Els divorcis, especialment els tempestuosos, com el que van viure ERC i Junts l’octubre passat, amb la sortida dels postconvergents del Govern, solen anar acompanyats, en una primera fase, d’una alta emocionalitat, un enuig visceral mutu. Les coses, almenys en política, es van temperant i, com s’observa aquesta primera setmana de campanya per a les eleccions municipals, es converteix en alguna cosa ja més racional. Els atacs que els exsocis es dirigeixen poden ser més o menys durs, però en cap cas són ‘rampells’: saben qui i com atacar, i també han decidit qui no esmentar. I, per descomptat, trien l’argument amb què poden mirar de segar electoralment l’herba sota els peus de l’exaliat. En aquest cas, els uns i els altres han optat pel mateix i s’acusen mútuament de connivència amb el PSC per desgastar-se.