Del felipisme al sanchisme: dos presidents a l’ull de l’huracà

El 1993, quan començaven a créixer les crítiques al «felipisme» del que es va dir la ‘Brunete mediàtica’, Felipe González va guanyar per poc les eleccions després d’un segon debat televisiu en el qual va remuntar la rebolcada que José María Aznar li havia clavat en el primer. Preparar-se a fons aquell segon cara a cara va ser una concessió a la modernitat, obligada per la necessitat d’algú que, fins aleshores, havia fet campanyes més aviat clàssiques. Trenta anys després, Pedro Sánchez, que ja ataquen els seus rivals com a epicentre del «sanchisme», no només va a programes que li són amables i que no li són gens amables –com les seves actuacions a ‘El Hormiguero’ i l’entrevista que li va fer Ana Rosa Quintana–, sinó que també va als espais seguits pels més joves. «Desitjant anar-hi. Digueu-me quan i on. Allà seré. ¡Gràcies per la invitació!», va respondre als responsables de ‘La pija y la quinqui’, un dels pòdcasts de més èxit entre adolescents i postadolescents, quan els seus responsables el van desafiar a participar-hi, una mica de broma. Deseando ir. Decidme cuándo y dónde. Allí estaré. ¡Gracias por la invitación! https://t.co/9D8qtu1rdO — Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) 28 de junio de 2023 En el seu afany per recollir fins a l’últim vot, el president està deixant clar que el seu estil polític no pot estar més apartat del del primer cap de Govern socialista després de la dictadura. I, tot i això, els dos estan units tant pel menyspreu visceral que susciten en els seus adversaris –que la dreta utilitza per mobilitzar els seus electors– com, cada vegada més, per haver erigit dues obres de govern controvertides, fins al punt que ‘sanchisme’ és el concepte estrella dels primers dies de campanya. Cayetana Álvarez de Toledo, l’exportaveu parlamentària del Partit Popular, va afirmar per exemple que el sanchisme «passa per substituir l’ordre constitucional per un caos en el qual Pedro Sánchez mani per descart. Sánchez no presideix un govern sinó un procés de ruptura». Hi ha pocs dubtes que González i Sánchez encarnen estils molt diferents, fins i tot oposats. No és cap secret que González està allunyat dels postulats de l’actual líder del PSOE, que, ja sigui per convicció o obligat per l’aritmètica, va començar la legislatura pactant un Govern de coalició amb Podem i la va continuar, mitjançant indults als líders del procés, acordant gairebé totes les seves decisions importants amb els independentistes catalans i amb Bildu. Aquestes són almenys les coses en les quals el PP posa el focus, perquè en l’últim mandat de Sánchez també han esdevingut una pandèmia universal i una guerra a Europa que ha disparat la inflació i, malgrat tot, l’economia, almenys en els grans números, no s’ha ensorrat. Que governi el partit més votat «Quan surto de Catalunya veig que a molts espanyols els han molestat els indults, però molt més els pactes amb Bildu», resumeix un veterà dirigent nacionalista català. A González tampoc sembla haver-li agradat res d’això: només ha trencat el silenci de les últimes setmanes a ‘Nueva revista’, amb la publicació d’un article en què defensa que, per evitar repeticions electorals, el partit més votat hauria de governar sempre que no hi hagi una alternativa. Segons totes les enquestes, fins i tot la del CIS de José Félix Tezanos, el partit més votat serà el PP. Però, al marge que sembli que González no posarà l’espatlla en aquesta campanya –al contrari que l’altre president socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, que s’ha convertit en el principal valedor de Sánchez–, el PP està utilitzant una tàctica d’assetjament i demolició semblant a la que va fer servir als 90. «Saben que Sánchez mobilitza els seus votants», diu Oriol Bartomeus, professor de Ciència Política de la UAB, en relació amb els dirigents populars. «El sanchisme és una invenció del PP per transmetre que Sánchez i els seus governs són una derivada radical, cesarista i autoritària del socialisme ben entès. Això també ho van fer amb Felipe, i ho fan perquè així eviten parlar d’altres coses que no els interessen. En comptes de plantejar una confrontació ideològica, entre la visió socialdemòcrata i la conservadora o liberal, presenten la batalla en uns termes que els beneficien: aquestes eleccions van de restaurar la democràcia, perquè el sanchisme és la dictadura. A Madrid els va funcionar de meravella», afirma. En el PP admeten que l’estratègia s’assembla a la de fa 30 anys, però creuen que aquesta vegada sortirà bé a la primera. A poques hores que s’iniciés la campanya, a la sala de màquines del partit asseguraven que el sanchisme «no té res a veure amb el felipisme». «El felipisme va acabar tenint una connotació positiva, i la connotació del sanchisme és sens dubte negativa», afirmen fonts del partit. «No és qüestió que mobilitzi o no els votants: el descontentament es palpa al carrer. I a més el concepte ‘sanchisme’ és curt, fàcil d’entendre. Surts al carrer i dius ‘sanchisme’ i tothom sap de què parles», afegeixen les mateixes fonts. Segurament, una virtut política del lema ‘Derogar el sanchisme’ que va posar en circulació Alberto Núñez Feijóo és que cada ciutadà descontent amb Sánchez interpreta aquesta frase d’una manera diferent, i totes aquestes interpretacions caben dins de l’eslògan. Canvi generacional ¿Quant s’assemblen aquelles campanyes dels 90 i l’actual? «Per al PP no ha canviat res, la qüestió és fer fora els socialistes. Però la societat sí que ha canviat: segurament un lideratge com el de González avui no seria acceptat. Les noves generacions no són com els seus pares, i també hi ha una qüestió d’acceleració: la societat és molt més impacient. Tot i que no ho sembli, només fa cinc anys que Sánchez és al poder, i González ja en feia més d’una dècada», afirma Bartomeus. Anna Balletbò, que va ser diputada socialista al Congrés entre el 1979 i el 2000 i que ara presideix la Fundació Olof Palme, creu que, malgrat tot, les campanyes d’abans eren més respectuoses. «Malgrat la duresa política, no es faltava al respecte a la persona. ¿Per què ho fa Feijóo? Ni idea, a mi em sembla poc polític. Perquè la política sigui una mica decent, s’ha de tractar el rival com un adversari, no com un enemic. A l’adversari se’l vol guanyar; a l’enemic se’l vol liquidar», diu. No és igual tampoc la manera com els interpel·lats reaccionen a aquest tipus de campanyes. González les desdenyava; Sánchez ha decidit agafar el bou per les banyes, i en la seva entrevista a ‘El Hormiguero’, de la qual fins i tot els seus crítics van considerar que va sortir reforçat, va fer una al·lusió explícita al sanchisme. «El sanchisme és una combinació de tres coses: de mentides, de maldats i de manipulacions», va dir el president per burlar-se de les crítiques exagerades que li llancen des de la dreta. «Estic d’acord amb ell», va dir irònic Feijóo quan va anar al programa l’endemà. Una estratègia perillosa Per a Bartomeus, aquest intent de Sánchez de donar la volta al concepte de ‘sanchisme’ «és perillós, perquè la gent d’esquerra no acostuma a votar en clau tan personal com la de dreta». «El PP ha creat un monstre que té la culpa de tot, però l’esquerra no sortirà a votar com un sol home per una persona, sinó per una idea o per unes polítiques», assegura. El 1993, Federico Jiménez Losantos, un dels principals exponents de la Brunete mediàtica, va publicar el seu llibre ‘Crónicas del felipismo’, que volia ser l’epíleg d’una època. Però González va guanyar, i va governar tres anys més. Cal veure si al sanchisme, també, encara li queda vida.

Del felipisme al sanchisme: dos presidents a l’ull de l’huracà

En els inicis de la campanya, la figura de Sánchez centra els atacs del PP mentre que el PSOE es llança a reivindicar-lo

El personalisme que envolta les eleccions evoca el que es va viure entorn de González als anys 90

El més llegit