El que queda de la perversa moció de censura de Vox-Tamames

Un fantasma recorre la política espanyola. Es diu ‘Yolanda Sánchez’. El dimarts 21 de març, una de les presentadores de TVE, cap a les quatre de la tarda, resumia els arguments contra la moció de censura de Vox de qui va anomenar, en un lapsus, la vicepresidenta ‘Yolanda Sánchez’. Aquest dimecres 22, la portaveu del Partit Popular, Cuca Gamarra, protagonista de la guerra caïnita dins del PP entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso –cosa que no li va impedir atacar del caïnisme dins del Govern–, va batejar Yolanda Díaz com la «marca blanca» de Pedro Sánchez. No direm que una suor freda recorre els seguidors d’Alberto Nuñez Feijóo, no. Però el seu futur electoral depèn de «Yolanda Sánchez», és a dir: l’aliança entre Yolanda i Sánchez, entre el PSOE i Sumar - Unides Podem. Si un es veiés obligat a elegir una sola intervenció d’aquest dimarts 21 pel seu coneixement del moment exacte en què es troba la política espanyola en aquests moments davant les conteses electorals que s’acosten –sobre gustos no hi ha res escrit– ¿quina podria ser? La de Gabriel Rufián Romero, portaveu d’ERC; ¿per què? Perquè a part del que es considera la principal virtut d’un diputat –fotre canya–, poques vegades aquests reuneixen la condició d’analistes polítics, sigui per la seva submissió al líder o la seva ideologia respectiva. Gabriel Rufián (Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, 1982) és un diputat-analista polític. I en la seva primera part i en el tancament, va explicar el que s’ha de tenir en compte per conèixer l’evolució espanyola davant les pròximes eleccions. «¿Què creuen que veuran demà els que vagin a treballar de tot això? ¿La veritat? ¿Cinquanta-dos ultres aplaudint-ho tot sense saber per què? Sí, molta gent sentirà això, és la veritat. Però també molta altra gent veurà una altra cosa. Veurà un senyor venerable molt preocupat per la deriva autòcrata d’un Govern que governa, que pacta, que negocia amb els enemics d’Espanya», va explicar amb els braços aixecats. «I això és el que veurà i sentirà molta gent. Si som capaços d’escoltar atentament, s’escolta una melodia, i els puc assegurar que hi ha un munt de gent disposada a escoltar-la: ‘No som feixistes, som patriotes preocupats’. I podem fotre bronca a aquesta gent [Vox] fins demà. No importa. Perquè poden guanyar. Senyories, vostès coneixen gent, gent de classe treballadora, que està molt més preocupada, molt més emprenyada pel que, jo que sé, el que cobro jo, pel meu càrrec públic, que perquè un Rei s’ha escapat després de robar durant 40 anys. ¿Els coneixen? Jo sí. ¿Coneixen gent que odien partits que voten a favor del salari mínim interprofessional i que voten a partits que voten en contra d’apujar l’SMI, cobrant aquest salari? Jo sí. ¿Per què? La resposta és terrible però certa: perquè hi ha un munt de gent disposada a votar en contra dels seus interessos pensant que vota a favor dels seus principis. ¿Però quins? El més poderós que hi pot haver en política: la pàtria». Seguim el raonament de Rufián. «Perquè, ¿qui no vol formar part d’una pàtria, d’un col·lectiu? Però ¿què és una pàtria? ¿Un exèrcit? ¿Un equip de futbol? ¿Un himne? ¿Un rei? Ho pot ser tot. És una bandera. Però ¿què passa amb la gent que porta les banderes d’aquesta gent? Potser la pàtria és la seva gent, és l’altre, i com viu aquesta gent. Així que vegem el que ha fet Vox, els campions del patriotisme per a aquesta gent. A Espanya hi ha un 30% de pobresa infantil, 13 milions de pobres, tres milions d’aturats, hi ha una mitjana de 100 desnonaments al dia. I a Espanya gairebé tot el que es menja ha pujat un 30%. Això és el que és Espanya avui dia. Vox va votar en contra de totes les ajudes que van salvar la vida a milions de persones en el pitjor de la pandèmia. Aquests són els patriotes preocupats». I a continuació, Rufián pregunta: «¿Què et diu Vox?» I donant un copet sobre el faristol arrodoneix: «Que si tens gana, Espanya; que si no tens casa, Espanya; que si no tens feina, Espanya. Et diu que la pàtria és el teu nou Déu i que li has de resar, mentre ells tanquen un hospital. Senyor Tamames, bona tarda». I, en efecte, el que queda d’aquesta moció de censura és que fins i tot Ramón Tamames, una persona venerable, ‘Rufiándixit’, diu que es vol acabar amb la pàtria. La majoria de la gent ignora qui és l’expolític oportunista Ramón Tamames, els seus canvis successius de jaqueta, i la seva adhesió al programa econòmic neoliberal en crisi, excepte per una cosa: que ha sigut comunista durant una etapa de la seva vida. I que, com tots diuen, és un professor que ha llegit i escrit molt, té 89 anys i declara que el Govern de coalició ens condueix de tornada a 1936. Rufián va tancar la seva anàlisi amb un toc d’alerta: «La gent que escolta aquest gent [Vox, el PP] a qui arriba la melodia és pel seu abandonament. No em queda temps, però m’agradaria parlar d’hipoteques i de preus. A vostès, senyories del Govern, no els farà fora una moció sinó la inflació. I no és acceptable que un ministre d’aquest Govern, quan la gent no pot comprar aliments en un supermercat els digui doncs bé, ves-te’n al de davant». El que també queda de la moció de censura és la convergència entre Yolanda Díaz, la seva defensa del president, del Govern de coalició i dels ministres més rellevants, i Pedro Sánchez. El PP ja s’imagina el tancament del míting de la campanya electoral de les generals de gener del 2024 amb Yolanda Díaz i Pedro Sánchez junts. Per cert, ¿per què no? Tampoc seria mala idea. La gent que pot votar contra el seu propi interès entronca amb una idea de la historiadora nord-americana ja morta Barbara Tuchman. I és la política contrària al mateix interès que solen practicar els governs, descrites al seu llibre ‘La marcha de la locura. De la guerra de Troya a Vietnam’, publicat el 1984 (RBA Libros). «Un fenomen notable al llarg de la història, independentment del lloc o temps, és la recerca, per part dels governs, de polítiques contràries als seus propis interessos. Sembla que la humanitat es comporta pitjor a nivell de governs que en qualsevol altra activitat humana. El Govern continua sent l’àrea més important de la bogeria perquè és allà on els homes busquen el poder sobre els altres, només per perdre’l sobre si mateixos». També la historiadora Tuchman tenia el seu diagnòstic per a això: «Però no importa com d’iguals puguin semblar dues alternatives, sempre hi ha llibertat d’elecció per canviar o desistir d’un curs contraproduent si el polític té el coratge moral per emprendre’l. No és una criatura destinada a esclatar pel caprici dels déus homèrics. No obstant, reconèixer l’error, reduir les pèrdues, alterar el rumb, és l’opció més repugnant del Govern». El Govern de Pedro Sánchez té la idea que pot guanyar les eleccions amb la resposta positiva a aquella cèlebre pregunta que li va donar una victòria aclaparadora al republicà Ronald Reagan en el debat amb el demòcrata Jimmy Carter el 28 d’octubre de 1980. «¿Estan vostès millor del que estaven fa quatre anys?» va ser la màgica pregunta. Però és que a finals del 2023 hauran passat quatre anys des del 2019, l’any que va precedir la pandèmia del coronavirus. La covid-19 i les conseqüències econòmiques de la guerra d’Ucraïna ho han alterat tot. Per tant, la comparació no és la mateixa. Un fermall per al tancament de la part de l’anàlisi de Rufián sobre la pàtria podria ser el diàleg d’Ingrid Bergman (Alicia) i Cary Grant (Devlin) en una famosa pel·lícula de Hithcock de 1946. «No m’interessa el patriotisme, ni els patriotes. Porten la bandera a una mà i amb l’altra van buidant les butxaques a la gent».

El que queda de la perversa moció de censura de Vox-Tamames

El debat apunta a la convergència de Yolanda Díaz amb Pedro Sánchez, amb el Govern de coalició i amb els ministres més rellevants

El més llegit