Els dirigents de l’extinta ICV guanyen pes en els Comuns per afrontar l’era post Colau

«Si no aconseguim construir aquest nou espai polític, estarem condemnats a ser el PSC 2.0. No es tracta només d’irrompre i de gestionar. Hem d’anar més enllà de la socialdemocràcia». La frase és de l’exlíder dels Comuns Xavier Domènech al llibre ‘El part dels Comuns’ (Editorial Saldonar). Era la primavera del 2017, just en la gènesi de Catalunya en Comú, i el dirigent ja apuntava que el gran risc era el de passar a la història com unes «candidatures que van aparèixer en un moment de crisi i ja està». I aquest «ja està» significava que, després de créixer al caliu del 15-M encapçalant una esquerra rupturista amb lideratges tan icònics com el d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, o el del mateix Domènech guanyant dues eleccions generals el 2015 i el 2016, es tornés al punt de partida, al que representava ICV com a germà petit dels socialistes. Ara, sis anys després, són quadres d’aquest extint partit el que porta bona part de les regnes de l’espai en un moment de final d’etapa amb la pèrdua de l’alcaldia de Barcelona com a columna vertebral de l’espai i amb Colau esfullant la margarida del seu futur a l’espera de què passa en les generals del 23 de juliol i de si els Comuns acabaran entrant o no en el govern de Jaume Collboni. N’hi ha prou amb fer un cop d’ull a l’espai dels Comuns en totes les seves dimensions. El portaveu d’En Comú Podem al Parlament és David Cid, excoordinador d’ICV, que també s’encarrega de comandar les campanyes electorals. El lideratge de Catalunya en Comú el comparteixen tres coordinadores: Ada Colau, Jéssica Albiach i Candela López. Aquesta última, exdirigent ecosocialista i exalcaldessa de Castelldefels, és també la negociadora del pacte amb Sumar i s’incorpora al sisè lloc de la llista de les generals. Una candidatura que, després del forçat adeu de Jaume Asens, encapçala Aina Vidal, també procedent d’ICV, a les joventuts de la qual es va afiliar el 2005. A Madrid coincidirà amb Josep Vendrell, procedent del PSUC primer i de la cúpula ecosocialista després, que és ara el cap de gabinet de Yolanda Díaz. La líder de Sumar ha aconseguit implicar també en el seu projecte l’eurodiputat Ernest Urtasun, que exerceix en aquests moments de portaveu de campanya. I a l’Ajuntament de Barcelona, Janet Sanz, que va entrar de regidora per primera vegada amb ICV el 2011, és una de les dirigents amb més pes del grup municipal fins al punt de ser un dels noms amb més punts per succeir Colau. Més enllà de Barcelona, les principals alcaldies que tenen els Comuns, la del Prat de Llobregat, Montornès i Santa Perpètua de Mogoda, són heretades de dirigents de l’extint partit. I si es repassa un per un els noms de l’executiva de Catalunya en Comú, una vintena dels 43 tenen passat a ICV, així com de la seva òrbita procedeix la majoria dels membres del consell nacional (116 en total), el màxim òrgan del partit entre congressos i el que hauria sigut l’encarregat de votar la setmana passada entre Jaume Asens i Vidal si tots dos haguessin mantingut fins al final la seva intenció de liderar la llista del Congrés. De la mobilització a la desafecció ¿En quin moment va passar que el que havia de ser una confluència superadora dels partits preexistents acabés sustentada en dirigents d’una ICV que va entrar en liquidació el 2019 amb un deute de 9,2 milions? Té a veure, assegura una de les veus encara implicades en la configuració del projecte, amb una situació «estructural» del que ha passat en l’última dècada. «La confluència dels Comuns va créixer amb persones que venien de l’activisme i els moviments socials que s’acaben ajuntant en un partit en plena onada de motivació política, però ara aquesta gran onada de politització ja no existeix, sinó que estem en una situació contrària, de desafecció als partits», afirma. S’ha produït una diàspora dels independents que van decidir implicar-se, mentre que queden els militants «històrics», els de «pedra picada», assegura. Un altre implicat en els orígens de la confluència que va acabar desvinculat afirma que el punt d’inflexió va ser «quan desplacen els que no estaven alineats amb cap partit», amb Domènech com a paradigma. Era el setembre del 2018 quan l’arquitecte de Catalunya en Comú es declarava «esgotat políticament i personalment» i deixava els seus càrrecs tant al Parlament com en el partit. I és que en les negociacions per forjar una confluència que superés les sigles preexistents les tensions per la quotes entre ICV, Podem Catalunya, Barcelona en Comú i EUiA davant els independents que feien el pas de la mà de Domènech van marcar la tònica des del primer minut. De les quotes al procés I a la pugna pel pes intern i de noms s’hi va sumar l’osca que van fer els moments àlgids del procés quan havien passat només sis mesos de l’assemblea fundacional de Catalunya en Comú. Si Domènech i dirigents com Jaume Asens i Elisenda Alamany van participar activament en l’1-O, l’altra cara de la moneda era Joan Coscubiela exhibint per Catalunya Sí que es Pot la seva papereta amb el ‘no’ a les lleis de desconnexió al Parlament, consigna que van seguir també dirigents com Jéssica Albiach, ara al capdavant del grup parlamentari d’En Comú Podem. I Ada Colau intentava navegar entre aquestes dues aigües participant de la mobilització però cuidant-se molt de no incórrer en cap desobediència. Durant les negociacions per renovar la direcció el 2018, per impedir que Alamany –ara a les files d’ERC– es consolidés com a número dos de Catalunya en Comú, l’alineació d’interessos va configurar una pinça entre Barcelona en Comú i ICV per acabar forçant un tàndem de Domènech amb Colau que va relegar altres dirigents que havien fet el salt a la política sense adscripció prèvia. Els exdirigents d’ICV anaven guanyant terreny orgànic, al mateix temps que Podem Catalunya, que no es va integrar formalment a Catalunya en Comú i que ha tingut fins a cinc secretaris generals en vuit anys, ha anat perdent la manxa amb què es va nodrir després de l’explosió del 15-M i ha acabat minoritzat en la confluència. També es produïa la ruptura amb l’EUiA de Joan Josep Nuet, també en l’òrbita d’ERC, tot i que una escissió del partit continua vinculada als Comuns. El relleu de Colau El 2019 va venir la sortida definitiva de l’espai d’Alamany, Nuet i del sector anticapitalista del partit, amb vincles amb la CUP i moviments com el de Guanyem. I de l’Ajuntament de Barcelona sortien Asens –que es va ressituar al Congrés fins al seu adeu la setmana passada després de ser desbancat com a cap de llista de les generals– o Gerardo Pisarello i Gala Pin, que amb Eloi Badia són ara els escuders de Colau en una candidatura que porta també el nom de Sumar. La ja exalcaldessa es prepara per pilotar el seu propi relleu conscient que el seu hiperlideratge no té encara una alternativa clara i posiciona també els seus davant una ICV que sempre ha estat allà.

El més llegit