Carta oberta al president del TC: el cas Alberto Rodríguez

Estimat Cándido Conde-Pumpido, president del Tribunal Constitucional: Em permeto escriure’t unes línies arran de la decisió adoptada pel «nou» TC de portar al ple del pròxim 7 de febrer el recurs d’inconstitucionalitat contra la llei de l’avortament del 2007, congelada durant 12 anys i mig, després del fracàs del teu predecessor, Pedro González-Trevijano, en el seu objectiu de resoldre el recurs del Partit Popular al maig-juny del 2021. És una tasca de caràcter, per dir-ho així, simbòlic, en el sentit que es tracta d’un retard aberrant que retrata l’estat al qual havia arribat. Però tampoc és menys simbòlic el fet que és un recurs que ha perdut pràcticament gran part del seu objecte, a no ser que entenguem la conducta de la majoria conservadora durant gairebé una dècada, que va convertir el màxim òrgan de garanties en una tercera cambra legislativa o un TC de combat militant. En canvi, hi ha dos recursos d’empara que tenen un objecte convergent, si es pot utilitzar aquesta expressió, i que porten esperant un any i gairebé dos mesos als calaixos del magistrat sortint Santiago Martínez Vares i la magistrada María Luisa Balaguer. Ara aquests recursos estan en mans de les ‘María Luisas’ perquè la ponència de Martínez-Vares correspon a la magistrada María Luisa Segoviano. I si bé aquests recursos tenen també un caràcter simbòlic –un atac a la democràcia–, en aquest cas el contingut no només no ha perdut objecte sinó que urgeix que es resolgui al més aviat possible. Al més aviat possible. Perquè s’ha vulnerat l’article 23 de la Constitució i perquè si així s’estima –i estic segur que així ha de ser i serà– és necessari que sigui al més aviat possible. Perquè el TC està en una contra rellotge. El diputat Alberto Rodríguez i els 64.000 electors de les Illes Canàries que el van elegir van ser privats de l’escó al Congrés dels Diputats el 22 d’octubre del 2021 per tota la legislatura quan va haver de ser suspès per la pena accessòria de 45 dies d’inhabilitació i multa. Aquesta decisió va ser adoptada per la presidenta del parlament, Meritxell Batet. I sense motivar. Primer va rebutjar decretar la privació, però després de consultar amb el president de la Sala Segona, Manuel Marchena, va decidir expulsar-lo per la vida completa d’aquesta legislatura. Marchena havia presidit el tribunal que va condemnar Rodríguez per una pena privativa de llibertat de 45 dies, pena de presó que no ho és ja que el Codi Penal exigeix el doble, o sigui tres mesos, per ser-ho, i segons l’article 71.2 haurà de ser substituïda per una multa. Els dos recursos d’empara de Rodríguez es dirigeixen contra la sentència del Tribunal Suprem que el va condemnar i contra la decisió de la presidenta Batet. Tots dos van ser admesos a tràmit per la seva transcendència constitucional. Per al TC l’article 23 de la Constitució recull dos drets diferents. D’una banda, el dret de participació política dels ciutadans –dret electoral passiu– i d’altra banda el dret a accedir a llocs o càrrecs funcionarials mitjançant el qual s’exerceix la participació dels ciutadans en les institucions públiques. És ‘common ground’, és a dir, terreny comú de totes les parts que els dos drets han de gaudir de la màxima protecció jurídica que atorga la Constitució. El dret a l’exercici del càrrec o ‘ius in officium’ del representant Alberto Rodríguez va ser vulnerat per l’acord de Batet el 22 d’octubre del 2021, segons vam assenyalar, el TC va rebutjar l’adopció de mesures cautelaríssimes, és a dir, restituir el seu escó sense escoltar les parts, i va admetre la mesura cautelar, obrint un torn d’al·legacions. Aquest procés va acabar quan el fiscal en cap del TC, Pedro Crespo, va elevar la seva posició, el 30 de maig del 2022. Segons el seu escrit, Batet es va excedir respecte al que li demanava el Tribunal Suprem. El fiscal sol·licita la restitució de l’escó de Rodríguez. La magistrada Balaguer, per la seva banda, va demanar informe al seu lletrat sobre la mesura cautelar. No ha transcendit quin és el contingut d’aquest informe. Tot i que segons fonts judicials seria favorable a admetre l’empara. El punt de vista de Balaguer, segons informacions directes d’aquest diari, és que la decisió de Batet ha sigut adoptada sense que es transmetés motivació i que l’escó hauria de ser restituït al més aviat possible després de la renovació del TC. Però, alhora, afirma que el recurs contra la sentència del Suprem ha fet la seva entrada abans que el recurs contra la presidenta del Congrés, i creu que és necessari resoldre primer aquest recurs. Però a diferència d’aquest recurs contra la sentència, en el recurs parlamentari hi ha una mesura cautelar. I és que la legislatura s’està acabant. I es consolida la vulneració dels drets d’electors i diputat. Sens dubte, una resolució immediata permetria reparar aquesta vulneració. Estimat president, no va fer falta tenir a la presidència del TC un president «activista» per accelerar la resolució dels dos recursos d’empara. És de sentit comú que els dos recursos podien ser tractats en el mateix ple, tenint en compte que se sap que la pràctica del TC és reticent a l’acumulació de recursos tot i que puguin tenir un mateix objecte. D’aquesta manera es reben dobles informes dels lletrats i el material per decidir és més voluminós. Però per al president González-Trevijano probablement el cas Alberto Rodríguez era un episodi sense rellevància com per suggerir a Martínez-Vares i a Balaguer que s’afanyessin en les seves ponències respectives per portar-les al ple. El TC no estava per a aquestes minúcies. Això sí, fins que va arribar el moment de defensar per terra, mar i aire, les mesures cautelaríssimes sol·licitades pels diputats del PP en el seu recurs d’empara dissenyat amb l’objectiu de frenar les mesures legislatives dirigides a acabar amb el bloqueig del TC. En tot cas, no va moure un dit per fer que els dos magistrats fessin la seva feina. La ponència de María Luisa Segoviano (si la manté arran d’una possible recusació) haurà de definir si la Sala Segona del Tribunal Suprem va respectar o no la presumpció d’innocència –com sosté el vot particular dels magistrats Susana Polo i Leopoldo Puente– al condemnar Rodríguez amb l’única prova del policia que així ho va sostenir. Problema: aquesta condemna és un reflex del que fan tots els dies els tribunals. «Canviar el paràmetre de ponderació de la prova seria una revolució. El guàrdia arriba al judici i diu que a ell li han pegat i tots els jutges d’Espanya declaren provat que l’han colpejat. Aquest és el cànon de la sentència i que és qüestionat pel vot particular», assenyala un fiscal consultat. També està l’assumpte dels 45 dies d’inhabilitació i multa per la qual es va commutar la pena de 45 dies de presó, és a dir, l’execució de la sentència. ¿Per què Marchena va preguntar a Batet la data d’inici de la pena d’inhabilitació? Si Rodríguez no es podia presentar a les eleccions, la presidenta Batet no havia de dir res. Marchena es va cobrir. Es podia entendre què era el que volia –l’expulsió del diputat–, però no l’hi va dir. Qui ho va deixar clar va ser la fiscal del Tribunal Suprem Isabel Rodríguez, a qui Rodríguez va demanar la suspensió de la sentència. «El contingut de la pena accessòria d’inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu ve fixat a l’article 44 del Codi Penal que textualment diu: ‘La inhabilitació per al sufragi passiu priva el penat, durant el temps de la condemna, del dret a ser elegit per a càrrecs públics’. Això significa, en termes d’execució de sentència, que el tribunal sentenciador, en aquest cas la Sala Segona del Tribunal Suprem, efectuarà una liquidació de condemna assenyalant com a dia d’inici el que li faciliti l’òrgan corresponent del Congrés dels Diputats, liquidació que es comunicarà a l’esmentat Congrés i que significa únicament i exclusivament que durant el temps d’un mes i 15 dies que es fixin en tal liquidació, el senyor Rodríguez no podrà presentar-se a càrrecs públics. Ni més ni menys». Ni més ni menys La magistrada Balaguer va insistir en la seva campanya per a la presidència en la necessitat de restablir la credibilitat mitjançant una millor comunicació amb la societat. Però l’art de la comunicació passa per resoldre en temps i forma els recursos d’empara. Estimat president Conde-Pumpido, en el paisatge posterior a la batalla del TC, el cas Rodríguez és urgent. I no hauria d’esperar més de l’estrictament necessari pel bé de la democràcia.

El més llegit