Gent gran en política: pocs però influents

Enmig de la pallissa parlamentària que Aitor Esteban estava dispensant a Ramón Tamames dimarts, el portaveu del PNB va dir al candidat a president del Govern proposat per Vox: «Hi ha un temps per estar i un altre per marxar». Fins aquell moment, ningú s’havia atrevit a parlar en aquests termes al veterà economista, primer comunista i ara instrument de l’extrema dreta. La Cambra havia escoltat, entre divertida i displicent, les intervencions de Tamames, però no s’havia fet referència a l’edat del candidat. ¿Van condicionar els 89 anys de Tamames el debat al Congrés? Sigui quina sigui la resposta, està fora de dubte que la societat privilegia el que és jove i rebutja el vell. L’edatisme, que és com s’ha anomenat el còctel d’estereotips, prejudicis i discriminació que pateix una persona en funció de la seva edat, és un problema creixent que ha merescut en els últims mesos informes de nombroses institucions, inclosos l’ONU. Normalment afecta la gent gran, però també el pateixen els joves als quals, per exemple, alguns no es prenen seriosament a la feina pel seu aspecte. Sens dubte, en el debat d’aquesta setmana hi havia un elefant a l’hemicicle que gairebé ningú es va atrevir a esmentar. Tamames no pot pujar a la tribuna d’oradors i hi ha d’intervenir des de l’escó d’Abascal; Tamames es recolza en un uixer per arribar a l’hemicicle; Tamames es queixa de la durada del debat i a estones sembla que es queda endormiscat. Durant el transcurs de la moció de censura no es va fer a penes al·lusió a les servituds de l’edat, però, des que es va saber que el candidat de Vox seria un excomunista gairebé nonagenari, els mems i les anàlisis periodístiques no han evitat la burla oberta per la seva edat, la condescendència o la infantilització. Una «gran vanitat» La periodista Maruja Torres va seguir el debat i el va comentar a la SER i a Twitter. En aquests fòrums, ella, que fa unes setmanes va protagonitzar un programa de Jordi Évole que reflexionava, entre altres coses, sobre l’envelliment –«ser vella no és un insult, és un èxit», diu en un moment donat–, no va escatimar en al·lusions a l’edat de Tamames. «El vaig conèixer quan érem joves, en un dels seus canvis de jaqueta», diu Torres en conversa amb aquest diari sobre una de les mutacions polítiques del veterà economista. «Ja llavors, Manuel Vázquez Montalbán reia del que va quedar evident l’altre dia al Congrés: de la seva gran vanitat», afegeix. Maruja Torres, que acaba de complir 80 anys, no va empatitzar amb Tamames. «No m’hi vaig sentir representada. Em vaig sentir representada pel de la barba; per aquest sí», afirma amb referència a Agustín Zamarrón, el diputat més veterà (77 anys) del Congrés. «No crec que l’edat hagi de condicionar el judici polític sobre algú. Ni l’edat ni la mida dels pits, per exemple», afegeix gràficament. I conclou sobre Tamames: «La ideologia sí, sobretot els actes. I aquest senyor té una carrerassa». Hi ha altres membres de la seva generació que creuen que no es va fer justícia amb Tamames. «Sense entrar en consideracions polítiques, se l’ha tractat amb extraordinari edatisme», diu Carlos San Juan, de 79 anys. Aquest uròleg jubilat es va fer famós fa una mica més d’un any per haver impulsat la campanya ‘Soc gran, no idiota’, per a la inclusió financera de la gent gran. Va tenir un èxit de públic extraordinari que va propiciar que els bancs firmessin un Codi de Bones Pràctiques (de compliment voluntari, això sí). «Ha millorat l’horari i l’accés a l’atenció personal, i fins i tot a les ajudes quan hi ha dificultats al caixer», afirma. No obstant, es queixa que la crisi bancària provoca que continuïn tancant sucursals,una mesura que deixa molta gent gran sense una oficina a prop. Una llei en capella També va obtenir atenció del Govern, que li va prometre que impulsaria una llei de defensa de l’usuari financer. Aquesta norma ha rebut un impuls en les últimes setmanes: «El 9 de març ens vam reunir amb, entre d’altres, la vicepresidenta Nadia Calviño i el governador del Banc d’Espanya, i ella va dir clarament que les llibretes es mantindran i que la llei s’agilitzarà prou perquè pugui sortir en aquesta legislatura». San Juan no està tan content amb Pedro Sánchez; li retreu que presumeixi d’haver rejovenit el Govern. «El nostre president es va fer un autoelogi quan va dir que havia constituït el govern més jove de la democràcia. Això em va ferir, és una forma absoluta d’edatisme», afirma. L’enaltiment de la joventut no és un fenomen recent, però diversos experts coincideixen que s’ha intensificat en els últims anys. «Avui hi ha multitud d’empreses que promouen no envellir, que transmeten que això de fer-te gran és un rotllo, que ofereixen cirurgia perquè com menys arrugues tinguis, millor. S’ha distorsionat fins i tot el llenguatge: ja no es diu ‘ets actiu’, ‘ets simpàtic’, sinó ‘sembles jove’», afirma Maria Jesús Comellas, professora emèrita del Departament de Pedagogia Aplicada de la UAB. Com que «no està ben vist fer-se vell», la gent «intenta dissimular» la seva edat, continua. Ella, que complirà 80 anys el mes que ve, està a punt de publicar el llibre ‘Soc gran i encara puc’ i es rebel·la contra el paper que sembla reservar-li la societat: «Aquesta manera de pensar és més pròpia del que passava fa 100 anys. Ara la gent es fa gran amb més salut, amb més formació i amb més qualitat de vida. Ara, amb 65 anys hi ha una esperança de vida de 20 o 30 anys més i, no obstant, tot un col·lectiu ens sentim desprestigiats i marginats per raó d’edat». El ‘lobby’ nord-americà Una altra professora universitària, Mercedes Ayuso, catedràtica d’Estadística Actuarial de la UB, dona una dada reveladora: només el 4,3% d’homes i el 2,7% de dones espanyols majors de 65 anys participen en alguna activitat política. Paradoxalment, el poder de decisió d’aquest col·lectiu és alt, perquè és molt nombrós i ho serà cada vegada més als països desenvolupats. Als Estats Units, per exemple, «els grans són clarament un ‘lobby’», diu Ayuso. No sembla casualitat que els dos candidats més probables a les eleccions dels EUA de l’any que ve, Joe Biden i Donald Trump, pertanyin a aquesta franja d’edat. L’actual president té 80 anys i l’expresident, 76. «Els EUA en són un clar exemple: el grup poblacional de persones grans és i serà tan gran en les pròximes dècades que estaran presents en moltes àrees d’actuació. En política i en moltes més», afirma Ayuso, que va presentar el 7 de març al Parlament Europeu un informe sobre la qualitat de vida de la gent gran. Tots els entrevistats coincideixen en la importància de la principal recomanació per lluitar contra la discriminació que aporta l’informe mundial sobre l’edatisme publicat per les Nacions Unides l’any passat: el contacte intergeneracional. «Jo també tenia la supèrbia dels joves i els vells em semblaven poc interessants. Però quan et trobes amb una persona gran que et desperta coses et cau la bena dels ulls», assegura Maruja Torres. Carlos San Juan dona una idea: «Jo establiria una espècie de residència que substituís els actuals col·legis majors i que fos molt més barata i mixta. En una habitació, joves que no puguin pagar un lloguer; en una altra, una família de gent gran. I que es barregessin als llocs comuns. La separació actual és artificial; a mi m’agrada parlar molt amb els joves». María Jesús Comellas remata: «No es tracta que la gent gran hagi d’explicar contes a nens o que els adolescents els expliquin com funciona el mòbil. Es tracta que no hi hagi guetos per edat».

Gent gran en política: pocs però influents

La candidatura de Tamames en la moció de censura ha posat el focus en la participació dels sèniors, sovint discriminats, dels afers públics

Els experts demanen més contacte intergeneracional per evitar la incomprensió mútua i adverteixen del creixent poder de decisió del col·lectiu

El més llegit