-nos») també adverteix de la regla d’or per negociar amb ell: reconeixement mutu i reciprocitat. És a dir, reconèixer Catalunya com a subjecte polític i ell com el seu representant, i exercir la reciprocitat en els termes acordats. Certament, la biografia de Puigdemont és la d’un home que des de la seva adolescència defensa la independència de Catalunya. Prové del periodisme i fitxa per CiU, partit referent del pactisme nacionalista per excel·lència, tant a dreta com a esquerra. No en va, els que se situen en posicions més radicals de l’independentisme a Junts creuen que Puigdemont encara manté viu un «gen convergent» que és el que l’està portant a negociar amb el PSOE. Sense por de trencar Però és cert que Puigdemont té al·lèrgia als partits. I per això va crear la Crida (un projecte sense èxit per unir l’independentisme) i es va desvincular del postconvergent PDECat per crear la seva pròpia formació (que alguns consideren més un moviment que un partit) en què mana de manera inequívoca, en especial en l’actual negociació amb el PSOE. Aquesta al·lèrgia al partidisme fa de l’expresident algú que no té preus a pagar en les seves negociacions i que es mou, segons els que el coneixen bé, «més pels principis que per les prebendes». Això sens dubte dificulta les negociacions, però no les anul·la. Arribats a l’actual negociació, els més moderats de Junts tenen una versió més crua de la decisió de Puigdemont de baixar a l’arena del diàleg: creuen que necessita, tant ell com els seus acompanyants a Bèlgica, tornar a Catalunya, que la seva situació processal pot empitjorar (ha perdut la immunitat) i que l’Estat podria pressionar-lo molt més de cara, per exemple, a tornar a presentar-se a les eleccions europees. La versió més pròxima a Puigdemont és que no hi ha canvi de guió, que ell sempre ha optat pel diàleg, sempre que es donin unes condicions i es respectin uns principis. Dit d’una altra manera, sempre que pugui demostrar que aconsegueix més beneficis que Esquerra Republicana, que és el seu principal rival junt amb el PSOE. Sempre que pugui arrencar una sortida col·lectiva –a Junts acusen ERC d’haver negociat per aconseguir únicament beneficis per a Oriol Junqueras i altres dirigents d’Esquerra– i un relat que permeti a Puigdemont situar-se com el que ha aconseguit aquesta reciprocitat i reconeixement. Amb això podria tornar a Catalunya com un líder superior a Junqueras en els èxits cap a la independència. Tot i que tal qüestió, la independència, segueixi lluny en l’horitzó. Els més radicals Puigdemont negocia, doncs, i ha negociat. Amb condicions. I condicionants. No és aliè a l’opinió pública sobiranista, al món mediàtic. I això pot suposar un risc, ja que a Junts no falten dirigents que veuen amb bons ulls bloquejar la legislatura espanyola, forçar la convocatòria d’altres eleccions i demostrar així que no se cedeix en res amb el PSOE, que consideren un partit «repressor». El fet que Puigdemont piloti la negociació (si ell diu que el pacte és bo, molts el seguiran a ulls clucs) i que –de moment– es vulgui incloure Laura Borràs en l’amnistia pot servir per minimitzar l’impacte dels dirigents més radicals de JxCat. Aquest és l’escenari en què es mou Puigdemont i els precedents que demostren que no es tracta d’un kamikaze de la política. La negociació, insisteixen a Junts, serà difícil, però «hi ha recorregut» en la qüestió de l’amnistia. L’únic que falta, insisteixen, és voluntat política. Puigdemont, pel que sembla, la té. Sempre que aconsegueixi aquesta reciprocitat i aquest reconeixement que ell ha posat en pràctica, per exemple, en la negociació de la Mesa del Congrés a l’aconseguir, per escrit, la proposta espanyola que el català sigui llengua oficial de la UE.

El pactisme latent de Puigdemont: les claus de l’actitud de l’expresident

La presidenta del Congrés, Francina Armengol a EL PERIÓDICO, parla de la proposta d’amnistia

El rei encarrega al líder del PP, Alberto Núñez Feijóo que se sotmeti a la sessió d’investidura

El més llegit