Salvador Illa veu «difícil» un acord imminent sobre els Comptes si no s’accepten les condicions del PSC

Exministre de Sanitat en plena pandèmia, primer secretari del PSC i cap de l’oposició al Govern de Pere Aragonès, Salvador Illa (la Roca del Vallès, 1966) confia que els socialistes recuperin les principals institucions del país. El seu «govern a l’ombra» debat al castell de Cardona les prioritats d’acció per afrontar un curs polític decisiu, amb les municipals a la cantonada. Fumador fins al 2018, avui juga amb una enorme col·lecció de clips a la seva butxaca per tenir les mans entretingudes mentre ja prepara la seva segona marató. Corredor de fons, l’objectiu, avisa, és superar els conflictes, abonar-se als denominadors comuns més que a les diferències i planificar el futur. El seu govern a l’ombra és a Cardona per fer balanç del seu treball. ¿També fan autocrítica? Estic content de com ha funcionat aquest mètode de treball inspirat en Pasqual Maragall. Oferim una alternativa propositiva a un govern que, de fet, s’ha col·lapsat. En aquest últim curs hem fet 21 propostes. Fem una tasca territorial indispensable, escoltem, sortim del món barceloní. ¿En què podem millorar? Caldria fer encara més territori. ¿Haurà de sortir corrents avui per tancar l’acord dels Pressupostos? El president Aragonès deia ahir que era qüestió d’hores. Ho serà si el president accepta les condicions; si no, haurà de buscar altres suports. De moment, no hi ha cap acord tancat i veig difícil que passi si no s’accepten les nostres condicions de mínims. ¿Qui té bloquejat l’acord? ¿ERC? ¿El PSC? El nostre enfocament és molt clar des del principi. Ho hem dit des de finals d’agost, fins i tot quan ens tancaven la porta. Negociar no vol dir adherir-se, sinó conversar. En qualsevol cas, no hauríem portat el procés de negociació com l’han portat ERC i el Govern. ¿Com, doncs? S’ha de començar pels grups que tenen més dret parlamentari. Nosaltres primer escoltem el territori; vam fer més de 170 reunions territorials i sectorials. Amb el Govern ens va costar implementar una metodologia de treball, tenir accés a la informació. La nostra proposta de mínims la concebem com un tot. Entenem que no es comparteixi, que no es vulgui assumir, però demanem respecte per la nostra manera de pensar. Els Pressupostos s’han d’articular sobre dos eixos: generant prosperitat i protecció als catalans amb el reforçament de polítiques públiques. Per generar prosperitat s’ha de potenciar la inversió pública, s’han d’aprofitar els recursos que venen del Govern d’Espanya per ampliar l’aeroport o per fer un tram del quart cinturó, s’ha d’aprofitar la inversió privada en el cas del consorci turístic de Vila-seca i Salou... Són decisions que tenen un suport territorial ampli i una voluntat majoritària al Parlament. No són un caprici del PSC. Són infraestructures complexes i les decisions poden arribar a ser incòmodes, però un govern està per decidir. No es pot tenir enyorança del passat recent per evitar prendre decisions. ¿En quin sentit? Fa 30 anys que estem parlant del quart cinturó. No té gaire sentit que el Govern disposi d’un Pressupost si no acaba decidint res. ¿Pot costar d’entendre que reclamin ampliar el Prat en una imprescindible aposta per la reducció d’emissions? Catalunya ha de recuperar al més aviat possible el camí de l’excel·lència. Podem ser capaços d’ampliar l’aeroport respectant la legislació i el medi ambient. Cal tenir les idees clares. Les economies necessiten connectivitat. El transport aeri canviarà els pròxims anys, però continuaran sent necessàries grans infraestructures aeroportuàries. El que reclamo és que escoltem la majoria de la ciutadania, de les institucions, com ho hem sabut fer en moltes altres ocasions. Marta Vilalta i Jéssica Albiach qualifiquen la proposta socialista com a pròpia del segle XX. ¿Són antics? No entraré en una discussió nominal. El que dic és que Catalunya ha de mirar endavant. Catalunya fa massa anys que està amb decisions encallades i amb por de decidir. El Govern té por de prendre decisions. La majoria ha girat full respecte al procés, diu. ¿No està «acabat»? El que hi ha és una situació diferent. El procés tenia tres pilars que avui no hi són: la unitat independentista; un enfocament unilateral, que no es dona perquè ERC ja ha acceptat respectar el marc legal vigent, i la confrontació, que s’ha substituït, parcialment, perquè a Catalunya encara no estem en aquesta fase entre partits, per una estratègia de diàleg. Tothom pot continuar pensant què és el que més convé per al futur de Catalunya, però en el context en què estem, postpandèmic, amb una guerra que és un atac als valors europeus i occidentals, cal esforçar-se a trobar consensos i no seguir en una espiral de divisió que no ens porta enlloc. ¿Hi haurà acord de claredat? Ni el mateix àmbit independentista el recolza. S’ha d’apostar per una dinàmica de buscar els que ens uneix; seguir en una estratègia divisiva no ens portarà res de bo. ¿Però quina alternativa proposen als independentistes? Hem de buscar un consens entre tots. Cal un diàleg entre catalans, asseure’s, fer un primer gest de reconeixement de la pluralitat de maneres de pensar a Catalunya. I veig el Govern de la Generalitat molt esbiaixat, parlant en nom de tot Catalunya mentre n’ignora una meitat. S’ha de donar sortida als anhels de tothom. I em sembla que ens podem posar d’acord si abordem qüestions com la millora de les nostres institucions, de les polítiques públiques. Proposo que comencem per aquí, que reconstruïm ponts de confiança, que s’estructuri un diàleg permanent en el context del Parlament sobre l’encaix de Catalunya a la resta d’Espanya, sobre les prioritats de Catalunya. Em sorprèn que s’exigeixi constantment diàleg al Govern d’Espanya i no es vulgui practicar a Catalunya. ¿On s’ha de fer? A la taula entre partits. És un compromís que va assumir ERC. L’expresident Torra la va convocar dues vegades, amb més o menys entusiasme. El procés no ha sigut només un fenomen de partits, sinó també d’entitats, com Òmnium i l’ANC. ¿Haurien de ser-hi també? El diàleg ha de ser entre partits. Tinc molt respecte per totes les entitats socials, com Òmnium, Societat Civil, i pels agents socials i econòmics, però els que vulguin fer plantejaments polítics que facin política, que s’integrin en un partit o que en fundin un de nou. No em sembla adequat que es pretengui indicar camins sense assumir les conseqüències en l’àmbit de la responsabilitat política plena. ¿Amb la geometria al Parlament i als ajuntaments, ERC pot ser un aliat inevitable per als socialistes? Tenim acords amb tothom, amb Junts, amb ERC, amb els comuns; n’hem tingut alguns de puntuals amb formacions de dretes. En l’àmbit municipal ens guiem per tres criteris: les decisions les prenen els nostres càrrecs electes; es prenen sempre buscant escenaris d’estabilitat, que transcendeixin si pot ser una legislatura, i que, sempre que sigui possible, tinguin una orientació progressista. No formarem part d’un govern que tingui com a horitzó la culminació de la independència. ¿El PSC és a la cresta de l’onada? No ho sé. Al final això ho decideixen els ciutadans. El que constato és que hi ha una posició política al PSC molt àmpliament compartida pels militants i que hi ha certa il·lusió en el nostre espai polític. Tenim un plantejament clar i espero que tingui un ampli suport de la ciutadania. ¿L’eix ideològic torna a ser plenament vigent? El que és predominant a Occident és la socialdemocràcia clàssica. Després de la recessió del 2008 i de la pandèmia ha tornat a l’actualitat la preeminència de les institucions públiques, sense negar els mecanismes de generació de riquesa de l’economia de mercat. Però no podem deixar que el mercat funcioni a soles, perquè hi ha coses que no és capaç de resoldre per si mateix. Fan falta polítiques públiques que busquin mecanismes d’eficiència. Sense por de les reformes, d’incorporar novetats tecnològiques, respectant les nostres tradicions, com un ensenyament concertat. A Europa, o anem junts defensant la generació de prosperitat amb mecanismes d’economia de mercat, amb règims de llibertat i amb un estat del benestar, condicions que no es donen juntes a cap altre lloc del món, o no ho podrem mantenir. Veiem l’atac cruel que està patint aquesta manera d’entendre les coses ara mateix a Ucraïna. Aquest és el nostre plantejament. Més que fomentar dinàmiques divisives, en volem fomentar de federatives. ¿La socialdemocràcia pot donar resposta al creixement del populisme? El populisme ha tingut el seu moment en la segona dècada del segle XXI per la gran recessió que va provocar el retrocés de polítiques socialdemòcrates. Recordem les polítiques d’austeritat, recordem Grècia. Això no va funcionar. No hem de malgastar, però hi ha d’haver una distribució de la prosperitat que redueixi les desigualtats. Des dels anys vuitanta fins a la gran recessió, hi va haver un casino financer que va fer reaccionar la gent, que va veure com el seu nivell de vida estava en risc. I van aparèixer solucions màgiques: una frontera entre els Estats Units i Mèxic, anar-se’n de la UE, anar-se’n d’Espanya, posar fi als de dalt i als de baix, suprimir les comunitats autònomes... Els problemes són bastant més complexos. Les solucions màgiques no funcionen. Cal ser realistes i dir als ciutadans les coses tal com són. La pandèmia ens ha ensenyat a ser més humils, a entendre que si volem una sanitat pública i universal fan falta metges, infermeres i hospitals, i que s’han de pagar. Són línies de fons que s’estan posant en marxa. Ordre, seguretat. Són aquests avui predominants en els programes electorals. La nostra societat està envellida i té taxes de natalitat molt baixes. Les persones que venen buscant un futur millor ens ajuden a generar prosperitat. Amb tot, hi ha d’haver acceptació de les nostres normes de convivència. Jo reclamo ordre i seguretat com a valors d’esquerra, perquè aquells que com a únic patrimoni tenen l’espai públic tenen tot el dret de poder utilitzar-lo amb totes les garanties. Del que em queixo és que els últims anys a Catalunya s’ha posat permanentment en qüestió la tasca dels professionals de la seguretat, dels Mossos, de les policies locals, dels cossos i forces de seguretat. És un error molt greu que han comès els responsables del Govern. Tota l’exigència a les pràctiques policials, però amb tota la confiança. ¿Quina és la proposta del PSC per a la Catalunya Central? Que compti. No és possible una Catalunya sense una Barcelona potent, però tampoc sense un entorn potent. I en aquests deu anys s’ha donat per descomptat que la Catalunya Central, les Terres de l’Ebre i les comarques de Lleida ja aniran fent. He volgut venir a Cardona per escoltar el territori. ¿Alguna promesa concreta? Analitzarem les propostes en infraestructures i quan acabem la reunió podrem concretar les respostes.

Salvador Illa veu «difícil» un acord imminent sobre els Comptes si no s’accepten les condicions del PSC

«No es pot tenir enyorança del passat recent per evitar prendre decisions», diu el primer secretari dels socialistes

El més llegit