¿Trias o Collboni? Així van ser les sis hores que van decantar el nom de l’alcalde de Barcelona

24 hores ho van canviar tot. En realitat, 6, perquè en la jugada in extremis que va provocar que fos Jaume Collboni i no Xavier Trias qui aixequés la vara de comandament de l’Ajuntament de Barcelona va ser determinant el cop de volant que van fer els Comuns el mateix dissabte, amb una decisió que va arribar tot just 59 minuts abans del plenari d’investidura. Reunions, crides, intercanvis de pressions, proclames que s’han quedat en paper mullat i assemblees d’urgència van precedir una sessió a què els dos postulants, el de Junts i el del PSC, van accedir aguantant la respiració, sense conèixer qui dels dos ocuparia l’alcaldia i qui exerciria de cap de l’oposició. Tot va quedar a mercè dels quatre vots del PP. Una història amb tocs de ‘thriller’ que demostra que, en política, la realitat moltes vegades supera la ficció. L’‘enterrament’ del tripartit Trias es va llançar a la carrera per recuperar l’alcaldia disposat a obtenir el vot anti Colau. Va desfer el triple empat de les enquestes a les urnes, i l’exalcaldessa va caure fins a la tercera posició i va esgotar les seves opcions d’encadenar un tercer mandat. Collboni assumia la derrota a les urnes, però no tirava la tovallola i buscava governar, ja fos amb Trias o liderant un tripartit d’esquerres. Va contactar amb el triomfador i li va proposar compartir la vara de comandament: dos anys per cada un. El postconvergent ni s’ho va pensar: «De cap manera». L’ara alcalde va començar a dibuixar l’estratègia per pressionar ERC, donant per descomptat el suport dels Comuns. Va acusar els republicans d’‘enterrar’ un tripartit i de prioritzar Trias. La convocatòria de les eleccions generals va escalfar l’ambient i els socialistes van començar a ser conscients que els republicans triarien Trias. Oriol Junqueras va apostar obertament per això, mentre el degoteig de pactes tant d’Esquerra com de Junts amb els socialistes a la resta de Catalunya no s’aturava. El PSC començava a tenir-ho clar: s’havia de recórrer al mateix manual que el 2019 va permetre prendre-li l’alcaldia a Maragall amb els vots de Manuel Valls. El pacte Trias-Maragall La negociació entre Trias i ERC es va portar amb hermetisme perquè no quedés dinamitada. El PSC va collar els Comuns perquè convencessin Maragall, però Collboni va començar a temptejar, en una compareixença pública, al PP, conscient de l’estat de les negociacions contra ell. Barcelona en Comú va plantejar una alternativa: repartir-se l’alcaldia a tres. Un any i mig per a Collboni i els morats (no necessàriament Colau) i 12 mesos per a Maragall. El pla va quedar en no-res, malgrat la pressió exercida per Colau per abordar la iniciativa en una reunió a tres entre les primeres espases, que mai es va arribar a celebrar. Així que Trias i Maragall van forjar el repartiment de regidories i un pla de govern comú en secret, gràcies a la sintonia i confiança que els va unir quan el primer estava en el Govern i el segon en el consistori barceloní. Dos polítics d’abans fent política en temps de Twitter. L’antena madrilenya La pressió socialista va augmentar i es van plantejar seriosament reeditar l’‘operació Manuel Valls’, aquest cop al seu favor. Des del PP van recordar que la seva condició era que en el govern no hi hagués ni rastre dels Comuns, i molt menys de Colau. Van començar les trucades creuades a Madrid. Alberto Núñez Feijóo necessitava minimitzar l’impacte dels acords amb l’extrema dreta de Vox i els Comuns continuaven rebutjant una «triangulació» que impliqués acceptar de forma indirecta els vots del PP. El secretari de Política Municipal, Alfonso Rodríguez Gómez de Celis, va collar Yolanda Díaz i va començar a dialogar amb Gerardo Pisarello, ex tinent d’alcaldia de la capital catalana i persona de la màxima confiança de Colau. El gir dels Comuns Després del cop de porta de Martí als ‘vots ocults’ del PP, els de Colau van fer una apagada mediàtica. Primer, perquè havien d’acabar de resoldre les llistes de les generals, no exemptes de polèmica interna amb l’adeu de la política de Jaume Asens, que havia de ser el cap de llista però que va acabar desbancat per Aina Vidal. Però després, perquè l’olla a pressió dels socialistes, que els acusaven de tenir la clau per impedir que governés Trias amb Maragall, augmenta de pascals. Divendres Colau i Janet Sanz es van reunir amb Collboni, que va reiterar la seva oferta de governar en coalició i els va recordar que els socialistes els havien permès tenir l’alcaldia dos mandats. Les dirigents van marxar sense dir quin seria el sentit del vot, però la llavors alcaldessa va convocar la direcció del partit dissabte a les 10.00 hores i la coordinadora a la 1 del migdia. Van acordar deixar la decisió final en mans del grup municipal. No tothom ho veia clar, però Colau es va acabar mullant a favor de votar Collboni sense entrar en el govern. Almenys per ara. No hi va haver trucada de Yolanda Díaz. La decisió es va prendre al número 131 del carrer Marina amb l’argument que es preservarien així més oportunitats de forjar en un futur el tripartit d’esquerres, una opció que considera més difícil si Trias assumia la vara. Això sí, la decisió posava l’alfombra vermella als vots de Daniel Sirera. La trucada de Collboni a Sirera El PP es va assabentar que els Comuns votarien el candidat del PSC abans que el partit de Colau ho anunciés amb un comunicat, a falta de 59 minuts per al ple d’investidura. Segons fonts populars, Collboni va trucar a Sirera per revelar-li que Barcelona en Comú cedia. En la conversa, el socialista donava per fet que la complexa pirueta per aconseguir la vara de comandament s’havia completat. No obstant, Sirera li va preguntar per un detall essencial per als populars: ¿on s’asseurien Colau i els seus? ¿En l’oposició o en el govern? Com havia anticipat dijous, el líder del PSC va respondre que comptava amb incorporar Barcelona en Comú en el seu gabinet. La resposta no va agradar al popular. «Jaume, aquesta tarda no et votaré», el va avisar, taxatiu. Segons les mateixes fonts, Collboni va reaccionar demanant temps per desfer l’obstacle. Sirera es va presentar a la plaça Sant Jaume amb dos possibles discursos per a la seva intervenció. Minuts abans d’entrar al Saló de Cent, continuava enganxat al telèfon. ¿Com resoldre el dilema? La incògnita resultava tensa i transcendental per al conservador, fins al punt que es va plantejar si havia de renunciar a acceptar l’acta de regidor abans de decantar-se per dues opcions crítiques i incòmodes per al PP a un mes de les generals. Sirera no es va convèncer fins que va llegir el comunicat literal de Barcelona en Comú, ja dins l’ajuntament i instants abans de la investidura. Tan bon punt va tenir una altra garantia que no hi hauria coalició entre els socialistes i Colau. El popular va parlar amb Collboni, però també amb membres de la candidatura de Trias i altres càrrecs del PP. Tres minuts abans d’entrar, Sirera va reunir els seus regidors i van pactar que retiraria la seva candidatura en favor de Collboni. Indignació al Saló de Cent Al Saló de Cent, on ja hi havia asseguts tots els convidats, molts de pròxims a Junts, s’encenen d’indignació per la sorpresa. Personal del PSC no va descobrir fins aleshores que no només no tot estava perdut, sinó que l’alcaldia socialista era a un pas d’oficialitzar-se. A les 17.17 hores Jaume Collboni va entrar amb dos discursos preparats, com Sirera. Un per si es convertia en el nou alcalde i l’altre com a líder de l’oposició. Hi va haver esbroncades entre el públic, tensió en l’acte, i un cabreig enorme per part de Trias. A Ernest Maragall no se’l veia tan molest com sorprès. Elisenda Alamany, la seva número dos, anava dient que no. ¿Estava Collboni en xoc? Al principi sí, però se li va passar a base de firmar els primers decrets com alcalde: els del repartiment del cartipàs.

El més llegit