Un president al límit: totes les vides de Pedro Sánchez

Pedro Sánchez va quedar per dinar, al gener del 2014, amb tres periodistes. L’ara president del Govern va acudir en solitari a un restaurant pròxim al Congrés amb una motxilla a l’espatlla i vestit sense corbata, i tot just es va asseure, va anunciar que volia liderar el PSOE. Allò sonava a fanfarronada. Més enllà dels cercles del socialisme madrileny, on ell s’havia criat, molt pocs el coneixien. Només un dels tres redactors, i això no deixa en gaire bon lloc els altres dos, va publicar la notícia. Vist amb la perspectiva que atorga el temps, era una gran exclusiva: l’inici del dirigent polític més important de l’última dècada a Espanya. Però la periodista no la va titular amb Sánchez. En aquell moment podia ser qualsevol, una més de les prop de 800.000 persones que comparteixen aquest cognom. «La treva prèvia a les primàries del PSOE anima nous aspirants a sondejar suports», assenyalava la crònica, de Colpisa. Sis mesos després, Sánchez era el secretari general dels socialistes. Comparat amb aquell moment, el cap de l’Executiu no ho té ara tan complicat. El PSOE es disposa a acomiadar-se de gairebé tot el seu poder territorial després de les eleccions locals i autonòmiques de diumenge i Sánchez admet que «no és fàcil» que es mantingui a la Moncloa després de l’avanç de les generals al 23 de juliol perquè la «dreta està envalentida» i té «aliats poderosos». Però la inversemblant carrera de Sánchez està plena de moments com aquests, de tot o res, que ell acaba guanyant contra pronòstic. «És Sánchez. Sempre es reconstrueix», assenyala un dirigent que l’ha acompanyat des del principi. Aquestes són les etapes més importants d’una trajectòria en la qual se l’ha donat diverses vegades per acabat. L’ascens Sánchez no semblava que tingués cap opció el 2014 d’aconseguir el lideratge del PSOE. La seva trajectòria era curta. Al costat d’Óscar López i d’Antonio Hernando, havia crescut a l’ombra de José Blanco al partit, però sempre un esglaó per sota d’ells, i les seves dues entrades al Congrés van ser, com tants altres moments en aquesta història, bastant fortuïtes: els que estaven per davant a les llistes van renunciar i li va tocar el torn. Quan Alfredo Pérez Rubalcaba va dir que se n’anava i va convocar primàries, després de quedar tres punts per darrere del PP a les eleccions europees, gairebé ningú apostava per ell. Tot semblava dissenyat perquè Susana Díaz n’agafés el relleu. «Sánchez té la síndrome del vicerector», reien al partit. És a dir, la seva candidatura només buscava pactar amb la guanyadora per fer-se un lloc en l’executiva. Però la llavors presidenta d’Andalusia va frenar, pensant que no havia arribat el seu moment, i va decidir ungir Sánchez davant Eduardo Madina, a qui es considerava llavors (després hi hauria intercanvi de papers) massa vermell per al PSOE. La paraula de Díaz era en aquell moment llei dins del socialisme, així que la majoria de federacions la van seguir. Sánchez va guanyar de sobra. Els barons van respirar tranquils. Esperaven que el nou líder fos permeable a les seves directrius, gairebé un titella, però l’ara president del Govern és de tot menys dòcil. Això explica el que va venir després. La caiguda Va deixar clar des del primer moment que no permetria tuteles. Va desplegar una agenda comunicativa heterodoxa que incloïa tirar-se des d’un aerogenerador de 70 metres d’altura al programa de Jesús Calleja, i va tenir gestos completament aliens a la tradició socialista, com protagonitzar mítings davant una bandera gegant d’Espanya i pujar a l’escenari la seva dona, Begoña Gómez. Però els barons van començar a qüestionar la seva autoritat gairebé des del principi i els resultats a les urnes van ser dolents. Primer, a les generals de desembre del 2015, va obtenir 90 diputats. Tot i així, els 123 escons del PP van quedar lluny de la majoria absoluta i Mariano Rajoy li va cedir el testimoni per intentar formar Govern. Sánchez va pactar amb Ciutadans, una decisió que ara sembla increïble, però no amb Podem. Va caldre tornar a celebrar comicis i el resultat va ser pitjor. Sánchez va soscavar encara més, el juny del 2016, el mínim electoral del PSOE fins als 85 diputats, mentre que els populars pujaven a 136. L’única sortida que s’entreveia era una abstenció dels socialistes per deixar governar Rajoy. Sánchez ho va reconèixer en privat a diversos alts càrrecs del partit. No provocaria una nova repetició electoral, els va dir. Només que llavors, al veure que cap líder territorial advocava en públic per allò i que el deixaven sol davant d’aquella tessitura per després rellevar-lo al més aviat possible, va decidir canviar d’estratègia. «¡No és no!», insistia en cada acte, rebutjant el que ell anomenava «gran coalició» i abocant Espanya a unes terceres generals. Els líders territorials van concloure que tot allò havia anat massa lluny. L’1 d’octubre és una data gravada a foc en el socialisme. El PSOE va celebrar el comitè federal més traumàtic de tota la seva història. La Policia va haver de tallar el trànsit al madrileny carrer de Ferraz, on es troba la seu del partit, perquè estava presa per defensors i detractors de Sánchez que s’insultaven i empenyien entre ells. Després d’11 hores d’intenses discussions a porta tancada, amb crits, llàgrimes i fins i tot un avortat intent de votació en urna sense cens ni garanties promogut pels seus partidaris, el secretari general es va rendir: el seu partit no li donava suport i va anunciar la seva dimissió. «Mort el gos, s’acaba la ràbia», va dir llavors Díaz a un històric socialista. Nou error. El renaixement Visiblement emocionat, una cosa molt infreqüent en ell, Sánchez va acudir poc després al Congrés a entregar la seva acta de diputat, va marxar a casa seva i des d’allà va veure com el PSOE s’abstenia perquè Rajoy fos investit. «Està tocat», deien els seus. Només uns quants es quedaven al seu costat. En algun moment d’aquell procés de dol, diuen que quan va veure com gran part del seu equip renegava d’ell i es passava a la candidatura de Patxi López, va decidir jugar una vegada més i presentar-se a les primàries. I aquí, extremant la versió que havia assajat durant el «no és no», Sánchez va tornar a mutar: era el màrtir de l’esquerra. En lloc d’aparèixer al costat de la bandera ‘rojigualda’, als seus actes cantava, puny en alt, ‘La internacional’. D’assegurar que no pensava «pactar amb el populisme» que «vol convertir Espanya a Veneçuela», va passar a defensar anar de la mà amb Podem. Carregava contra l’Ibex 35. Defensava que Catalunya és «una nació». Quatre dies abans de la votació dels militants socialistes, va concedir una entrevista a EL PERIÓDICO. «El PSOE governarà aviat, amb una moció de censura o amb eleccions», va dir. Amb la immensa majoria dels aparells territorials i els mitjans de comunicació en contra, aixecat per l’onada de ràbia a les bases del partit davant la decisió de deixar governar el PP, avalat només per uns quants diputats (Adriana Lastra, José Luis Ábalos, Margarita Robles i Susana Sumelzo, entre molt pocs altres) i amb fons obtinguts gràcies al ‘crowfunding’, Sánchez va arrasar. Va obtenir el 50% dels vots davant el 40% de Díaz, que aquella vegada sí que va fer un pas al capdavant, i el 10% de López. Ja ningú podia segar l’herba sota els seus peus. El triomf era seu i només seu. També va complir el seu vaticini: un any després de les primàries, el juny del 2018, fa ara un lustre, el PSOE va tornar a governar gràcies a una moció de censura motivada per la sentència del cas Gürtel. De nou, pocs hi confiaven. Ni tan sols al nucli dur del secretari general. Al principi es tractava més d’una «exigència democràtica» davant la corrupció dels conservadors que d’una via per arribar al poder, però a poc a poc les peces van anar encaixant. Podem, ERC, el PDECat, el PNB, Compromís, Bildu... Gairebé tota l’oposició, excepte Ciutadans, es va afegir a la iniciativa de Sánchez, que va aconseguir 180 vots a favor, cinc per sobre de la majoria absoluta. L’últim tot o res Des d’aleshores està a la Moncloa. Primer, governant en solitari. Més tard, després de guanyar dues vegades consecutives les generals –perquè hi va haver una nova repetició electoral el 2019–, gràcies a una coalició amb Unides Podem durant una legislatura de vertigen marcada per la pandèmia i la guerra a Ucraïna, en la qual s’han aprovat importants avenços socials (de l’equiparació dels permisos de paternitat i maternitat a la revalorització de les pensions, passant per la reforma laboral), hi ha hagut creixement econòmic, l’ocupació ha augmentat i la inflació s’ha controlat. No obstant, Sánchez i el PSOE estan en hores baixes. «No tant», responen des de la direcció del partit. La pèrdua de poder territorial després de les eleccions de diumenge serà enorme, però en realitat la diferència amb el PP, reflectida als vots de les municipals, només és de tres punts. Els socialistes creuen que poden donar-li la volta a través d’una campanya èpica en la qual Sánchez tornarà a recuperar el discurs de les primàries presentant-se com un candidat que no llança mai la tovallola, per molt amortitzat que sembli. L’objectiu és reactivar l’electorat progressista que es va quedar a casa diumenge amb missatges sobre els èxits de l’Executiu i el perill que l’«onada ultraconservadora» arribi a Espanya. El president reconeix la complexitat d’aquest últim tot o res. Diversos líders territorials assenyalen que el partit està «molt decaigut» i que la figura del president del Govern provoca més rebuig del que suscita Vox. Però mai se sap. Al cap i a la fi, es tracta de Sánchez. Fins ara, sempre s’ha reconstruït.

Un president al límit: totes les vides de Pedro Sánchez

Sánchez s’acosta a una explosiva confecció de llistes per al 23J

Pedro Sánchez, dins de l’executiva del PSOE: «El millor resultat el podem tenir ara»

El més llegit