Els 3 reptes d’Ernest Maragall a les eleccions municipals de Barcelona

Mai com en aquestes eleccions s’ha demostrat el tòpic que el que és difícil no és arribar, sinó mantenir-se. Bé, arribar, és a dir, vèncer a la ciutat de Barcelona, li va costar a ERC 40 anys. L’objectiu republicà de repetir victòria sembla molt més disputat que el triomf de fa quatre anys. Per aconseguir-ho, Ernest Maragall haurà de superar fins a tres reptes. Rendibilitzar el Govern republicà Primeres eleccions en què el candidat d’ERC a l’alcaldia acudeix a les urnes acompanyat per un Govern del seu partit, i a més, monocolor. Un destacat líder municipal d’Esquerra assenyalava, fa anys, que el 90% de l’èxit o el fracàs dels republicans en les municipals barcelonines passava per com estava la marca del partit. Si en trajectòria ascendent o descendent. I fins que va arribar Oriol Junqueras mai hi va haver estabilitat, es pujava o es baixava. Maragall haurà de posar en valor que les propostes d’ERC ja no són simples plantejaments que després cal negociar i rebaixar amb la Generalitat de torn, sinó que compten amb el beneplàcit de qui porta el timó. L’exemple pròxim de Gabriel Rufián, la residència per a gent de la tercera edat i el conseller Campuzano és paradigmàtic. Després de la polseguera de la polèmica queda la sensació que, si guanya el republicà, la residència es farà. Si guanya l’actual alcaldessa, Núria Parlon, segur que també. Però els candidats del partit ja no llancen idees, sinó futures obres. No és el mateix prometre, sense més ni més, un sistema de ‘park & ride’ on deixar el vehicle quan s’accedeix al centre de Barcelona, que fer-la del braç de la Conselleria de Territori. Remuntar les enquestes Maragall anava bastant bé a les enquestes fins que va reaparèixerXavier Trias i va dir que es presentava com a alcaldable. Part de l’èxit de Maragall el 2019 es va basar en la captació de vot postconvergent que va votar el candidat independentista amb més opcions de doblegar Ada Colau. Si a això s’hi sumen alguns errors republicans a la precampanya s’obté una caiguda a les enquestes que va calar en l’electorat. Però en les últimes setmanes, excepte Colau, tant Trias com Jaume Collboni han comès errors. L’‘efecte Trias’, diuen a ERC des de fa setmanes, es va apagant, una cosa que, sempre segons els experts del partit, s’accentuarà en campanya on el «coneixement que atorga mitja vida al capdavant de l’ajuntament», amb el seu germà Pasqual, i sobretot «quatre anys recorrent la ciutat, faran que sigui ben visible la diferència de pes entre Trias i Maragall. Tenint en compte que, entre els quatre partits que es disputen les eleccions (ERC, Comuns, PSC i Junts) hi ha, entre ells, en una mesura o una altra, vasos comunicants i transvasament d’electors, un altre factor important perquè Maragall pugui remuntar, o bé quedar-se al camí, és la mossegada a l’electorat del PSC. Això sí, reconeixen que la immensa majoria de votants socialistes que podien ser captats per ERC després que el PSC abandonés la defensa del dret a decidir ja s’han mudat. «Ja hem tocat os», assegura un expert demoscòpic. No obstant, hi ha una capa de votants d’edat mitjana i alta per a qui ERC continua sent un partit inestable, que segueixen aferrats al PSC, malgrat que, en veritat, són purament maragallistes (de Pasqual). A aquests apel·la l’alcaldable d’ERC. ¿I els joves que voten el PSC? «Aquests són molt més a prop de Ciutadans que de nosaltres, res a fer», sentencia aquesta veu. La intensitat justa en l’atac a Colau Un gran coneixedor republicà de la ciutat de Barcelona identifica a Ada Colau aquesta pulsió maragallista de transformar socialment la ciutat a partir de la transformació urbanística. Lluny queden els temps de, per exemple, Jordi Hereu, que es va desfer en la creació de serveis socials que, després, a l’hora de votar, pocs identificaven amb l’ajuntament que dirigia. A aquesta pulsió maragallista cal sumar una excusa teòrica, la del canvi climàtic, que tot partit d’esquerres abraça. Però la gran diferència entre Colau i els Maragall, ponderen a ERC, no és el fons, sinó les formes. «Cal atacar Colau pel flanc de la intransigència, la poca empatia i haver-se tancat en els 100 quilòmetres quadrats del municipi de Barcelona, en lloc de pensar en termes d’àrea i regió metropolitana», apunta aquest coneixedor republicà. I la dada que agrada repetir a Maragall: en els últims 20 anys han sortit de Barcelona 500.000 persones. Moltes d’elles fins i tot treballen a la ciutat. No se’ls pot negligir. Per tant, Maragall es distancia de Trias i de Collboni en la crítica a la base de la polèmica, les superilles, per exemple. A més, en aquest cas concret, les superilles són un invent d’ERC que va posar en marxa Ricard Martínez a Gràcia, fa gairebé 15 anys. És més, durant quatre anys, en lloc de deixar-se portar pels dimonis de la ‘vendetta’ pelpacte Valls-Colau, l’alcaldable republicà ha portat a terme una impecable tasca d’oposició constructiva. Però on vol centrar els atacs a Colau és en el nul diàleg amb què porta a terme les seves polítiques. I sobretot, Maragall està molt al corrent de cada vegada que Colau, quan se l’enfronta a la seva gestió en els seus dos grans pilars que la van portar a la plaça de Sant Jaume, carestia de la vivenda i excés de turisme, mira de llançar pilotes fora i culpar altres administracions. En concret, a la Generalitat.

Els 3 reptes d’Ernest Maragall a les eleccions municipals de Barcelona

¿Qui guanyarà la batalla de Barcelona? Aquestes són les prediccions més enllà de les enquestes

Les cinc claus del programa electoral d’Ernest Maragall per a Barcelona

El més llegit