Pedro Sánchez va quedar per dinar, al gener del 2014, amb tres periodistes. L’ara president del Govern va acudir en solitari a un restaurant pròxim al Congrés amb una motxilla a l’espatlla i vestit sense corbata, i tot just es va asseure, va anunciar que volia liderar el PSOE. Allò sonava a fanfarronada. Més enllà dels cercles del socialisme madrileny, on ell s’havia criat, molt pocs el coneixien. Només un dels tres redactors, i això no deixa en gaire bon lloc els altres dos, va publicar la notícia. Vist amb la perspectiva que atorga el temps, era una gran exclusiva: l’inici del dirigent polític més important de l’última dècada a Espanya. Però la periodista no la va titular amb Sánchez. En aquell moment podia ser qualsevol, una més de les prop de 800.000 persones que comparteixen aquest cognom. «La treva prèvia a les primàries del PSOE anima nous aspirants a sondejar suports», assenyalava la crònica, de Colpisa.