El Tribunal Constitucional, en el laberint de la seva reconstrucció

Els huracans de l’oceà Atlàntic reben des de principis dels anys cinquanta del segle passat nom propi. I així com ciclons, tifons i huracans passen a la història amb aquests noms, també la crisi del Tribunal Constitucional (TC) a Espanya s’hauria de beneir amb un nom propi. Fa tot just unes setmanes, la majoria conservadora va forçar per sis vots contra cinc, cosa que clar i català podríem anomenar com la puntada de peu a la porta del TC al Congrés dels Diputats i el Senat (dit de manera «jurídica»: l’admissió de les mesures cautelaríssimes exigides per un recurs d’empara «preventiu» del Partit Popular) per paralitzar les mesures en procés de legislar dirigides a impedir la prolongació del bloqueig del PP, els magistrats conservadors del TC i els vocals del CGPJ elegits a proposta del PP el 2013 i animat, quan no instigat, pels mitjans del sindicat mediaticojudicial. El cost del desbloqueig sobtat va ser la renúncia del sector progressista del CGPJ a defensar la seva proposta de nomenar el magistrat José Manuel Bandrés, de la Sala Tercera Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem. Els vocals conservadors liderats per José María Macías, soci del bufet Cuatrecasas, van reconèixer que professionalment no tenien res a oposar al nomenament. Problema: Bandrés estava en la seva llista negra. Pur maccarthisme. El precedent català Però, tot i que és veritat que la intromissió del TC no té precedents –un magistrat conservador que va recolzar per disciplina la ponència del magistrat-enginyer en cap Enrique Arnaldo, va confessar que li feia «vertigen» fer el que li exigien–, aquesta intervenció del TC en la vida legislativa ha sigut abonada per una sèrie de precedents. A Catalunya s’esgrimeix que el que va passar a Madrid ha sigut el corol·lari de mesures ja adoptades al Parlament, i en part ha sigut així. Però no deixa de cridar l’atenció que el TC va rebutjar mesures cautelaríssimes per impedir legislar a primers de setembre del 2017 (lleis de referèndum i transitorietat jurídica). Sí que és veritat que el TC es va immiscir al dir-li a la Mesa del Parlament el que no podia debatre, cosa que era inadmissible. Però totes les altres actuacions van ser fetes en execució de sentència dictada prèviament. El precedent d’Alberto Rodríguez Ningú ha recordat aquests dies –perquè és una qüestió que pràcticament s’ha sepultat– que abans de l’admissió de les cautelaríssimes del PP, el Tribunal Suprem va aconseguir l’octubre del 2021, després d’un flirteig entre la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, i el president de la Sala Segona, Manuel Marchena, privar el diputat d’Unides Podem, Alberto Rodríguez, del seu escó –afectant el tan esbombat com de vegades cursi ‘ius in officium’, la seva facultat com a parlamentari– amb una sentència de multa i inhabilitació per 45 dies. Ni més ni menys és el que s’havia d’aplicar, la fiscal del Suprem Isabel Rodríguez Mateo ‘dixit’, en el seu informe de novembre del 2021–, però Batet, després del seu intercanvi epistolar i versions oficioses, va decidir expulsar Rodríguez –i privar de la seva representació els seus 64.000 electors de les Canàries– del Congrés per tota la legislatura. Rodríguez va presentar –com els diputats del PP contra les mesures per desbloquejar el TC– una sol·licitud de mesura cautelaríssima i cautelar. La primera va ser rebutjada de ple i la segona va iniciar un procés d’al·legacions. En el seu informe, el fiscal en cap del TC, Pedro Crespo, va demanar la restitució de l’escó a l’assenyalar que Batet va anar més enllà del que el Tribunal Suprem li sol·licitava. El fet és que existeix alguna cosa més que la idea de considerar el recurs d’empara en el TC. Però la magistrada ponent, María Luisa Balaguer, afirma que primer s’ha de resoldre el recurs de Rodríguez contra la sentència de la Sala Segona (que li corresponia al magistrat conservador sortint, Santiago Martínez-Vares). Tanmateix, hi ha una mesura cautelar oberta en el cas del recurs parlamentari. I un informe del lletrat sobre aquest. Però entre uns i altres, la feina va quedar per fer. A tot això, s’ha perdut un any de legislatura. ¿Els importa gens als ponents el que pensaran 64.000 electors de les Canàries? Se suposa que no. Perquè, altrament, no haguessin deixat de banda la seva responsabilitat de decidir. Tampoc, és clar, el president Pedro González-Trevijano, estava per demanar als ponents celeritat –per això hi és, per exemple, el president–, ja que la seva missió era intrigar i enredar per mantenir-se el màxim temps possible en el càrrec de nou anys, vençut el 12 de juny del 2022. Assassinat de reputació L’ofensiva de la dreta –en què també s’ha d’incloure el desig del dimitent Carlos Lesmes, president del CGPJ caducat, de donar un cop i nomenar el seu successor en la persona del president de la Sala Primera Civil del Suprem, Francisco Marín Castán, un pla aconseguit a mitges, ja que presideix el Suprem però no el CGPJ– s’ha encarrilat amb el que als Estats Units s’anomena ‘character assasination’. Assassinat de reputació: procés deliberat i sostingut dirigit a destruir la credibilitat i reputació d’una persona. I aquí, en aquest punt, tornem al principi del paisatge, al nom dels huracans i també de les crisis, d’aquesta crisi provocada. És públic que Macías i els seus nois i noies van intentar assassinar la reputació del magistrat José Manuel Bandrés i van pretendre fer-ho amb Clara Martínez de Careaga, vocal del CGPJ, magistrada del Suprem i dona del magistrat Cándido Conde-Pumpido, raó per la qual van demanar la seva «recusació». Conde-Pumpido, al mig Però tota la campanya del sindicat mediaticojudicial, havent de remarcar-se judicial, ha anat dirigida contra Conde-Pumpido. S’ha utilitzat una frase seva treta de context de fa 16 anys («una vegada més, afirmar amb contundència que entre la realitat social i la volada de les nostres togues no hi ha divorci ni abstracció possible. Els jutges són dins aquesta realitat, en formen part, i no poden mirar al buit invocant la immaculada llunyania de la seva independència»). O aquella del seu vot particular sense corregir sobre l’estat d’alarma, en què qualificava la sentència de la majoria com «un exercici més propi d’un jurista de saló que del màxim intèrpret de la Constitució, una concepció més pròpia d’un llec que d’un màxim intèrpret de la Constitució... Per això, la majoria conservadora va boicotejar un ple. Tanmateix, quan el magistrat Andrés Ollero va qualificar en el seu vot particular les conclusions de González-Trevijano i el seu grup de «dret de professors» o «establir a priori professoralment» la suspensió de drets. Per qui pot considerar que hi ha diferències, vet aquí la conclusió d’Ollero en el seu vot particular. «Al llarg del desenvolupament de l’estat d’alarma s’han expressat no poques ximpleries, fins i tot per portaveus autoritzats, però és de justícia reconèixer que no s’ha arribat fins aquest punt. Seria necessària una interpretació bastant tortuosa per esquivar l’esmentat precepte constitucional». ¡Apa doncs! A partir d’avui s’obre una nova fase que hauria de ser batejada així: La reconstrucció del Tribunal Constitucional. ¿Serà possible?

El més llegit