Junts congela el debat sobre els fiascos postelectorals a l’espera del resultat de les generals

L’enuig davant les jugades del rival és una de les coles més importants dels partits en temps d’angoixa, que eviten debats incòmodes i que centren l’atenció en el combat democràtic contra l’adversari. Alguna cosa així passa a Junts després de les eleccions municipals del 28M. El consell nacional celebrat a principis de juny podria haver sigut tens a causa de la pèrdua d’opcions de poder notables després de passar per les urnes, però l’autocrítica es va esvair a favor de l’enuig contra els socialistes pel pacte de Jaume Collboni amb els Comuns i el PP que el va convertir en alcalde de Barcelona i que va deixar Xavier Trias amb la mel als llavis. El partit, una vegada més, guarda silenci. Aquesta vegada es tracta de no perjudicar les expectatives de cara a la cita amb les urnes del 23 de juliol. Però la maror interna existeix tot i que s’hi hagi posat sordina. Oficialment, es culpa ERC d’haver incomplert les bones paraules expressades pel president Pere Aragonès a favor de les aliances independentistes i de no haver acatat tampoc les intencions amables expressades a la cimera de Ginebra entre els dirigents de les dues formacions. La negociació de Turull Però l’interrogant es trasllada també a l’àmbit intern, en relació amb com el secretari general, Jordi Turull, ha negociat tot allò negociable en ajuntaments i diputacions. D’un resultat electoral digne –en especial a la capital del país– i després d’avançar Esquerra, quedant segons en nombre de vots, s’ha passat a disposar només d’una alcaldia de pes, la de Sant Cugat del Vallès, a dependre de la CUP en el govern de Girona, ocupant la vicealcaldia malgrat que abans tenien la vara de comandament al feu de Carles Puigdemont, i quedat fora de les diputacions de Lleida i Tarragona a favor de pactes PSC-ERC. La carta blanca de Trias El partit carrega l’artilleria contra els republicans mentre que també assumeix que no ha pogut negociar, per exemple, fent servir la palanca de Barcelona, perquè a la ciutat Trias ha tingut carta blanca per fer el que li convingués al marge dels interessos globals de Junts. Trias va intentar un pacte amb el PSC i, segons la versió oficial, va ser ell mateix que va rebutjar un pacte amb Collboni per repartir-se l’alcaldia. Els responsables de política local i el secretari general guarden les seves cartes. El consell nacional, el dia després que Collboni aconseguís l’alcaldia de Barcelona, va eludir l’autocrítica. Però l’olla a pressió continua a alta temperatura. Trias ha apostat per pactar amb el PSC la reedició del govern conjunt a la Diputació de Barcelona, però la cúpula s’inclina per no donar-se la mà amb el partit que ha fet un cop de porta a les seves aspiracions de tornar a ser titulars de l’alcaldia de la capital catalana. El debat és intens. Mentre que els moderats i els alcaldes tenen una visió més pragmàtica i es lamenten de la pèrdua de cada oportunitat d’aconseguir el poder en diputacions, consells comarcals i ajuntaments, d’altres recorden que per presentar-se a les eleccions generals amb un perfil propi, és millor deixar ERC com el partit que es «ven» als socialistes mentre que Junts manté «la coherència i els principis». El rumb, pendent La tàctica de Junts continua pendent de definir-se, com es lamenten alguns en privat. El rumb estratègic, de futur, a llarg termini. Les proves de foc constants en forma de pactes, campanyes electorals i angoixes com la condemna a la presidenta del partit, Laura Borràs, impedeixen un debat assossegat i discret. Per analitzar, per exemple, si el discurs de la gestió i els pactes és l’adequat, en vista dels resultats de certs alcaldables d’aquest perfil el dia 28 de maig, i si cal treure’s la cotilla de no poder pactar amb el PSC quan ERC ho fa sense embuts i deixa Junts fora de notables quotes de poder.

El més llegit