«Commoció i pànic» en la campanya d’Ayuso i Aznar, per Ernesto Ekaizer

Vet aquí Alberto Núñez Feijóo el 10 d’abril passat en la reunió del comitè de direcció del Partit Popular: «El 28 de maig és la primera etapa per aconseguir un canvi de govern a Espanya. Sé que el Govern de Sánchez aguantarà millor que en les generals, però això és la lògica electoral. No em conformo a superar el resultat del 2019, no em conformo a mantenir els resultats [el PPgoverna en les comunitats autònomes de Madrid i la Regió de Múrcia i la ciutat autònoma de Ceuta, que voten el 28M]. Fa set anys que no guanyem unes eleccions de convocatòria nacional. L’objectiu és tornar-li al PP l’orgull de ser la primera força política d’Espanya. No em donaré per satisfet si no ho aconseguim» Després d’això, el president del PP va aclarir que es disposava a assumir els resultats en primera persona mentre s’implicaria personalment en la campanya. Va ser potser la intervenció més moderada i realista que se li conegui a Núñez Feijóo. Però no hi havia resignació ni passivitat. Perquè tractaria que aquesta descripció no es fes realitat. Així doncs, l’explosiu per dinamitar la previsió que Pedro Sánchez «aguantarà millor que en les generals» va consistir a fer esclatar la marca ETA, convertint unes eleccions amb una «lògica electoral», segons Feijóo, còmoda per al Govern, en terra hostil o zona de por, com es prefereixi. Sens dubte, José María Aznar sap què és una campanya de «commoció i pànic». La polarització extrema ha sigut executada per ell (i Miguel Ángel Rodríguez, actual director de gabinet d’Isabel Díaz diamant en brutAyuso) en la política interna, però la va perfeccionar el 2003. El president George W. Bush l’hi va explicar el 22 de febrer d’aquell any quan el va convocar al seu ranxo de Crawford (Texas) per explicar-li que això és el que tenia en marxa en la primera quinzena de març del 2003 amb una invasió de l’Iraq en què el llavors president del Govern espanyol va fer teloner en l’absurda campanya per aconseguir una frustrada segona resolució que donés un xec en blanc de l’ONU a la guerra. Hi ha dos llibres sobre els Estats Units que, potser sense llegir-los, Miguel Ángel Rodríguez trasplanta en una campanya que empeny la raquítica personalitat política de Nuñez Feijóo. Un és el clàssic ‘The paranoid style in american politics’ (1964, ‘L’estil paranoic en la política americana’, sense traducció al català ni al castellà), de l’historiador Richard Hofstadter (Nova York 1916-1970), i l’altre és ‘Nixonland’ (2008, sense traducció al català ni al castellà) de l’historiador i periodista Rick Perlstein (Wisconsin, 1969). El llibre de Hofstadter va ser l’ampliació del seu article a la revista ‘Harper’s’ el 1964, setmanes abans de l’enfrontament presidencial entre el demòcrata Lyndon Johnson i el republicà Barry Goldwater, escorat cap a la dreta radical. Segons l’autor, els elements bàsics del pensament dretà contemporani es poden reduir a tres: primer, ha existit l’ara familiar conspiració sostinguda, que s’estén durant més d’una generació i arriba al seu clímax amb el New Deal de Roosevelt, per soscavar el capitalisme lliure, per portar l’economia sota la direcció del govern federal, i aplanar el camí al socialisme o el comunisme. El segon argument és que l’alta burocràcia del govern ha estat tan infiltrada pels comunistes que la política nord-americana, almenys des dels dies previs a Pearl Harbor (1941), ha estat dominada per homes que venien astutament i consistentment els interessos nacionals nord-americans. I tercer, el país està infiltrat per una xarxa d’agents comunistes, com en els vells temps estava infiltrat per agents jesuïtes, de manera que tot l’aparell d’educació, religió, premsa i mitjans de comunicació està compromès en un esforç comú per paralitzar la resistència dels nord-americans lleials. A ‘Nixonland’, Perlstein il·lustra la tècnica, en què el president Nixon va arribar a ser mestre consumat, amb què els candidats aconsegueixen el poder mobilitzant els ressentiments, l’ansietat i l’angoixa, una tècnica amb què la política destrueix les seves víctimes. «La manera en què Richard Nixon va utilitzar els anys seixanta per definir els contorns ideològics de la política americana encara està amb nosaltres», apuntava l’autor, el 2008, en una implícita referència a la presidència de George W. Bush. Donald Trump va portar aquestes tendències cap al seu paroxisme, a l’acabar negant la seva derrota i acusant Joe Biden i el «sistema» de robar-li l’elecció del novembre del 2020. El «xut d’ETA» ni tan sols tenia necessitat que la coalició electoral EH-Bildu, que no partit polític, portés en les seves llistes 44 condemnats per la seva activitat terrorista, 7 per assassinat. ETA ja ha estat en campanya durant tota la legislatura arran del suport parlamentari d’EH-Bildu –coalició que ha votat amb freqüència al Parlament basc al costat del PP– a projectes de llei del govern de coalició PSOE-Unides Podem. Les llistes d’EH-Bildu van arribar a una campanya ja en marxa. Tampoc es pot dir que el «xut d’ETA» fos cap novetat. El més formidable de l’estil paranoide i conspiranoic del PP i Vox és que ja forma part de la rutina quotidiana de la política. L’exministre Jaime Mayor Oreja, just és dir-ho, ha imposat la seva línia després d’anys de prèdica. Potser pocs recordin que el febrer del 2008 va advertir que si José Luis Rodríguez Zapatero guanyava les eleccions del 9 de març «hi haurà una segona part en la negociació amb ETA». Al cap d’uns mesos, després de la victòria de Rodríguez Zapatero, Mayor Oreja va capgirar la seva denúncia i va afirmar que era ETA qui buscava la «segona part» i que era necessari solemnitzar al Congrés que no hi hauria «segona part». Però el que importava no eren les advertències de Mayor Oreja: el març del 2009, el PP i el PSEsegellaven a Euskadi el seu pacte per investir Patxi López com a ‘lehendakari’. Ara bé, dos fets significatius il·lustren la campanya de commoció i pànic del PP del 2023. El primer és la reacció activa d’un sector dels familiars de les víctimes contra el «xut d’ETA» que ha impulsat el PP. Consuelo Ordoñez, germana de Gregorio Ordoñez, assassinat per ETA, i presidenta del Col·lectiu de Víctimes d’ETA al País Basc (Covite) ha denunciat Díaz Ayuso i el PP per la seva instrumentalització política de les víctimes. Però també ha anat més lluny al caracteritzar que la candidata a la presidència de la Comunitat de Madrid «no té principis ni valors». I advertir: «Jo ja coneixia la categoria moral d’aquesta persona, m’ho va demostrar quan va aprovar la llei de víctimes del terrorisme, que deixava fora la meitat de les víctimes per no estar empadronades a Madrid». L’altre fet és la sistemàtica deslegitimació del Tribunal Constitucional (TC) per part de José María Aznar. Dijou i divendres passat, a Madrid i a Conca, l’expresident va atacar el TC. Aznar va tornar a vaticinar que Espanya es trenca, que el preu d’una segona coalició d’esquerra a Espanya serien «consultes» a Euskadi i Catalunya, «que estaran avalades pel Tribunal Constitucional». El raonament que va fer va ser el següent: «L’avortament i l’eutanàsia es justifiquen en la lliure autodeterminació de la dona o de la lliure autodeterminació de la persona que decideix morir i així es converteixen en drets suposadament avalats pel TC, es pot esperar que passi el mateix amb les consultes que volen els independentistes. ¿Per què no estarà avalada una mutació constitucional?». I sant tornem-hi a Horcajo de Santiago, Conca, divendres passat: «Si de resultes d’aquestes dues eleccions [28M i desembre del 2023] guanyés l’actual coalició, Espanya entraria en un procés de desconstrucció constitucional o desconstitucionalització d’Espanya». En aquest context, s’ha de col·locar una altra peça del puzle de la deriva paranoide i conspiranoica del PP: l’advertència del magistrat del TC fins fa pocs mesos, Antonio Narváez, que les institucions s’estan deteriorant fins a tal punt que ha mostrat preocupació –trobada de l’Associació de Fiscals amb Núñez Feijóo el 18 d’abril a l’hotel Claridge de Madrid– pel control del Govern sobre l’empresa Indra, que influiria en el recompte de vots en les eleccions. L’empresa Indra ja va aclarir el juny del 2022 que això no és així al desmentir declaracions del vicesecretari general institucional del PP, Esteban González Pons, («Indra compta vots», 27 de juny del 2022). El recompte de vots el fan les persones que són designades en les meses electorals. Indra «només totalitza la informació que es recull en el recompte de vots que fan les persones dirigides per l’Administració a tal efecte». La incògnita més rellevant d’aquesta elecció no és si guanya Díaz Ayuso a Madrid, vedat privat del PP des de fa anys. Ella va sostenir en l’únic debat televisiu celebrat que no ha pogut fer el que ha volgut –d’això es tracta– aquests dos anys perquè Vox li va treure el suport. Per tant, s’ha posat a si mateixa el llistó en la majoria absoluta. Debilitar Vox assumint el seu programa i evitar que UP accedeixi a l’assemblea regional.

«Commoció i pànic» en la campanya d’Ayuso i Aznar, per Ernesto Ekaizer

El raquitisme polític personal de Feijóo condueix a la deriva del seguidisme del Partit Popular l’agenda de Vox

Feijóo es refia d’Ayuso i «nacionalitza» al màxim les eleccions del 28M

La Fiscalia del Suprem rebutja il·legalitzar Bildu pel seu caràcter democràtic

El més llegit