El ‘partit’ Suprem censura les autoritats

Llei Orgànica del Poder Judicial. De la responsabilitat disciplinaria Són faltes graves 418.3 Dirigir als poders, autoritats o funcionaris públics o corporacions oficials felicitacions o censures pels seus actes, invocant la condició de jutge, o servint-se d’aquesta condició. El divendres 11 de novembre del 2022, quan es va conèixer la intenció del Govern de Pedro Sánchez de promoure la reforma del delicte de sedició, el president de la Sala Segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena –que ja estava al corrent, segons fonts governamentals, dels treballs preparatoris del llavors ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, i la llavors vicepresidenta del Govern, Carmen Calvo– va reaccionar immediatament, donant la seva versió a diversos mitjans de comunicació sota condició d’anonimat. Segons va explicar, era un per dos, és a dir la reforma suposava acabar també amb el delicte de malversació. ¿Per què? Perquè la sentència del 14 d’octubre del 2019, de la qual va ser ponent, havia condemnat els principals acusats «com autors d’un delicte de sedició en concurs medial amb un delicte de malversació agreujat per raó de la seva quantia» (superior, segons la sentència a 250.000 euros). Al decaure el delicte de sedició, això afectaria el delicte de malversació. Aquesta opinió de Marchena és la que van reflectir diversos mitjans de comunicació. Més tard, aquesta reacció inicial va tenir un canvi. El president de la Sala Segona, segons fonts que han seguit les seves aproximacions, va arribar a considerar la possibilitat que si Puigdemont tornava els diners (la part corresponent) potser podria eludir la presó preventiva en cas de tornar a Espanya. Finalment, després de donar-hi unes quantes voltes, el tema del concurs medial no tenia importància i tampoc la reforma del delicte de malversació. Clar i català: si torna se li podria aplicar una pena tan elevada (12 anys) que hauria d’ingressar en presó preventiva i quedar-s’hi (invocant el risc de fuga) durant el seu processament. Derogació qüestionada Per a Marchena, i per a l’instructor de la causa del procés, Pablo Llarena, també s’ha de tenir en compte els processaments pendents de dirigents independentistes pel procés: entre d’altres els de Josep Maria Jové i Lluís Salvadó. En la seva interlocutòria de 71 pàgines del 12 de gener, Llarena en dedica 61 a la història de la seva pròpia instrucció del cas per qüestionar la derogació del delicte de sedició per part de les autoritats i els legisladors. És curiós que sobretot agafi com a referència la seva instrucció. Perquè Llarena va basar la seva investigació no en les alternatives de la interlocutòria d’admissió del Suprem (per exemple, la conspiració per a la rebel·lió i la sedició) sobre la querella del fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, amic íntim de Marchena, sinó exclusivament en el delicte de rebel·lió, un delicte que va ser rebutjat pel tribunal presidit per Marchena per no reunir l’element fonamental del tipus delictiu: la violència. «La instrucció ha reflectit que la intenció dels encausats va ser desbordar l’ordre constitucional i aconseguir, directament o indirectament, però fora de les vies legals, un nou ordre territorial i polític; el que allunya el seu comportament de la transgressió (comparativament insignificant o insubstancial) de les ordinàries regles de convivència en grup, que constitueixen el bé jurídic protegit en els delictes contra l’ordre públic». No sense afegir: «Una cosa que va confirmar la mateixa sentència a l’avaluar la transcendència substantiva del comportament jutjat». El document ‘Enfocats’ L’autoreferència de Llarena no deixa de cridar l’atenció quan cita en tres ocasions, en suport de la seva descripció, el document ‘Enfocats’, el ‘power point’ que segons l’autor dels atestats de la policia judicial del procés, el tinent de la Guàrdia Civil Daniel Baena, va ser el full de ruta de tota l’actuació independentista. Si ho va ser, el tribunal del procés no es va donar per al·ludit. Perquè al llarg de la sentència de 192 pàgines no se cita cap vegada el document ‘Enfocats’. En canvi, ara Llarena recorda el document i promet analitzar la seva «credibilitat» en la nota de la pàgina 29 de la seva interlocutòria, però després oblida fer-ho. Si ja en un informe del maig del 2022 sobre l’indult als dirigents independentistes es notava un enduriment de Marchena i els magistrats que el van secundar, respecte de la sentència del 2019, el mateix s’adverteix en el llenguatge de Llarena en la interlocutòria, quan afirma (pàgina 61) que els dirigents «van desplegar i van impulsar una desobediència civil i una insurrecció institucional orientada a alterar l’ordre constitucional, sense crjda a la violència». ¿On queden les afirmacions de la sentència en què es defineix la política de la Generalitat catalana el setembre i l’octubre del 2017 com un «somni», una «quimera» i un «fingit lideratge», i la conversió del dret a decidir «en dret a pressionar per tal de negociar amb Mariano Rajoy». ¿I què va passar amb una de les seves frases més famoses? La de la pàgina 269: «N’hi va haver prou amb una decisió del Tribunal Constitucional per desposseir d’immediata executivitat els instruments jurídics que es pretenien fer efectius pels acusats. Perquè la conjura va ser definitivament avortada amb la mera exhibició d’unes pàgines del Butlletí Oficial de l’Estat que publicaven l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a la Comunitat Autònoma de Catalunya». «Impedir l’autoindult» En l’informe d’indult, Marchena ja entrava en l’article 418.3 de falta greu de la Llei Orgànica del Poder Judicial: «Dirigir als poders, autoritats o funcionaris públics o corporacions oficials felicitacions o censures pels seus actes, invocant la condició de jutge, o servint-se d’aquesta condició». Quan per exemple s’assenyalava: «Des de la singular perspectiva que ofereix el present cas en què alguns dels que aspiren al benefici del dret de gràcia són precisament líders polítics dels partits que, ara com ara, garanteixen l’estabilitat del Govern cridat a l’exercici del dret de gràcia...». I negre sobre blanc: «La Sala coincideix amb la idea que la finalitat de l’article 102 de la Constitució no és cap altra que impedir l’autoindult». Pedro Sánchez a l’indultar Oriol Junqueras s’estava autoindultant. Ara Llarena ho ha fet en extensió. Una resposta del ‘partit del Suprem’ en l’Estat judicial espanyol a la derogació del delicte de sedició. Quant al delicte de malversació, no sembla haver-hi gaires dubtes sobre el limitat, per no dir gairebé nul, efecte de la reforma sobre la capacitat de maniobra de la Sala Segona per fer servir les penes més altes del delicte de malversació en ordre a neutralitzar els beneficiosos efectes de la derogació de la sedició. El Govern dirà que ho ha intentat. I que no és culpa seva.

El ‘partit’ Suprem censura les autoritats

L’escrit de Llarena sobre Puigdemont és la resposta de l’Estat judicial a la derogació del delicte de sedició

El més llegit