El fitxatge de Rabell pel PSC, l’últim vestigi de la descomposició de Catalunya Sí Que Es Pot

Quan Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, encara aliats en un Podem sortit del forn, van alçar amb entusiasme la candidatura de Catalunya Sí Que Es Pot a les eleccions catalanes del 2015 poc imaginaven que la coalició formada per ICV, EUiA i Podem acabaria com el rosari de l’aurora. Després de la victòria d’Ada Colau a Barcelona i l’èxit morat en les europees, l’artefacte català estava cridat a irrompre amb força, a jutjar per les enquestes, en el panorama català. Barcelona en Comú va sospitar des del principi d’una aliança que va creure precipitada i marcada per quotes de partits, motius pels quals va rebutjar sumar-s’hi. Per encapçalar-la van ser sondejats des de Jaume Asens i Joan Subirats fins al periodista Jordi Évole i l’economista fundador de Procés Constituent, Arcadi Oliveres. Però va ser Lluís Rabell, fins aleshores president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, que hi va accedir. Era afí al sobiranisme i el 2014 va fer campanya pel ‘sí’ a la independència en la consulta del 9-N. Els 11 diputats obtinguts la nit electoral, dos menys que els que tenien ICV-EUiA amb Joan Herrera al capdavant, van ser una decepció per a l’espai en uns comicis marcats per la victòria de l’independentisme amb Junts pel Sí. Però el gran terratrèmol encara havia d’arribar. A les picabaralles internes s’hi va sumar la tensió del procés amb la tardor del 2017 com a moment àlgid. A Rabell se li va anar desfent el grup com un terròs de sucre. Fins al punt que, després del final abrupte de la legislatura amb l’aplicació del 155, els principals membres de la llista de Catalunya Sí Que Es Pot han acabat en l’òrbita de fins a quatre partits diferents: el PSC, ERC, els Comuns i la CUP. L’últim a formalitzar aquest pas ha sigut el mateix Rabell, que després de flirtejar amb els socialistes en els últims anys aquesta vegada fa un pas definitiu i s’incorpora a la candidatura de Jaume Collboni per a les pròximes municipals. Gemma Lienas, la primera a anar-se’n al PSC L’escriptora Gemma Lienas va ser un dels grans fitxatges que va lluir Catalunya Sí Que Es Pot en les eleccions del 2015. Llavors va ser la número dos, fent tàndem amb Rabell. Alineada amb ell i amb Joan Coscubiela durant els moments de màxima tensió al Parlament amb l’aprovació de les lleis de desconnexió i l’impuls de l’1-O, va ser la primera a fer salt formal a les files del PSC. El 28 de desembre de 2020, els socialistes van anunciar que seria la número quatre a les eleccions catalanes del 14 de febrer de 2021. Dos dies després, el partit sacsejava el panorama electoral fent pública la renúncia de Miquel Iceta a ser el candidat per cedir el testimoni a Salvador Illa. Joan Josep Nuet, de la mà d’ERC La data en què Catalunya Sí Que Es Pot es va fracturar públicament i oficialment va ser el 6 de setembre de 2017 durant el debat sobre el referèndum, tot i que en realitat les confiances dins del grup estaven trencades des de feia mesos i, a la pràctica, feia temps que cadascun dels seus principals rostres feien i desfeien pel seu compte. Però els crits de Joan Josep Nuet des de la secretaria quarta de la taula contra Joan Coscubiela criticant-li que no complís la repartició del temps d’intervenció amb Joan Giner, diputat de Podem, perquè tinguessin veu les dues sensibilitats de la coalició davant l’1-O, va certificar que l’aliança havia saltat pels aires. Nuet encara es va presentar a les eleccions del 2017 en la llista que va liderar Xavier Domènech amb En Comú Podem, però després de crear Sobiranistes va acabar sortint dels Comuns i presentant-se amb ERC a les eleccions generals del 2019. Després de ser inhabilitat vuit mesos per desobediència i un temps dedicat a la docència, es va incorporar el novembre passat al Govern com a director general de Relacions Institucionals. Albano-Dante Fachín, alineat amb la via unilateral El primer a obrir foc dins del grup va ser Albano-Dante Fachín, que va assumir el lideratge de Podem quan Gemma Ubasart va renunciar després d’un resultat electoral de Catalunya Sí Que Es Pot que no va complir les expectatives generades. Pocs mesos després de l’inici de la legislatura, el dirigent morat va llançar un envit intern –que va batejar com a operació Llum Morada– quan va reclamar tenir el mateix pes públic que Coscubiela, que exercia de portaveu al Parlament. Les picabaralles amb ICV es van enquistar i es van ampliar als Comuns durant el procés de creació de Catalunya en Comú. Fachín va acabar desmarcant-se de l’espai i defensant obertament l’1-O, com també va fer la diputada Àngels Martínez, la dirigent que va retirar les banderes espanyoles que els diputats del PP van deixar als seus escons abans que s’aprovessin les lleis del referèndum. Iglesias va forçar la dimissió de Fachín com a secretari general de Podem Catalunya i ell va crear un nou partit, Som Alternativa, que es va alinear amb el Consell per la República. Des d’aleshores, ha apostat per la via de la confrontació contra l’Estat per defensar l’autodeterminació. Però no va fer un pas endavant de nou fins al 2019, quan va encapçalar la llista de Front Republicà –amb el suport d’una part de la CUP– en les eleccions generals del 26 d’abril. No va aconseguir representació i no va tornar a ser candidat en la repetició dels comicis al novembre. Jéssica Albiach, referent dels Comuns Jéssica Albiach era la número set per Barcelona de la candidatura de Catalunya Sí Que Es Pot i ara és la líder d’En Comú Podem al Parlament. De fet, és l’única dels llocs més destacats de la candidatura que no només continua vinculada als Comuns, sinó que és ara un dels seus rostres de referència. L’any 2016 va intentar aconseguir el control de Podem, però va perdre les primàries contra Dante Fachín. Tot i que la seva aposta va ser fugir del focus del conflicte que erosionava la imatge de la coalició, va haver de prendre partit durant el polèmic ple del 6 i el 7 de setembre i ho va fer, evitant les estridències, decantada per les tesis de Rabell i Coscubiela. Després del naufragi, va ser de les poques que, junt amb Nuet, es va incorporar a En Comú Podem en les eleccions del desembre del 2017. Poc s’imaginava llavors que nou mesos després Domènech deixaria la política de la nit al dia, que marxarien també mesos després tant Nuet com Elisenda Alamany i que el timó del grup quedaria i es consolidaria a les seves mans. I fins avui. Joan Coscubiela, el cobejat que s’ha quedat a CCOO Joan Coscubiela ja feia quatre anys que era diputat d’ICV al Congrés i 13 anys que liderava CCOO a Catalunya quan es va enrolar com a número tres de Catalunya Sí Que Es Pot. Veterà en una candidatura forjada per novells en política, va assumir el càrrec de portaveu d’un grup que va resultar ser una bomba de rellotgeria. Els enfrontaments amb Dante Fachín, que l’acusava de monopolitzar el rumb del grup, van ser freqüents. Al Parlament va explotar la seva capacitat oratòria fins al punt que va acabar aplaudit pel grup no independentista del ple durant el debat del referèndum. Però el seu discurs va ser gairebé més celebrat fora que dins del seu propi grup. Amb el final abrupte de la legislatura per l’aplicació del 155, Coscubiela va decidir deixar la política i tornar a treballar al sindicat, on ara és director de l’Escola de Treball. Va escriure un llibre, Empantanados (Península), molt crític amb l’independentisme. No li han faltat ofertes per tornar a la política. Ho va intentar el PSC abans de les últimes municipals, les del 2019, però ell va declinar l’oferta.

El fitxatge de Rabell pel PSC, l’últim vestigi de la descomposició de Catalunya Sí Que Es Pot

Els membres de la coalició que va liderar el 2015 al Parlament han acabat en quatre espais electorals diferents

El més llegit