Anatomia de la decisió: ¿Per què els Comuns investeixen Jaume Collboni?

Mentre Xavier Trias i ERC posaven el fermall al seu acord per governar Barcelona, al número 131 del carrer Marina estava en marxa el debat que, com un botó nuclear, va acabar fent saltar pels aires aquesta coalició. Al mateix escenari on 24 hores abans es vivia una disputa que va acabar amb Jaume Asens dient adeu a la política i Aina Vidal, dirigent provinent de l’extinta ICV, com a cap de llista a les generals, es decidia que investirien Jaume Collboni. Havien dit que no participarien d’una «triangulació» amb el PP, que si no hi havia acord amb ERC i el PSC els seus vots serien per a Ada Colau. Arribat el moment, l’olla a pressió –interna i externa– va escalar de pascals. A les 10 del matí de dissabte es va reunir l’executiva de Barcelona en Comú. Després es va convocar de manera extraordinària la coordinadora. Unes 40 persones –20 de manera ‘online’– que es van pronunciar i que van deixar la decisió final en mans del grup municipal. Barrar o no el pas a Trias, una jugada que pot tenir impacte a les generals i que no els estalvia haver d’afrontar la crisi que suposa perdre l’alcaldia que ha exercit de columna vertebral del projecte a escala catalana i l’abisme a l’etapa post Colau a la qual s’acosten amb cada vegada més quadros de l’antiga ICV agafant les regnes. No tots ho veien clar, però Colau es va mullar a favor de votar l’alcaldia del socialista i no entrar en el govern. Almenys per ara. I amb l’argument que així se’ls obririen més oportunitats perquè, malgrat posar més fàcil els vots de Daniel Sirera, el PSC ho tindrà més difícil per governar sense ells i ERC, van optar per assumir també els riscos. Vet aquí l’anatomia d’una decisió que marca un nou punt d’inflexió per al projecte dels Comuns. Impedir que Trias sigui alcalde «No volíem que la Convergència del 3% tornés a l’Ajuntament de Barcelona», ha argumentat Colau des del faristol del Saló de Cent sota la severa mirada de Xavier Trias. Per als Comuns sempre ha sigut un incentiu que el dirigent de Junts no governi. Ja li van arrabassar la vara en la seva irrupció el 2015 hissant la bandera de l’esquerra rupturista i erigint-se en l’antítesi de les seves polítiques. De fet, defensen que els seus projectes per a la ciutat són antagònics. Se suma, a més, el fet que aquesta vegada es consumaria un front independentista amb ERC i que, en aquesta tessitura, amb un PSC liderant l’oposició, entenien que la seva influència seria menor. No obstant, no han faltat veus que han assenyalat que per recuperar el terreny perdut era millor confrontar amb Trias i desbancar Collboni com a principal veu de l’oposició. El somni del tripartit Un dels arguments que més han pesat per liderar aquest gir de guió és «no hipotecar les opcions del tripartit d’esquerres», relaten des de la direcció de Barcelona en Comú, una entesa que afirmen que seria pràcticament impossible si es consolidava el govern de Junts i ERC. Després de votar la investidura, Colau ha deixat clar que es quedaran en l’oposició, que el seu vot no té trampa, que «no hi ha pacte secret» amb el PP –com va dir que li havia ofert Collboni– ni amb el PSC i que només tornaran al cartipàs municipal en una equació de la qual participin els republicans. El partit ha avisat Collboni que no es pot governar la ciutat amb només 10 regidors, de manera que haurà d’allargar la mà a les esquerres. Per als Comuns, el govern definitiu es dibuixarà després de les eleccions generals del 23 de juliol. El punt feble de no entrar al govern Cal dir que, a més de les derivades polítiques, el punt feble d’aquesta decisió és material, de supervivència econòmica del partit, que perd recursos i personal si no entra al govern, el tendó d’Aquil·les sobre el qual Collboni sap que pot pressionar. No obstant, la relació entre els Comuns i ERC està greument perjudicada i Ernest Maragall ha etzibat a Colau que el seu somni del tripartit és simplement això, un somni del qual no participarà. A més, Barcelona en Comú assumeix un altre risc no menor. En l’àmbut del poder, de vegades hi ha un pas entre el ressentiment i la pau. Ni el PSC ni Junts van amagar durant la campanya la possibilitat de governar junts. Un cop se’n vagi Trias, els camins de les aliances sense participació dels Comuns poden ser inexcrutables. L’impacte a les generals Fonts dels Comuns defensen que aquesta és una «operació que transcendeix Barcelona, que és d’Estat» de cara a les aliances d’esquerres que entenen que també seran necessàries a Madrid i que, sota el seu punt de vista, es complicarien si l’independentisme es replega i compacta. Però la carta de presentació d’haver ungit Collboni amb una aritmètica en què sabia que participaria el PP no és fàcil de gestionar de cara a unes eleccions generals en què l’eix que s’imposa és una dicotomia entre esquerra i dreta. ERC i Junts ja s’han afanyat a enviar missatges amb caires electorals assenyalant que ni el PSC ni els Comuns –ni Sumar– garanteixen que no es pacti amb els populars. El declivi del «sí que es pot» El 2015, la bandera era la d’enfrontar-se a la «casta» per desbancar dirigents com Xavier Trias. El 2019, Colau va valorar que un mal tràngol de la mà de Manuel Valls cuinat pel PSC valia la pena per ser alcaldessa. De la mà de Collboni, els Comuns es van tapar el nas i van optar pel pragmatisme. I el 2023, després de 8 anys de bany de realitat, ara que havia consolidat una agenda i marcat un segell d’identitat al seu projecte de ciutat, Colau cau de l’alcaldia i torna el favor els socialistes en la triangular amb els populars. El gran risc és el de ser subsidiaris del PSC, com al seu dia ho va ser ICV, i que del «sí que es pot» quedi una versió remasteritzada del que hi havia abans del somni d’assaltar el cel.

El més llegit