Els ‘Capricis d’Amer’ són l’especialitat de la Pastisseria Puigdemont, fundada el 1928 pels avis de l’expresident. Es venen en bosses o en paquets i són una combinació de tres galetes de formes abruptes i d’interiors dolcíssims. Són els «carquinyolis», els «cracs» i els «terratrèmols», aquests últims en record de la sacsejada que va devastar el poble l’any 1427. Se’n podria escriure una metàfora, dels moviments tel·lúrics i d’aquests dolços malgirbats, com còdols d’un rierol. L’aparença pètria es dilueix un cop els tens a la boca. Aleshores, de la roca, n’emergeix una menja exquisida. Podríem afirmar que són el correlat objectiu de la figura de Carles Puigdemont, que s’ha anat endurint a còpia dels anys i les maltempsades, que s’ha anat entotsolant amb la dura experiència de l’exili i, que, malgrat tot, conserva encara l’espurna del visionari, per bé i per mal, la de l’home digne que du un pastisser a dins (ho va dir ell mateix en un post a Instagram, la nit de Sant Joan, amb la imatge d’una coca casolana feta probablement a Waterloo) i que no ha canviat ni una coma del discurs que va començar a escriure de jovenet. Hi ha una foto de 1982, quan tenia vint anys, on se’l veu amb un grup d’amics d’Amer en una plaça de Ginebra. Sembla un Wally «avant la lettre» , amb gorro i ulleres, assegut davant una bandera estelada confeccionada a casa, quan encara no les venien en els negocis de tot a cent. Puigdemont ja era aleshores independentista, però discrepava dels moviments que advocaven per la lluita armada i l’agitació, perquè, com explica un seu amic, Miquel Casals, que també li ha fet costat en els episodis més extrems, «la violència no era el camí per aconseguir la independència». Ho era de ben petit i d’adolescent, a l’internat del Collell, on va fonamentar els orígens del seu pensament catalanista. Un dia va dur, enganxada a la bata dels alumnes, un adhesiu de la campanya «Volem l’Estatut». Un dels capellans li va recriminar el gest i li va dir: «Però si no saps ni de què parles». Ell, orgullós i mesell, va contestar: «I tant que ho sé; si vol l’hi explico».