El dret a decidir mutant dels Comuns: del referèndum a la votació d’un pacte

Set anys i mig han passat des que Xavier Domènech, arquitecte dels Comuns, va guanyar les eleccions generals a Catalunya defensant un referèndum d’autodeterminació vinculant. La traducció política del 15-M estava en plena esplendor i el seu zenit coincidia també amb el del moviment independentista, que per primera vegada veia créixer un actor a escala estatal, Podem, que percebia com a aliat dels seus interessos. La comunió entre les dues onades de mobilització va durar poc. L’auge del procés va obrir una bretxa que s’ha anat eixamplant i que s’ha anat traduint també en una defensa del dret a decidir d’execució mutant per part dels Comuns. L’eix nacional sempre ha generat incomoditats internes en l’espai, especialment a partir de l’1-O i l’actuació unilateral de l’independentisme, tot i que sempre han posat l’espatlla a l’hora d’advocar per la desjudicialització del conflicte, els indults i la reforma del codi penal. Però, davant la constatació que, no només per al PP, sinó també per al PSOE, parlar de referèndum és tot un anatema, els Comuns –i, per tant, Podem i ara també Sumar– han anat emmotllant la seva proposta en funció del que consideren més possibilista. Fins al punt de portar ara en el programa la votació de l’acord que sorgeixi de la taula de diàleg, si és que aquesta existeix després de les eleccions del 23 de juliol, i no tenir intenció de desgastar-se per un conflicte que consideren que ja no està en l’agenda de prioritats i que els resta electoralment. Aquestes són les tres propostes que han defensat fins ara. El referèndum binari En Comú Podem es va presentar a les eleccions generals del 2015 i 2016 defensant un referèndum d’autodeterminació a Catalunya que fos vinculant i de resposta binària, és a dir, de «sí o no» a la independència. I va guanyar aquests comicis. Podem, llavors liderat pel tàndem Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, donava el vistiplau a una votació en la qual van deixar clar que defensarien que guanyés la permanència de Catalunya a Espanya. Domènech va arribar fins i tot a condicionar el suport a un Govern amb el PSOE a l’acceptació del referèndum durant la campanya de la repetició de les eleccions. «No tinguin por del referèndum», deia també Ada Colau dirigint-se a l’Estat quan feia tot just vuit mesos que s’havia estrenat com a alcaldessa. Però les tensions internes en els Comuns no van tardar a arribar i es van fer palpables el 2017. Mentre Domènech i els seus afins van esperonar la participació en l’1-O entenent-lo com una mobilització, dirigents d’ICV demanaven posar fre i exhibien el seu ‘no’ a les lleis de desconnexió al Parlament amb Joan Coscubiela com a cara més visible. La llei de claredat Després de l’1-O, l’aplicació del 155 i l’empresonament dels líders del procés, Domènech va apostar per matisar la seva proposta advocant per una llei de claredat inspirada en la via canadenca que definís les condicions en les quals s’hauria de pactar aquest referèndum vinculant. La resposta a aquesta votació ja no la plantejava com a dicotòmica, si no que l’obria a incorporar opcions com una relació federal amb l’Estat. Aquesta és la proposta amb la qual es va presentar a les convulses eleccions catalanes del 2017, en les quals es va imposar Ciutadans com a força més votada, i la que també va portar En Comú Podem en el seu programa en les generals del 2019 amb Jaume Asens de candidat. «Catalunya ha de poder exercir el seu dret a decidir per la via d’un referèndum», recollia el text, a més de detallar que la llei de claredat s’hauria d’impulsar des del Parlament per portar-la després al Congrés. En aquesta campanya, els Comuns defensen obertament l’indult als dirigents empresonats, així com la reforma del codi penal. Votar el que es pacti a la taula de diàleg Els Comuns no han deixat de defensar al Parlament la llei de claredat, que ara forma part dels plans del president Pere Aragonès per reactivar la petició del referèndum, tot i que no l’entenen com una prioritat en un moment en què el procés està en la via morta per la rebaixa de la tensió que ha suposat la via del diàleg del Govern i les batalles internes en l’independentisme. Consideren que la solució al conflicte passa, en tot cas, pel que s’acordi a la taula de diàleg que van pactar el PSOE i ERC a canvi de la investidura de Pedro Sánchez a principis del 2020. Primer cal veure si aquest espai d’interlocució, ara en ‘stand by’, tindrà continuïtat o no després dels comicis del 23 de juliol. I, en cas de mantenir-se, tots els actors admeten que el punt d’acord molt difícilment serà el referèndum d’autodeterminació que reclama l’independentisme. En el programa de les eleccions catalanes del 2021, amb Jéssica Albiach al capdavant, els Comuns recollien que «l’acord polític al qual s’arribi en les negociacions haurà de ser ratificat per la ciutadania». Aquesta és la filosofia que mantindran ara amb Sumar i amb una Yolanda Díaz que, a diferència de Pablo Iglesias, ha procurat esquivar sempre la paraula ‘referèndum’, que tant enrenou genera sempre a la dreta, però també a l’esquerra.

El més llegit