Odi a la cultura: de cremar llibreries a atacar per internet

«Aquells feixistes venien amb el poder darrere, amb una raó que es demostrava a hòstia neta. Ara els agressors són més subtils, tenen més lectures». Aldo García Arias, membre de la segona generació d’amos de la llibreria Antonio Machado de Madrid, no creu que hagi desaparegut la bibliofòbia violenta que de petit, en la Transició, va veure com afectava repetidament la llibreria dels seus pares. Aquest odi només s’ha atenuat durant la seva transformació en «una cosa digital»... i molt més àmplia. Parla el llibreter madrileny aquest maig que tot just ha acabat, en el qual s’han complert 90 anys de la crema de llibres a la plaça de l’Òpera de Berlín, mentre el telepredicador Greg Locke reivindicava una pira de novel·les de Harry Potter convocada a Tennessee per considerar-les incitadores a la bruixeria. Ha sigut el mateix mes en què el Govern d’Ucraïna ja ha donat per depassat el nombre de 500 biblioteques destruïdes i 10.000 llibres decomissats a les províncies envaïdes per Rússia de Donetsk, Kíiv, Mikolaiv i Khàrkiv. També aquest maig el Kremlin ha endurit el projecte de «sobirania cultural»: es proscriuen continguts LGTBI en literatura de nou encuny i s’anima els escriptors a corregir-se abans que els corregeixin. En aquest mateix maig carregat de bibliofòbia s’ha presentat la primera gran monografia sobre la violència contra els llibres i les llibreries a Espanya. A ‘Allí donde se queman libros’ (Tecnos), els historiadors Gaizka Fernández Soldevilla i Juan Francisco López Pérez estudien un llistat d’atemptats que va des del 1962 fins al 2018, però l’època més plomissa del qual s’inicia fa ara 50 anys, el convuls 1973. Els dos autors, lligats al Memorial Víctimes del Terrorisme de Vitòria, recopilen 225 atacs. El 87% s’atribueix a l’extrema dreta i el 7% va ser obra d’ETA i el seu món. Hi va haver més atemptats, però els va eclipsar un altre terrorisme, aquest de sang i no de pintura, de trets i bombes contra persones més que de pedrades i còctels Molotov contra aparadors. L’apedregada de vitrines, l’assenyalament del llibreter en pintades, entre esvàstiques i punts de mira, i el llançament de pintura o gasolina per incendiar les lleixes en són les modalitats. I Catalunya, el País Basc, Madrid i València els quatre escenaris principals, amb 43, 40, 37 i 30 atemptats registrats. Aldo García percep una evolució des de les pedrades i pintades que llançava la formació franquista Força Nova a la seva llibreria. Avui els agressors «s’adapten a una societat que ja no accepta aquest comportament, i ataquen Vinícius a les xarxes socials per exemple... Ara la bibliofòbia té disseny darrere». Aquest disseny consisteix a «atacar la veritat», la fabricació d’«un confús núvol de mentides, revisionisme i negacionisme que ve dels Estats Units», explica. Ho diu quan Machado Libros, el segell editorial de la llibreria, acaba de publicar ‘Alt right’, la investigació del periodista Mike Wendling sobre l’edificació per súcubes ‘online’ d’una realitat alternativa per a la ultradreta nord-americana, que s’exporta amb èxit a aquesta vora de l’Atlàntic. «En aquest núvol s’hi refugien els que apedregaven llibreries i ara ataquen per internet». Incubació Ara es compleixen 50 anys que dos joves etarres van entrar a la llibreria Cervantes de Galdácano (Biscaia), van encanonar el matrimoni que la regentava i van incendiar el local. El llibre de Fernández Soldevilla i López Pérez relata aquest atemptat fundacional de l’agost de 1973. Hi va participar un jove terrorista, Jesús María Zabarte Arregi, que més endavant seria anomenat ‘el carnisser de Mondragón’. Una característica negra de la bibliofòbia espanyola és l’assalt a llibreries com a ritu d’arrencada en les carreres de victimaris que acaben matant. No només a ETA: l’ultradretà Ricardo Sáenz de Ynestrillas, processat per l’assassinat del parlamentari d’Herri Batasuna Josu Muguruza, i Carlos García Juliá, condemnat per la matança dels advocats d’Atocha, també van començar atacant llibreries, com la madrilenya Rafael Alberti. Avui, terroristes solitaris moderns –com Anders Breivik, l’assassí d’adolescents a l’illa d’Utoya– apedreguen abans a internet idees i expressions culturals que els irriten. Podria semblar que ‘Allí donde se queman libros’ corda el relat històric de coses passades –que no antigues, ja que l’estudi inclou atacs fins al 2018–, però els consultats per a aquest reportatge sospiten que el fenomen no està acabat, només transformat. Emòcrates contra demòcrates Previ a la bibliofòbia és l’emòcrata. ‘Allí donde se queman los libros’ en pren la definició del politòleg basc Jesús Casquete: és emòcrata el «manipulador d’emocions amb vel·leïtats violentes». Hi va haver emòcrates darrere dels atacs a llibreries en la Transició, i n’hi ha avui darrere del setge a Facebook, Twitter i YouTube. «En el nostre passat més recent hem patit les conseqüències violentes de la retòrica d’emòcrates com Blas Piñar a l’extrema dreta i de Telesforo Monzón a l’esquerra ‘abertzale’» recorda Fernández Soldevilla, i sobre aquest tema recomana llegir els treballs de Martín Alonso Zarza, «l’especialista més destacat en discursos de l’odi que tenim a Espanya». L’odi induït per emòcrates «és un fenomen antic –diu. Stefan Zweig ja escrivia que els propagandistes nacionalistes que van portar a la Primera Guerra Mundial es dedicaven a «redoblar el tambor de l’odi amb força, fins a penetrar a l’orella dels més imparcials i estremir-los el cor». Antic, però no prescrit: «Avui els discursos de l’odi continuen perillosament presents en el debat públic, i les xarxes socials sembla que els han potenciat encara més», creu Soldevilla. Ignacio Latierro, cofundador de la mítica llibreria Lagun de Sant Sebastià, atacada primer pels Guerrillers de Crist Rei i després per la kale borroka ‘abertzale’, ho corrobora. Veu «una subtil fòbia al contingut en el biaix de confirmació i en la polarització que es fomenten a les xarxes socials». Juan Francisco López, coautor d’’Allí donde se queman libros’ es fa preguntes sobre una paradoxa dels nous canals de l’odi a la cultura: «Les xarxes són la fàbrica principal d’emòcrates, i la polarització és com mai, però alhora en els últims 60 anys no hi ha hagut un nivell tan baix de violència política. ¿Les xarxes socials són alhora causa d’emòcrates i vàlvules d’escapament de la seva frustració?» Odi al contingut El 14 de setembre del 2000 a la nit, a José Ramón Recalde, que va ser conseller socialista basc d’Educació i un dels propietaris de la donostiarra Lagun, li va disparar un tret a la boca la mateixa ETA que havia atacat repetidament la llibreria amb llambordes, foc i pintura. «Aquest assetjament no era només per odi a un lloc de cita de cultura i democràcia, era també per fer-nos fora del casc antic, que aquella gent considerava el seu territori exclusiu», explica avui Latierro. Aquests temps no són aquells, certament. L’odi a les idees flueix sota una crosta de calma que va per barris. «No és el mateix l’ambient a Catalunya que els casos de pressió a llibreters que ens expliquen des de Castella i Lleó», apunta Eric del Arco, president del Gremi de Llibreters de Barcelona i copropietari de la llibreria Documenta. Una matinada d’agost de 1975 algú va incendiar el local sense gaire èxit. Documenta va tenir més sort que Cinq d’Oros i Epsilon, objectius repetits de la bibliofòbia a la capital catalana, alguns d’atribuïts al Partit Espanyol Nacional Socialista, un grup nazi amb menys seguidors que lletres en el nom. «Per sort hi era el veí del bar de davant, i es va acostar amb uns cubs d’aigua i va apagar el foc», diu Josep Cots, copropietari de Documenta. L’incendiari va deixar-hi una pintada: «Rojos no». Cots creu que «allò no era bibliofòbia, era odi polític. No són bibliòfobs, ells tenen els seus llibres». Per al fundador de Documenta, és una manera més estesa de perjudicar la cultura «la del que no odia els llibres, simplement els ignora». Pot ser que el substantiu ‘bibliofòbia’ no ho inclogui tot. Latierro diu que «no es pot parlar en alguns casos de bibliofòbia, perquè el llibre és l’objecte, però aquests atacs anaven contra persones i llibreries que mantenien una determinada actitud política i social». Per odiar un llibre, intervé també des de Sant Sebastià el filòsof i ‘rata de llibreria’ Fernando Savater, «primer s’ha de donar importància al llibre, i dubto que avui importi tant el llibre per si mateix com si se surt del ‘mainstream’. Passa ara, per exemple, amb un assaig sobre transsexualitat...». Les presentacions de ‘Nadie nace en un cuerpo equivocado’ (Deusto), de dos professors de la Universitat d’Oviedo, han sigut boicotejades per activistes de col·lectius trans. Però passada la Transició, l’‘escrache’ i el còctel Molotov són molt menys freqüents que la violència subtil. Savater en refereix un cas: «El meu llibre més venut, ‘Ética para Amador’, s’ha traduït a moltes llengües, també a l’eusquera. I en certes llibreries del País Basc que venen obres en castellà i eusquera encara avui mostren només l’edició en castellà, per excloure’m de l’univers cultural basc». Latierro considera que, d’una manera diferent de la de la Transició, «avui vivim una època en què creixen els elements d’intolerància, pels quals es menyspreen, o, com es diu ara, es cancel·len, els continguts del contrari». Mentre s’escriu aquest reportatge, ramificacions del Tea Party aconsegueixen a diversos estats dels EUA la prohibició de l’ús escolar de llibres que aquestes plataformes consideren pornogràfics, perquè parlen d’erotisme o perquè promouen valors d’igualtat i tolerància LGTBI. Més o menys el que pretén Advocats Cristians portant als tribunals un institut de Porreres (Mallorca) per excloure de les lleixes la novel·la gràfica ‘El azul es un color cálido’. Potser el terme ‘bibliofòbia’ queda curt avui. «Actualment no hi ha postures bibliofòbiques sinó contingutfòbiques; és a dir, censura», proposa Arantxa Mellado, editora, pionera del llibre digital i regidora del blog ‘Actualidad Editorial’. «Agafen força moviments que advoquen per la censura dels continguts, o bé prohibint títols en escoles i universitats, o bé corregint textos de clàssics moderns per fer-los políticament correctes, com en el cas recent dels llibres de Roald Dahl». Per això avui continua sent un acte polític la composició d’una lleixa en una llibreria, l’elecció de quin exemplar es posa a la vista. «Però això d’avui no és odi al llibre, sinó a la idea –opina Eric del Arco. A Barcelona, la crispació més recent potser ha sigut el procés. Veies reaccions de clients dels dos costats, amb llaç o sense: ‘Ah, ¿no tens aquest llibre? Doncs no hi entro més’, deien, però no passava d’aquí». Hi ha hagut dies en què «un aparador de llibreria era un manifest polític», recorda avui Carlos Rubio, bibliòfil, editor i en la seva joventut activista contra la dictadura. «Avui aquest objecte perillós que era el llibre té una pèrdua de rellevància en part determinada per la gran quantitat de llibres que es publiquen, la majoria intranscendents». Segons la seva opinió, «avui l’odi va per altres canals, com això que anomenen ‘cancel·lació’». Juan Francisco López creu que «el llibre, en especial el d’assaig i reflexió, ha passat a un segon pla. Vegin-se les tirades. S'acull amb indiferència, començant pels contraris.» I Mellado ho diu d’una altra manera: «El continent, el llibre imprès, es va diluint en l’entorn líquid de continguts, internet, i perd el pes simbòlic que ha tingut sempre. Si ara les idees s’allotgen en núvols d’informació, ¿passarem de cremar llibreries a cremar servidors ‘cloud’? Desgraciadament, sempre hi ha coses per cremar». No oblidar Alguns veterans encara guarden el full de mà escrit amb Olivetti amb què es va convocar una reunió de professionals del sector a l’Antonio Machado. El desembre de 1976 no era gaire segur assistir-hi. El llibreter valencià Rafa Arnal, amo de la llibertària L’Eixam i en aquell moment de la catalanista Nou d’Octubre –amb Tres i Quatre, també de València, de les llibreries més atacades–, va anar-hi. Al sortir-ne el va emmanillar un policia. Arnal ho recorda al telèfon al seu despatx de Tavernes Blanques, a quatre passes de la Biblioteca Valenciana, que va ser presó franquista. No hi ha cap fira del llibre en què Arnal no tingui algun incident, bé per col·locar-lo al costat d’una caseta d’ultradreta, o bé perquè el visitin integristes «per demanar-me, per provocar, llibres de César Vidal i de Jiménez Losantos. Tot –explica– és pura continuïtat de la fòbia franquista». Pot ser que l’oblit de tot això sigui camp abonat per al rebrot, avui o en el futur, de noves explosions totalitàries contra la cultura. «La desmemòria és flagrant –lamenta Arnal. No s’ha reconegut els llibreters. Vam ser útils en la batalla per la democràcia els llibreters i els músics; després ens van apartar a un racó. Ara es tracta de tapar la cultura i els llibres amb vídeos curts al mòbil i una festa contínua a la televisió. Busquen un món de gent idiotitzada». Transcorreguts tres lustres de recuperació institucional de la memòria democràtica d’Espanya, i d’altres de defensa de les víctimes del terrorisme, aquest país continua devent memòria als llibreters i les llibreries atacades en aquells 225 cops. Fernández Soldevilla assenyala: «Sense la valentia i el compromís democràtic dels llibreters davant la bibliofòbia violenta de la ultradreta, no només el canvi sociocultural que va ser l’avantsala de la Transició hauria sigut molt més dificultós: la ciutadania espanyola seria més pobra intel·lectualment. I sense el compromís pacifista i cívic de llibreters com els de Lagun, ETA s’hauria apuntat un enorme gol en la seva campanya de neteja i homogeneïtzació ideologicocultural d’Euskadi, que seria menys plural, lliure, tolerant i oberta».

El més llegit