«‘El último aldabonazo’» al «poble d’esquerra», per Ernesto Ekaizer

Ves per on, ha sigut Pedro Sánchez qui ha oficialitzat unes eleccions municipals i autonòmiques parcials en un ‘ballotage’, és a dir, en la primera volta de les eleccions generals al convocar-les ‘ipso facto’, de la nit al dia, mai més ben dit, al dissoldre les Corts i convocar-les per al 23 de juliol. Aquest dilluns 29, ben d’hora, es creia que el president del Govern donaria un cop sobre la taula de la comissió executiva del PSOE i podria, per exemple, continuar governant en solitari, sense Unides Podem, fins al desembre, sense anticipar les eleccions generals. Seguiria endavant, es pensava, amb un pla per recuperar el PSOE, treure dividends de l’aliança entre el PP i Vox a les principals comunitats autònomes i ajuntaments que requeriran el pacte entre els dos partits, executar lleis ja aprovades i cavalcar sobre la presidència de la Unió Europea. En canvi, fidel al seu estil bonapartista, ha donat un últim toc d’alerta mitjançant una apel·lació directa, sol davant el perill, el que l’esquerra francesa anomena el poble d’esquerra (‘le peuple de gauche’) per frenar la marea de la dreta i la ultradreta que va començar amb el Govern de coalició entre el PP i Vox a Castella i Lleó al març i que continuarà després de la victòria d’aquestes forces en els comicis de diumenge 28. A l’assumir la responsabilitat personal per la derrota i exonerar els líders autonòmics que perdran poder, Sánchez ha assumit públicament una cosa que en privat la Moncloa no deixava de reconèixer. O tot o res Fa un mes i mig, una persona del primer cercle del president em va dir a la Moncloa: «Nosaltres no podem fer-hi res més. Ajudarem, sens dubte, que Sumar i Podem s’uneixin. Però, pel que fa a nosaltres, res més. S’ha instal·lat la idea que Pedro Sánchez es lleva al matí, es mira al mirall i es diu: ‘¿què puc fer per destruir Espanya una mica més?’. I això no és un problema de falta d’empatia del president». Sánchez ha optat, així doncs, al tot o res i ara mateix, en calent. El 2011, José Luis Rodríguez Zapatero –que havia obtingut 11.289.335 vots el 2008– va anticipar aquell estiu les eleccions al 20 de novembre quan podia governar fins al març del 2012. Per aquelles dates vaig escriure que el president preferia convocar eleccions també pel temor del rescat de l’economia espanyola: «Déu ens agafi convocats». Rodríguez Zapatero havia anunciat mesos abans, a l’abril, que ja no seria candidat del PSOE, i així obria la successió. El 20N va castigar el PSOE –Mariano Rajoy va aconseguir 10.866.566 vots, 423.000 menys que Rodríguez Zapatero el 2008– per la seva gestió de la gran recessió europea i internacional –amb el programa d’ajust i retallades socials–, però també per haver llançat la tovallola. La candidatura del llavors secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, va ser un fiasco: 7.003.511 vots. Es van perdre 4,2 milions. Els resultats del 23 de juliol, amb un Partit Socialista en estat de xoc pels resultats d’aquest 28M, diran si aquest «último aldabonazo» de Pedro Sánchez, en lloc de mobilitzar un presumpte «poble d’esquerra», s’assembla més a aquell del líder del Partit del Poble Cubà, Eduardo Chibás. Interpretació dramàtica Enmig del seu popular programa, a la ràdio nacional, va recolzar el canó del seu revòlver sobre el ventre i va prémer el gallet, després d’anunciar que els cubans s’havien de despertar davant la corrupció del Govern. «‘Pueblo de Cuba, este es el último aldabonazo’». Era el 5 d’agost de 1951 i faltaven uns mesos per a les eleccions presidencials que enfrontarien Chibás amb el president sortint, Carlos Prío Socarrás, del Partit Revolucionari Cubà Autèntic. Chibás va morir onze dies després de disparar-se un tret a la ràdio. La dramàtica interpretació dels resultats d’aquest 28M que ha fet Pedro Sánchez tampoc sembla que justifiqui la precipitada –tot i que probablement meditada– convocatòria electoral. Fins i tot en una translació d’aquests mateixos resultats a les generals, Alberto Núñez Feijóo no aconseguiria la presidència del Govern. L’apel·lació bonapartista a la mobilització de l’inexistent –com a tal– «poble d’esquerra» evoca al seu torn el dramatisme de la dimissió de Pablo Iglesias a la vicepresidència del Govern de coalició el maig de 2021 per fer-se càrrec de la candidatura de Podem-IU a la presidència la Comunitat de Madrid i mobilitzar l’electorat. Probablement va aconseguir assegurar l’entrada de Podem-IU a l’assemblea regional –que les enquestes no donaven–, però dos anys després n’ha quedat fora. Hi ha una altra dimensió, per dir-ho així, privada en aquesta convocatòria. És la també expressió francesa: ‘le dernier combat’ o l’útim combat de Pedro Sánchez, una expressió del seu esgotament personal.

El més llegit