Un any de la caiguda de Casado: ¿on són i quines cartes amaguen els protagonistes d’aquella crisi?

Aquesta setmana, molts dirigents del PP expliquen que ho estan passant malament perquè estan revivint les lamentables jornades que van acabar amb Pablo Casado fa just un any. És el primer aniversari de la seva caiguda, que es va produir en temps rècord després que ell denunciés públicament que el germà d’Isabel Díaz Ayuso havia fet un ‘pelotazo’ en plena pandèmia al vendre mascaretes al Govern de la Comunitat de Madrid. La fiscalia europea manté obertes les diligències per malversació i suborn, entre altres delictes, però a Espanya Anticorrupció va arxivar les seves. El 23 de febrer del 2022 el llavors cap dels populars va començar la jornada acomiadant-se del Congrés i va acabar el dia a la seu del PP, cedint el seu càrrec a Alberto Núñez Feijóo per petició de tots els seus barons. L’única que no estava convidada era Ayuso. Aquest dimecres, Casado i l’actual líder del PP van dinar junts, en un intent de tancar ferides. La relació entre ells és cordial tot i que encara cou. El temps ho cura tot, però només ha passat un any. Aquí esbossem la situació de cadascun dels protagonistes d’aquelles setmanes que van marcar la història del PP. Casado, voluntàriament desaparegut Casado no va saber mesurar les seves forces en la batalla que va llançar contra Ayuso, que va passar en uns mesos d’amiga íntima a enemiga pública. Les decepcions i traïcions que va viure els últims dies com a president del PP van començar amb ella, a qui va donar una oportunitat d’or quan li va proposar encapçalar la candidatura a Madrid, en les eleccions del 2019, després que diverses persones li haguessin dit que no. Qualsevol que veiés Ayuso els dies posteriors a la notícia (11 de gener) la va poder veure plorant d’alegria, perquè no s’ho creia: una periodista amb escassa experiència en l’administració, al capdavant de la llista electoral. Ara Casado és assessor d’un fons d’inversió dels EUA, dedicat a temes de tecnologia i defensa, i viatja per tot el món. Se’n va anar del barri de Salamanca, al centre de Madrid, a l’oest de la ciutat, Aravaca, perquè els seus dos fills estiguessin més a prop de l’escola. Diuen els que parlen amb ell sovint que el seu somni és que, d’aquí uns anys, hi hagi espanyols que no recordin el seu nom, que no sàpiguen que ell va dirigir el PP. Vol oblidar aquella etapa, tot i que aquella etapa era tota la seva vida, perquè la política ho va ocupar tot des de la seva primera joventut i fins al febrer del 2022. De les joventuts del partit a la presidència, el seu somni realitzat i truncat. Ayuso, tensa per l’absoluta Aquests mesos, la presidenta de la Comunitat de Madrid ha aconseguit el que anhelava, la presidència del PP a la regió, i s’ha abocat a «reordenar» el partit a nivell autonòmic. Després de l’àmplia majoria que va aconseguir el maig del 2021, quan va avançar les eleccions després d’expulsar Cs del Govern, i després d’haver-se convertit en una política amb molta popularitat, el sentiment general al PP era que en els comicis d’aquest any (per Estatut ha de tornar a convocar-los) arrasaria amb la majoria absoluta. Al seu equip han començat a rebaixar les expectatives. «Vam tenyir de blau el mapa en les autonòmiques, sí, però el PSOE té molt poder municipal. És molt difícil que un ciutadà voti en una urna l’alcalde socialista i, en una altra, canviï al PP per votar Ayuso», assenyalen a la Puerta del Sol sobre les eleccions del 28 de maig, dia en què se celebren les municipals i autonòmiques. Ayuso necessita la majoria absoluta, no només per governar còmodament (Vox l’ha deixat sense Pressupostos per al 2023), sinó per no perdre autoritat dins del PP. En aquests mesos, Juanma Moreno ha aconseguit aquesta fita a Andalusia i vol posar-se al seu nivell davant el que pugui passar. Moreno, el pla b de Feijóo Moreno i Feijóo tenien una bona relació abans de la caiguda de Casado i va millorar encara més al veure la guerra entre el llavors president del PP i Ayuso. Ells dos van obrir un canal de comunicació permanent en aquells volcànics dies que els va portar a comentar a tota hora la situació i buscar la millor solució per al partit. La majoria dels alts càrrecs del PP de tot Espanya els van mirar a ells per saber què fer, com reaccionar. Les trucades eren contínues. Presidents autonòmics, provincials, diputats de totes les comunitats... Els seus telèfons no paraven de sonar. El diumenge 20 de febrer, a la nit, Ayuso es va posar en contacte amb Feijóo per dir-li que ella el recolzaria si decidia presidir el PP, i ells dos van començar a posar en marxa el relleu. Moreno, recorden a l’equip de Casado, va ser especialment acurat amb les formes, sobretot en aquella reunió de presidents autonòmics del dimecres 23, a la seu, en la qual alguns volien la seva sortida immediata. Després d’acordar entre tots que Feijóo havia d’agafar les regnes i que les primàries serien un mer tràmit, el llavors president de la Xunta i Moreno van dedicar març a parlar del futur equip. El polític gallec va incloure en llocs rellevants de la cúpula a persones de total confiança de Moreno: Elías Bendodo seria el coordinador general i Juan Bravo, el vicesecretari d’Economia. No va ficar ningú de l’entorn d’Ayuso. Un avís a la madrilenya des del minut zero. Entre la seva majoria absoluta, la bona relació amb Feijóo i el poder dins de la cúpula, Moreno és el més ben col·locat per fer el que toqui, quan toqui, en l’‘era post Feijóo’. Feijóo, amb la vista posada en la Moncloa Un mes després d’assumir la presidència del PP, Feijóo va deixar al maig la Xunta de Galícia i va aterrar a Madrid, «el Vietnam de la política», segons l’expressió d’un ministre de Pedro Sánchez. No és fàcil acostumar-se a dues o tres polèmiques diferents cada dia i la pressió dels mitjans de comunicació, que tenen els micròfons preparats per preguntar-li a tota hora. Entre això i la competició amb Vox a les dretes, admet que ara entén millor Casado i aquesta imatge d’inconsistència que traslladava en ocasions. Feijóo es va buscar un escó al Senat, designat pel Parlament gallec, per tenir un púlpit almenys des del qual encarar-se amb el cap de l’Executiu cada tres o quatre setmanes i va començar a fer-se els seus equips. En general, creu que ha aconseguit cosir les ferides que es van obrir en el partit. El grup parlamentari al Congrés, el del Senat i la cúpula de Gènova «treballen tots a l’una», asseguren dos vicesecretaris. Tots han entès, diuen, que han de remuntar els traumes de la moció de censura i la caiguda de Casado i estrènyer les files. Aquest repte ho ha aconseguit, considera. Ara vol anar partit a partit. Que el PP tregui un bon resultat en les municipals (ell també ha començat a rebaixar les expectatives) i vèncer Pedro Sánchez en les generals, a finals d’any. Ha insinuat que, si no el guanya en vots, deixarà la presidència del PP. Ja es veurà. Aquesta vegada pot passar que el segon aconsegueixi una aliança per ser investit. La política espanyola ja fa més d’una dècada que ens sorprèn i tot fa pensar que ho continuarà fent.

Un any de la caiguda de Casado: ¿on són i quines cartes amaguen els protagonistes d’aquella crisi?

Radiografia dels quatre polítics que van marcar una de les pàgines més traumàtiques de la història del PP

El més llegit