El Tribunal Suprem ha rebutjat el recurs de l’eurodiputat del PP Gabriel Mato, que entre els anys 2010 i 2013 va deixar de pagar 60.100 euros a Hisenda a l’entendre que la seva retribució com a europarlamentari estava exempta del pagament de l’IRPF. En una sentència, l’alt tribunal declara que perquè una assignació tingui l’exempció per a feines a l’estranger prevista a l’article 7 de la llei que regula aquest impost s’exigeixen una sèrie de circumstàncies (alienitat, laboral o estatutària, o alteritat) que no es compleixen en la relació que s’estableix entre el Parlament Europeu i els diputats elegits pels ciutadans dels diferents estats membres perquè els representin.
L’Agència Tributària va corregir la liquidació de Mato i va incloure aquesta renda, a més d’imposar-li una sanció. El Tribunal Superior de Justícia de les Canàries va confirmar íntegrament l’actuació de l’administració, com ara ha fet el Suprem al revisar el seu recurs, en el qual defensava l’aplicació de l’exempció prevista en aquest article per a determinades feines fetes a l’estranger als rendiments del treball contemplats a l’article 17.2, que inclou els percebuts pels europarlamentaris.
El Suprem destaca que l’article 7, previst per beneficiar la internacionalització d’empreses o treballadors destinats a l’estranger, exigeix «la concurrència de relacions d’alienitat, laboral o estatutària, inclosa la relació funcionarial» i «la relació d’un diputat amb el Parlament Europeu resulta completament aliena a l’esmentada característica d’alienitat, en el sentit de dependència».
Afegeix que «no hi ha relació laboral, en qualsevol dels seus possibles aspectes, ni estatutari, ni de cap dependència dels seus membres amb la Cambra», i per això no és aplicable l’exempció per a «les quantitats que s’abonin, per raó del seu càrrec, als diputats espanyols al Parlament Europeu».
No és una empresa
Els magistrats afegeixen que «tampoc s’ha d’acollir que el Parlament Europeu pugui tenir-se com ‘una empresa o entitat no resident a Espanya’, ja que les notes que les caracteritzen com a organització destinada a la consecució de finalitats econòmiques o socials resulten completament estranyes a les que defineixen i identifiquen un Parlament». Tampoc «com ‘un establiment permanent establert a l’estranger’, ja que un Parlament, sens dubte, ni constitueix un lloc fix de negoci, ni encaixa en alguns dels exemples a l’ús, com les sucursals, agències, oficines, tallers, magatzems, botigues, mines, pedreres, pous de petroli i gas o qualsevol altre lloc d’extracció o explotació de recursos naturals».
La sala recorda que «als parlaments resideix la sobirania popular representada pels seus membres, tenint encomanada una funció, principalment, legislativa, pressupostària i de control polític. Mentre que els seus membres, els diputats, elegits per sufragi universal, exerceixen les seves funcions per mandat representatiu dels ciutadans de cada Estat membre, funcions de representació dels ciutadans que exerceixen de forma lliure i amb independència, sense cap indici de dependència, ni laboral o estatutària o similar».
La sentència qualifica d’«artificials i forçades les semblances i paral·lelisme que pretén tendir la part recurrent», i afirma que «no només resulta estrany al tenor literal del precepte, sinó que ni tan sols compleix la finalitat per al qual es preveu l’exempció (afavorir empreses i el seu grau d’internacionalització i treballadors individualment considerats que s’han de desplaçar a l’estranger per motius de feina), la qual cosa mal es compadeix amb el caràcter institucional i les finalitats parlamentàries (...) que compleix l’Eurocambra», així com «les obligacions públiques que assumeix l’Estat de procedència i els eurodiputats, el desplaçament dels quals resulta totalment aliè a un incentiu econòmic ni de l’empresa o entitat, ni dels treballadors per motius laborals».
Tampoc resulta comparable, afegeix l’alt tribunal, el règim dels eurodiputats respecte dels treballadors i funcionaris que presten els seus serveis a les institucions europees.