La madrilenyització del 28M, per Ernesto Ekaizer

Més que una nacionalització de les eleccions de diumenge –a 12 comunitats autònomes, una ciutat autònoma, 8.131 ajuntaments, 92 alcaldes en municipis de consell obert i 157 consellers de ajuntaments insulars–, el que sembla haver-se produït és una madrilenyització. En altres paraules, unes eleccions en què la candidata a la presidència regional, Isabel Díaz Ayuso, va competint amb els seus rivals, però també amb els dirigents del seu propi partit. A aquestes hores un dels ‘grans’ temes que són objecte de murmuri al quarter general de Génova, aquell que Pablo Casado i Teodoro García Egea volien vendre per acabar amb els espectres de Luis Bárcenas i Francisco Gürtel Correa,és qui pujarà al balcó de la victòria amb Ayuso i José Luis Martínez Almeida. S’ha acabat la publicació oficial d’enquestes, però no les enquestes que la direcció addicta dels partits consumeix ansiosament els dies que desemboquen en el 28M. Els múltiples sondejos, com diu un polític valencià, són equivalents als actes públics dels partits, és a dir, serveixen per traslladar als feligresos dels diferents mitjans de comunicació un estat d’ànim, intentant provocar la seva mobilització davant la incertesa d’uns resultats molt ajustats. Molt disputats. Un xec en blanc La madrilenyització ha consistit a erigir a través de la figura d'Ayuso les felicitacions d'una economia capitalista neoliberal, de la rebaixa d’impostos per animar els empresaris, la defensa irrenunciable de la propietat privada i de la llibertat de mercat, la negació de l’existència d'una lluita de classes antiquada, la denúncia de la idea de justícia social, la necessitat d’acabar amb el comunisme i el marxisme, i la pertinència d’il·legalitzar coalicions com EH-Bildu. Per a tot això la candidata madrilenya ha sol·licitat un xec en blanc. Si es fa una ràpida recerca a l’hemeroteca de discursos semblants no serà difícil trobar textos de factura similar a l’Europa dels anys vint i trenta del segle passat. Però sí que es pot entendre que les esmentades propostes siguin capaces d’atraure grans sectors de votants en èpoques de crisi econòmica, greus taxes de desocupació, hiperinflació, amenaces a la propietat privada, caiguda dels beneficis empresarials, augments salarials desbocats, fallida financera de l’Estat, ¿com es pot explicar que també constitueixin un imant a Espanya en aquest precís moment, en que no es reuneixen les condicions apuntades? L’Espanya del «com si» Ayuso i el seu equip, liderat pel seu director de gabinet, Miguel Ángel Rodríguez, d’una banda, i Vox, de l’altra, han aconseguit fer calar aquestes condicions «com si» existissin. A l’Espanya del «com si», on segons diuen, la propietat privada està en perill, la solució ha de ser radical: doneu-me la majoria absoluta. Això deia l’exministre i dirigent de la CEDA José María Gil Robles en les eleccions de 1936: «Doneu-me la majoria absoluta i us donaré una Espanya gran». En amplis cercles de classe mitjana, petits propietaris, burgesos i petitburgesos, una important part de funcionaris de l’administració, militars, jutges i fiscals, s’ha consolidat a Madrid el missatge que la candidata a presidenta regional defensa els seus interessos personals. No calculen ni comparen de quina manera baixen els seus impostos realment. El missatge, que va arrelar en aquestes capes socials durant la pandèmia, i que va permetre a la candidata guanyar-se el sector de l’hostaleria, lluny de ser passatger, s’ha enfortit. Actuar sense complexos Ayuso es troba en una situació similar a la del maig del 2020. Aleshores va convocar eleccions –sense necessitat, ja que tenia un mandat de quatre anys i a Madrid les noves eleccions es fan per completar-lo– per tal de desfer-se de Ciutadans i fer el que li donés la gana –aquelles «ganes» que presideixen els seus cartells– amb una majoria absoluta o, si no, amb el suport de Vox. No va obtenir aquesta majoria absoluta, i, per això, ve a dir, no va poder donar als madrilenys aquesta Espanya gran que prometia. I ara torna a intentar-ho amb l’esperança de minvar els vots de Vox –després d’assumir el seu programa– i aprofitar la debilitat d’Unides Podem per deixar-la fora de l’assemblea regional. La clau: sense complexos. Aquesta idea de José María Aznar: actuar sense complexos. Així com va ser la primera a recolzar el pacte per a l’entrada de Vox al govern de Castella i Lleó el març del 2022, ara a Madrid els diu als votants d’aquesta força: ja heu aconseguit que assumeixi gran part del vostre programa (fins i tot ha posat un signe igual entre els insults i xiulets al rei en els partits de futbol contra les agressions verbals racistes a Vinícius Jr.) i per això m’heu de votar, per aconseguir un govern fort. La demonització de Sánchez Llavors, en les eleccions del 2020, no teníem una llei de vivenda, que Díaz Ayuso ha exposat com a prova addicional dels perills que presumptament representa la coalició d’esquerra que presideix Pedro Sánchez, traient partit dels temors que grans, petits i mitjans propietaris reflecteixen davant la limitació dels preus del lloguer i les dificultats més elevades per recuperar la seva vivenda en cas d’impagament. ¿Pot aquest sector, que segurament ja votava el PP amb anterioritat, participar més entusiastament en la mobilització contra Sánchez? És possible. Una victòria absoluta d’Ayuso a Madrid suposaria que la demonització de Sánchez com l’«enemic d’Espanya» –Aznar ha sigut nomenat «cap de demolició en aquesta campanya per ressuscitar el lema que Espanya es trenca constitucionalment– avança i converteix la capital en el trampolí per a les eleccions generals del desembre del 2023. Campanya que, en qualsevol cas, no cessarà amb els resultats d’aquest diumenge.

La madrilenyització del 28M, per Ernesto Ekaizer

DIRECTE | Tot el que està passant en aquesta campanya d’eleccions municipals, en directe

¿Qui guanyarà les eleccions?

El més llegit