Del rescat a l’enfonsament econòmic i l’austeritat, per Ernesto Ekaizer

Confinat al seu xalet de Guadalmina des del dijous 12 de març, 48 hores abans de la declaració de l’estat d’alarma el 14 de març, José María Aznar intervé des de Marbella en la política espanyola a través de la Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials (FAES). Està escandalitzat. Acaba de llegir al ‘Financial Times’, la bíblia de les grans corporacions i els mercats financers, que és necessari canviar radicalment les prioritats de la política econòmica de les últimes quatre dècades, considerar els serveis públics com a inversions, donar seguretat als mercats del treball i ressuscitar la redistribució d’ingressos. Redistribuir. Estudiar una renda mínima i l’impost a la riquesa. Cal sortir al pas de la marea que puja. Des de Marbella, Aznar pren contacte amb el seu equip a Madrid. Fan un ’brainstorming’. FAES actua com un diari. Vincularan l’amenaça del «marxisme» i l’«estatisme» amb l’estat d’alarma, sota el qual s’han suspès fa una setmana les activitats no essencials. El Govern de Pedro Sánchez sotmetria al Congrés una nova pròrroga de l’estat d’alarma el 9 d’abril. En una nota del 7 d’abril, la fundació alerta. «Aquesta reflexió té la finalitat d’advertir de l’existència de corrents polítics que pretenen configurar aquesta societat futura des d’una perspectiva marxista, com si el marxisme no hagués sigut derrotat amb la caiguda del mur de Berlín i la Unió Soviètica no s’hagués desintegrat», diu una anàlisi que firma Fernando Díez Moreno, patró de la fundació. Propugnaran un Estat benefactor, que tot ho pot, tot ho ordena i de tot disposa. L’Estat substituirà la societat civil i acapararà no només el poder polític, sinó els recursos econòmics i els mitjans de comunicació, i, gelós de la nostra llibertat, no ens deixarà fer ni un pas sense que ell ho permeti, sempre per a la nostra millor protecció. «Estat de guerra» Aznar, doncs, ressuscita ‘1984’, de George Orwell, sense dir-ho. Recrea un ‘Big Brother’ bifront representat per Sánchez i Pablo Iglesias, reencarnació del Front Popular de 1936. Segons l’opinió d’Aznar, ens trobem no en un «estat d’alarma», sinó en un «estat de guerra». Una guerra «biològica» [...] Aznar passa de les inexistents armes de destrucció massiva de Saddam Hussein del 2004, amb les quals va pretendre justificar la seva entrada en la història –«Estem canviant la política espanyola dels últims 200 anys», li va dir a George W. Bush el 22 de febrer del 2003, dues setmanes abans de la invasió de l’Iraq–, a la denúncia que el Govern pretén controlar els mitjans de comunicació massius. Aquest estat d’alarma-guerra biològica no és una ocurrència. És la línia estratègica que el president del Partit Popular, Pablo Casado, assumeix en denunciar que Sánchez i Iglesias pretenen construir un Estat totalitari amb el pretext del coronavirus. I ¿per quina raó han entrat en aquesta dinàmica Aznar i Casado? Perquè la reacció davant la pandèmia, la destrucció massiva de vides humanes, els ha deixat sense mantres. En altres termes, no es pot permetre que canviïn les regles del joc. Cal tornar a la normalitat prèvia al coronavirus, aquesta a la qual Aznar i Casado continuen aferrant-se com a una taula de salvació, amb fe religiosa. La democràcia, en perill Quan Aznar veu el que passa amb Trump als Estats Units, que obliga General Motors i Ford a fabricar respiradors contra la seva voluntat –una mesura de planificació central «socialista»–, adverteix que el món segur a què estava acostumat comença a esquerdar-se. Ara, doncs, s’inventa que la democràcia està en perill. ¿A què ve la referència a l’URSS i a la caiguda del mur de Berlín? ¿És un McGuffin hitchcockià per entretenir la seva parròquia? ‘Va de retro’, ve a dir Aznar. Casado aprofundeix aquesta línia d’acció i anuncia que Sánchez portarà a un nou rescat i que ell, Casado, serà el nou Mariano Rajoy que salvarà Espanya, impedirà el rescat i aconseguirà evitar la catàstrofe de Sánchez i el seu Govern de coalició. Aquesta política enarborada també per Vox, es convertirà en l’arma del sector més reaccionari del Tribunal Constitucional, amb el magistrat Pedro González-Trevijano, que utilitzarà, en la seva qualitat de ponent, els recursos del PP i de Vox per declarar inconstitucional l’estat d’alarma amb l’argument que s’hauria d’haver declarat l’estat d’excepció. Una construcció que fins i tot el magistrat més conservador -Andrés Ollero, exdiputat del PP- va qualificar en el seu escrit com una «ximpleria», desmarcant-se del grup colpista. «Profundíssima crisi» Feijóo no anirà al darrere dels seus companys d’armes. Fa uns dies, el 5 de juliol del 2022, es complia un any des de la seva primera aparició al Congrés dels Diputats, en què va fer un vaticini funest al seu grup parlamentari. El flamant líder del PP va advertir de la «profundíssima crisi» que s’acostava i que seria «dramàtic» no aprovar uns Pressupostos per al 2023 «adaptats» a la situació actual. Acusa Sánchez de «negar les evidències» com va fer Zapatero i de tenir «el Govern més regressiu de la democràcia». I ara, en plena campanya electoral, Aznar ha continuat perorant a favor de tornar a l’austeritat. Perquè amb l’austeritat, assegura, es «creix més», fent taula rasa amb el creixement del 5,5% del PIB espanyol el 2022 i de les correccions a l’alça de l’augment previst per al 2023 per part dels organismes internacionals, intoxicats, se suposa, pel domini de la llengua anglesa per part de Sánchez. Com el ‘Financial Times’ en el seu gir copernicà de política econòmica davant la pandèmia, ara ‘The Economist’, reconeix la realitat i destaca els encerts econòmics oportuns del Govern de coalició de Sánchez des del punt de vista dels indicadors que sol apreciar aquest mitjà: el creixement, el descens oportú de la inflació i la neteja del govern en matèria de corrupció. El PP proposa austeritat, però no deixa de ser conscient que, alhora, es necessita difuminar mesures socials que ha adoptat el Govern de coalició després de l’austeritat de Rajoy. Aquesta és la raó que va portar Feijóo a metrallar amb dades falses un Sánchez grogui en l’únic cara a cara acceptat pel candidat del PP. Però aquesta conducta ha patit un revés amb el qüestionament exitós de les seves dades per part de la periodista Silvia Intxaurrondo a Televisió Espanyola, que es va mantenir ferma davant el to amenaçador de Feijóo aquest dilluns 17 de juliol. Feijóo es va veure obligat a matisar posteriorment les seves afirmacions sense demanar disculpes a la periodista i sense arribar a admetre la falsedat sobre la pujada de les pensions conforme amb l’IPC que havia sostingut dilluns 10 davant Sánchez i aquest dilluns mateix davant la periodista.

Del rescat a l’enfonsament econòmic i l’austeritat, per Ernesto Ekaizer

Casado i Aznar primer i Feijóo després van fracassar en els seus diagnòstics contra el govern de Pedro Sánchez

El més llegit