Pere Aragonès busca en les eleccions del 28-M un reconeixement popular al seu Govern de minoria

Expectació i contenció. Aquests són els estats d’ànim que es respiren a la seu d’ERC a un mes de les eleccions municipals. El primer pas per les urnes, de l’era moderna, des que un republicà, Pere Aragonès, ocupa la presidència de la Generalitat. Les primeres eleccions que afronta un Govern monocolor des dels comicis locals del 2015, amb Artur Mas i CiU al Palau de la Generalitat. L’expectació es deriva de l’escenari que quedarà després de la batalla electoral. Els republicans, guanyadors de les municipals del 2019, anhelen repetir el triomf i mitigar, així, el discurs que governen en la més absoluta de les soledats. Els 33 diputats que sustenten l’Executiu, i les contínues «travetes» parlamentàries a què són sotmesos per l’oposició, alimenten la visió. La contenció, per la seva banda, té origen en la creença interna, falta veure si és real o impostada, que els resultats, contra la visió dels pessimistes, seran bons o molt bons per a ERC. Dijous passat, en la presentació de les candidatures, es percebia aquesta sensació: «Fa setmanes que sentim alguns afirmar que teníem problemes per omplir les llistes en els municipis», és a dir, que hi havia un desinterès entre el partit i les seves bases. «I la realitat és que al final som els que, amb 804 candidatures, som més presents a tot el territori», va comentar ufà un alt càrrec del partit. Escenaris diferents L’expectació i la contenció, amb tot, no neix només pels efectes sobre ERC com a partit, sinó, sobretot, per com afecten el Govern. «No és el mateix per a l’Executiu que Esquerra obtingui un gran resultat en els comicis, com que hi hagi un enfonsament», pondera una altra veu, conscient que si a la minoria exigua del Parlament se suma una davallada de poder local serà més difícil encara sobreviure fins al final previst de la legislatura, el febrer del 2025. Segons un membre de la cúpula del partit «és millor tenir el Govern que no tenir-lo. Potser no ens impulsa, però evita pitjors resultats. A més, el context respecte al 2019 és molt diferent. Hi havia més politització (hi havia presos independentistes a les presons) i hi havia un president que ens anava molt bé, perquè nosaltres ressaltàvem com ‘la part seriosa’ de l’Executiu», amb referència a l’etapa de l’expresident Quim Torra. Algunes veus d’Esquerra reconeixen sense alçar la veu que Aragonès no ha emergit «encara», assenyalen, com un actiu electoral carismàtic, com pot ser, per exemple, el president Pedro Sánchez. No és casual que en les últimes setmanes s’hagi vist un Aragonès més relaxat, convidat en formats que inviten a mostrar-lo més com una persona de 40 anys justos que encotillat en la institucionalitat de la presidència. Des d’entrevistes en ‘late shows’ a assistències en jaqueta de cuir a la Kings League. Sense clau plebiscitària El resum és que «potser tenir la presidència no és un gran trampolí ara mateix, però és un gran coixí, sobretot perquè no hi ha cap indici que ningú plantegi aquestes eleccions en clau plebiscitària sobre ERC i Aragonès al control del Govern». Dit d’una altra manera, no es percep al carrer una voluntat de castigar els republicans. I conclusió final per a aquesta veu: «Si no tinguéssim la presidència i el Govern ho notaríem». La contenció també s’atalaia en els desitjos que expressen els quadros d’ERC. Es refereixen més a «un gran resultat» que a vèncer en les municipals. La raó és òbvia, ERC juga dos partits en un. El del ‘rere-país’ amb Junts (i aquí és on, satisfets, recorden que presenten vuit candidatures més que els postconvergents a la província de Girona, ‘sancta sanctorum’ del Puigdemontisme) i el metropolità, contra el PSC. De fet, ERC va guanyar les eleccions del 2019 per ser segon en els dos àmbits, és a dir, per tenir un vot homogeni, davant la davallada dels seus oponents quan sortien dels seus feus. Al ser la regió barcelonina la més poblada, la victòria global en vots està en disputa amb els socialistes; es troben, a més, a la Moncloa, a sis mesos de les eleccions generals, i amb el PP liderant les enquestes. Agents mobilitzadors, tots, en favor dels socialistes. La batalla de Barcelona L’altre gran factor de contenció és la batalla de Barcelona. Després del monòleg socialista durant 32 anys, es va assentar a la capital catalana un escenari electoral molt líquid, amb tres vencedors en els tres comicis. Xavier Trias, el 2011; Ada Colau, el 2015 ,i Ernest Maragall, el 2019. Aquests tres es juguen el lideratge municipal amb el candidat del PSC, Jaume Collboni, que aspira a tornar al seu partit el despatx d’alcaldia. A ERC, que surten com a partit més votat el 2019, enquestes en mà, tenen difícil repetir la victòria. Tot i que en el partit s’al·ludeixi que la «tendència és molt ascendent» i que s’està domesticant l’anomenat «efecte Trias», són conscients que hi ha bastants números que, tret de nova victòria, la comparació amb fa quatre anys no els afavorirà. I en el pitjor escenari, es podrà parlar de patacada. Davant d’això, les veus republicanes miren d’aïllar el resultat de la capital catalana i diluir-lo en el del conjunt de Catalunya, tot i que saben que, mediàticament, aquell que guanyi a Barcelona, com els va passar a ells fa quatre anys, projectarà una imatge de guanyador global. I el que és pitjor per a tres dels quatre candidats barcelonins: el que no guanyi pot condicionar els rèdits del seu partit.

Pere Aragonès busca en les eleccions del 28-M un reconeixement popular al seu Govern de minoria

¿Qui guanyarà les eleccions? Aquestes són les prediccions més enllà de les enquestes

ERC supera el seu rècord de llistes per a les municipals i Junts no compleix els seus objectius

El més llegit