Vox perd el seu poder judicial i mediàtic, per Ernesto Ekaizer

El retrocés de Vox des dels 52 diputats el 2019 als 33 actuals és part de la veritable pèrdua de posicions. Si es vol, és la veritat aritmètica, una part de la veritat. ¿Per què? Perquè la fortalesa del partit de Santiago Abascal, que no amaga algunes pretensions preconstitucionals, procedia del benefici que li atorgaven els articles 162 i 113 de la Constitució. Article 162. Estan legitimats: Per interposar el recurs d’inconstitucionalitat, el president del Govern, el Defensor del Poble, 50 diputats, 50 senadors, els òrgans col·legiats executius de les comunitats autònomes i, en el seu cas, les seves assemblees. Article 113 1. El Congrés dels Diputats pot exigir la responsabilitat política del Govern mitjançant l’adopció per majoria absoluta de la moció de censura. 2. La moció de censura haurà de ser proposada almenys per la desena part dels diputats, i haurà d’incloure un candidat a la presidència del Govern. Abascal i el seu grup d’assessors van comprendre millor que el Partit Popular de Pablo Casado la importància jurídica, judicial i mediàtica, dels tribunals en això que es pot anomenar l’Estat judicial espanyol https://www.elperiodico.com/es/politica/20230425/ernesto-ekaizer-encuentro-lectores-periodico-operacion-catalunya-villarejo-laura-borras-86456452 «Els escrits de Vox han sigut en la legislatura que va arrencar el 2020 documents redactats per juristes destres, alguns advocats de l’Estat jubilats. S’ha de reconèixer que la qualitat d’aquests recursos era molt superior als que presentava el PP», diu una font judicial a El Periódico de Catalunya. Tan bon punt es va formar el primer govern de coalició del PSOE-Unides Podem, Vox va fer ús de la prerrogativa que permet a 50 diputats presentar aquests recurs i va elevar el seu primer recurs d’inconstitucionalitat el 13 de febrer del 2020 contra la fórmula de jurament de la Constitució de 29 diputats d’Esquerra Republicana de Catalunya, ΕΗ Βildu, Junts, la CUP, i Unides Podem al constituir-se el Congrés dels Diputats de la XIV legislatura perquè «hi van conjurar en contra». L’acatament va resultar, segons el recurs, «irregular». No era la primera vegada que es presentava un recurs d’inconstitucionalitat contra els juraments. Ja el PP ho havia fet en la XIII, l’anterior legislatura, un recurs que continuava pendent quan Vox va presentar el de la XIV legislatura. El del PP era un recurs testimonial que podria obrir pas al que realment importava ara, en l’arrencada del Govern de coalició, en el llindar de la pandèmia del coronavirus. Si aquests 29 escons fossin declarats inconstitucionals, la XIV legislatura en curs quedaria en suspens, a part que quedarien qüestionades les resolucions adoptades durant aquests mesos. L’impacte de Vox va ser immediat. Sis magistrats conservadors van sol·licitar per escrit que el recurs de Vox també, com el del PP, es portés a un ple del Tribunal Constitucional. Tota l’activitat de Vox va estar orientada durant la pandèmia a desgastar el govern de Pedro Sánchez amb recursos d’inconstitucionalitat. El 28 d’abril del 2020 va recórrer el primer estat d’alarma i l’11 de maig la suspensió i els terminis de prescripció i caducitat dels procediments administratius al Congrés dels Diputats. També, com era previsible, va recórrer amb l’antecedent positiu –admissió de la inconstitucionalitat– del primer estat d’alarma, Vox va recórrer la pròrroga de sis mesos el 6 de novembre del 2020. Els cataclismes interns entre la majoria conservadora i la minoria progressista van ser provocats per l’habilitat de Vox i l’eficàcia dels recursos que van ser presentats en terreny fèrtil. Tant Vox com els magistrats del sector conservador apostaven per la caiguda de Pedro Sánchez, producte de la debilitat parlamentària del Govern de coalició i dels efectes devastadors en termes de vides humanes, d’una banda, i com a resultat de les conseqüències econòmiques i socials –caiguda de l’activitat, atur– de la pandèmia de la covid-19. Les deliberacions dels recursos dins del TC eren objecte de filtracions a la dreta mediàtica, que presentava les resolucions posteriors com les «clatellades» clavades pel tribunal al Govern de Pedro Sánchez. Vox va aconseguir amplificar notablement el poder que li donaven els 52 diputats, i es va presentar com una maquinària devastadora. S’hi sumava la presència del partit en la justícia ordinària, a través de la personació directa i d’associacions afins en tots els procediments judicials en els quals es desgastava el soci de la coalició: Unides Podem. La seva capacitat d’atracció, per exemple, va arribar al punt que el recurs d’inconstitucionalitat contra la reforma del reglament del parlament d’Astúries que permetia l’ús de la llengua bable, el març del 2021, va aconseguir el vot a favor d’Encarna Roca, vicepresidenta del TC, que va fer el corresponent vot particular. Uns mesos més tard, al debatre’s al TC l’estat d’alarma decretat pel Govern per combatre el coronavirus, Encarna Roca va inclinar la votació cap a una majoria favorable a la ponència del magistrat Pedro González-Trevijano, que admetia el recurs de Vox, de sis contra cinc. El viatge d’Encarna Roca cap a la dreta i cap a Vox va ser progressiu, producte, segons fonts judicials consultades, perquè les seves aspiracions futures, per exemple ser la primera dona presidenta del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), després de deixar el TC, no serien satisfetes. Era magistrada del TC des del juliol del 2012, quan va ser proposada pel Parlament català per ser-ho pel PSOE i CiU. La prèdica de Vox havia influït notablement en la magistrada. «Quan he vist l’avantprojecte de llei de seguretat nacional li he dit als meus lletrats que ja érem en el moment de l’incendi del Reichstag», va explicar la llavors vicepresidenta del TC a l’intervenir el 14 de juliol en les deliberacions sobre l’estat d’alarma decretat el 14 de març del 2020 pel Govern de Pedro Sánchez i aprovat per 321 vots a favor el 25 de març del 2020 pel Congrés dels Diputats. ¡L’incendi del Reichstag! Havia, doncs, comprat ‘avant la lettre’ el que seria batejat com el règim del sanchisme, després del felipisme i el zapaterisme. Amb les mocions de censura, Vox va aconseguir ocupar el centre de l’escena parlamentària el 20 d’octubre del 2020, set mesos després de declarar-se l’estat d’alarma, amb Abascal com a candidat a la presidència del Govern. I la segona el març del 2023, amb la candidatura de l’exdirigent comunista, exdiputat d’Izquierda Unida i exdiputat del CDS. Potser amb aquesta última pirueta Abascal va iniciar el declivi de Vox. Per tant, privat dels drets dels 50 i 35 diputats, respectivament, que la Constitució atorga als grups parlamentaris per recórrer al TC i proposar mocions de censura, que Vox ha instrumentalitzat, amb la bona disposició de jutges i magistrats, la seva pèrdua de pes al Congrés es farà notar de manera evident en una XV legislatura. Sempre, és clar, segons els últims resultats i fins i tot noves eleccions.

Vox perd el seu poder judicial i mediàtic, per Ernesto Ekaizer

La caiguda dels 52 a 33 diputats priva el partit de Santiago Abascal d’instruments que va utilitzar amb habilitat i disposició còmplice de jutges i magistrats durant la XIV legislatura com recórrer al Constitucional i plantejar mocions de censura

El més llegit