El 1993, quan començaven a créixer les crítiques al «felipisme» del que es va dir la ‘Brunete mediàtica’, Felipe González va guanyar per poc les eleccions després d’un segon debat televisiu en el qual va remuntar la rebolcada que José María Aznar li havia clavat en el primer. Preparar-se a fons aquell segon cara a cara va ser una concessió a la modernitat, obligada per la necessitat d’algú que, fins aleshores, havia fet campanyes més aviat clàssiques. Trenta anys després, Pedro Sánchez, que ja ataquen els seus rivals com a epicentre del «sanchisme», no només va a programes que li són amables i que no li són gens amables –com les seves actuacions a ‘El Hormiguero’ i l’entrevista que li va fer Ana Rosa Quintana–, sinó que també va als espais seguits pels més joves. «Desitjant anar-hi. Digueu-me quan i on. Allà seré. ¡Gràcies per la invitació!», va respondre als responsables de ‘La pija y la quinqui’, un dels pòdcasts de més èxit entre adolescents i postadolescents, quan els seus responsables el van desafiar a participar-hi, una mica de broma.