Catalunya entra en campanya com a feu decisiu en la disputa entre Sánchez i Feijóo

El 23 de juliol les urnes completaran un nou hemicicle i de les seves majories dependrà l’elecció del pròxim president del Govern central. La competició entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo per aconseguir la Moncloa està disputada i Catalunya entra en campanya com una comunitat autònoma decisiva. Aquests són els reptes que afronten els partits catalans: Guanyar el duel a Junts ERC arriba a la cita amb les urnes sota l’ombra de la patacada electoral de leseleccions municipals, que les anàlisis internes atribueixen a la desmobilització del seu electorat davant una contesa que es va percebre, per part dels independentistes en general, com de nul·la rellevància cap a la independència. Aquests comicis generals tampoc són la quinta essència del que faria saltar l’elector abstinent del sofà com un molla i Esquerra parteix amb el temor que es repeteixi el que es va viure el 28M, i més perquè no hi ha hagut temps per revertir l’estat d’ànim, ni, tan sols, per glossar els ‘èxits’ de la taula de diàleg. «Potser és un problema d’expectatives», diu un alt càrrec del partit, que admet que estar dos anys parlant del referèndum perquè, a l’hora de la veritat, les converses s’acabessin just quan presumptament se n’havia de parlar, no hi ajuda. La segona ombra s’empara en el plantejament plebiscitari que el PSOE planteja cada vegada que el PP té ocasió de tornar a la Moncloa. Ajudat per la possible entrada de l’extrema dreta en el futur Govern central, el PSC confia a acaparar el cabal més gran possible de vot útil antiultra i això podria damnificar ERC. Amb tot, el partit s’exposa a dues grans amenaces estratègiques: que l’aritmètica convertís en pírrica qualsevol xifra de diputats que obtingués i el partit caigués, al Congrés, en la irrellevància i que Junts els superi en vots i/o escons, cosa que portaria que deixessin de ser l’interlocutor català principal del Govern central. De tota manera, el president manté que sigui quin sigui el resultat no avançarà eleccions. Completar el triplet Salvador Illa sap que carrega sobre la seva esquena ser la principal locomotora perquè Pedro Sánchez pugui revalidar-se a la Moncloa. Amb antics grans feus com Andalusia i València rendits als peus del PP, els socialistes saben que tenen a Catalunya el seu principal salvavides, el vot més consolidat mentre intenten aixecar el que van perdre a la resta de comunitats en les municipals passades. Per això els objectius del PSC transcendeixen els del tauler català, on no tenen dubtes que aconseguiran imposar-se. El 2019 va ser ERC qui va aconseguir el primer lloc del podi mentre que el PSC va quedar segon amb 12 diputats. Per a Illa, guanyar el 23 de juliol i fer-ho, a més, amb contundència respecte als seus rivals suposa consolidar-se com a principal partit a Catalunya i completar el triplet després de ser el partit més votat en les catalanes del 2021 i en les municipals del 28M. Unes credencials amb què busca certificar que ERC perd pistonada a marxes forçades mentre que els socialistes guanyen centralitat i s’acosten a la presidència de la Generalitat per molt que Pere Aragonès no tingui intencions d’escurçar els dos anys que queden de legislatura. És clar que per al propòsit i la projecció del líder dels socialistes catalans no serà el mateix si Sánchez continua sent president del Govern que si és el PP qui n’ha agafat les regnes quan arribi el moment. Consolidar el seu pes a Sumar La sort de Yolanda Díaz també depèn, en gran manera, del resultat dels Comuns a Catalunya, el principal puntal de Sumar. La candidatura encapçalada per Aina Vidal després d’un debat intern que va acabar amb Jaume Asens acomiadant-se de la primera línia de la política aspira a liderar la mobilització de l’espai a l’esquerra del PSOE després d’unes municipals que han sigut un cop per a la formació d’Ada Colau. No només han perdut l’alcaldia de Barcelona, fins ara la columna vertebral del seu projecte, sinó també musculatura municipal més enllà de la capital. Trencar amb la concentració del vot que pot provocar les crides al vot útil dels socialistes davant la dupla PP-Vox és un dels principals reptes d’En Comú Podem. Busquen quedar en segona posició i revalidar almenys els set diputats que van obtenir fa quatre anys, quan van quedar quarts i van veure com havia passat el seu moment àlgid de les dues victòries en les generals el 2015 i 2016 amb Xavier Domènech al capdavant i 12 representants. Aquest resultat els permetria consolidar el seu pes dins de Sumar i, en cas que es pugui reeditar el Govern de coalició, la seva quota dins de l’Executiu. Els Comuns donen per descomptat que a partir de la tardor hauran d’afrontar una refundació i encarar el relleu de Colau, i no serà el mateix sense, almenys, l’última gran cota de poder que els queda. Mobilitzar els independentistes descontents El revés de la justícia europea contra la immunitat de Carles Puigdemont marcarà l’inici de la campanya de Junts. Tot i que ha sigut un cop dur, els postconvergents l’utilitzaran electoralment i demanaran omplir les urnes massivament de vots «per demostrar el suport de l’independentisme a l’exili». Un missatge que també servirà per contrarestar les campanyes a favor de l’abstenció impulsades per una part de l’independentisme descontent. Els postconvergents no volen deixar-se emportar pels discursos de la por davant la possibilitat d’un Govern del PP amb Vox, i avisen que si Sánchez vol els seus vots, haurà de fer una proposta. «No anirem a Madrid amb la llisteta de greuges com s’ha fet sempre. La pilota és a la seva teulada», adverteixen des de la candidatura, i afegeixen que ja ho han «provat tot» i que Madrid sap «perfectament el que volem»: un referèndum. Fonts de Junts asseguren que no han plantejat una campanya de confrontació amb Esquerra, després de l’acostament amb els republicans de les últimes setmanes, però sí que esperen recollir vots dels independentistes que veuen escassos fruits al diàleg amb l’Estat. El seu objectiu és tornar a guanyar els republicans en vots, com ja va passar en les municipals. El 2019, Junts es va presentar amb el PDECat –que ha aconseguit quedar-se amb tots els drets electorals de l’espai– i van treure vuit escons, que van acabar separant-se per la meitat poc després. Amb només quatre diputats fidels al partit dirigit per Laura Borràs i Jordi Turull, qualsevol resultat que els superi serà celebrat com una victòria. Quedar-se amb l’herència de CiU El PDECat, ara sota la marca Espai CiU i amb un ex-Unió com Roger Montañola al capdavant, es disposa a intentar explotar el flanc dret del sobiranisme català, que se sent allunyat de l’actual direcció de Junts i de la seva aposta pel bloqueig institucional, així com recuperar l’estratègia del ‘peix al cove’ de l’antiga CiU, una cosa que els quatre diputats liderats per Ferran Bel ja han fet des de la separació amb Junts. Si aconsegueixen representació, Montañola s’ha mostrat disposat a investir tant Feijóo com Sánchez, amb el mateix «preu» per a un que per a l’altre: que és que el futur president del Govern central «respecti Catalunya i passi per caixa», amb propostes sobre economia, recursos, finançament, inversions o infraestructures. Recuperar el pes històric El 2019 els populars van tocar fons i només van aconseguir treure dos escons per Barcelona i, quatre anys després, el PP català no només busca recuperar-se, sinó que aspira a treure uns «resultats històrics», fins i tot asseguren estar lluitant per una segona posició, almenys a la província de Barcelona. Fonts de la formació indiquen que podrien treure fins a 10 diputats i obtenir representació en totes les províncies catalanes, també a Girona i Lleida, places habitualment adverses per a aquesta formació i que serveixen com a termòmetre de la situació general del partit. L’aposta de Feijóo per l’exportaveu de Ciutadans, Nacho Martín Blanco, com a cap de llista té per objectiu «eixamplar la base» i concentrar el «vot constitucionalista», recollint el vot del seu anterior partit, així com també d’exvotants socialistes descontents amb «la deriva del sanchisme» i els seus pactes amb ERC i Bildu. A més, Catalunya serà un dels «focus» de la campanya de Feijóo, tant des del punt de vista discursiu i programàtic, com també de visites. El líder popular ha elegit Castelldefels per obrir la campanya i Barcelona per celebrar el seu míting central, on explicarà la seva promesa de recuperar el delicte de sedició, la tipificació del referèndum com a il·legal o que el castellà sigui vehicular a les escoles. Mantenir-se al Congrés Els cupaires es van presentar per primera vegada a unes eleccions generals el novembre del 2019, quan van aconseguir dos diputats i es van quedar a només 2.000 vots de treure’n un altre a Girona. Justament allà, on van aconseguir la vara d’alcalde fa poques setmanes després d’un pacte independentista per desbancar el PSC, és on tenen previst tancar una campanya electoral que començarà a Barcelona, i tindrà parades destacades a Vic, Sabadell i Olot. Tot i que hi va haver debat a la CUP sobre si presentar-se o no a aquests comicis –l’opció de presentar-s’hi va guanyar en una consulta interna per un 61% dels vots–, els anticapitalistes plantegen el seu projecte polític com un revulsiu contra l’auge de l’extrema dreta. La candidatura encapçalada per Albert Botrán i Mireia Vehí dispararà contra la monarquia i es llancen a la cursa electoral prometent defensar amb «ungles i dents el referèndum, els drets de les dones, de les persones LGTBIQ+ i de la terra». Les enquestes, de moment, no els asseguren la seva revàlida.

Catalunya entra en campanya com a feu decisiu en la disputa entre Sánchez i Feijóo

¿Qui guanyarà les eleccions generals a Espanya 2023? Aquestes són les prediccions

Entre eleccions i diputacions: les dues possibles sorpreses del juliol polític

Claus | ¿Què passarà amb Carles Puigdemont? ¿Hi haurà euroordre?

El més llegit