L’efecte col·lateral més important del procés és, sens dubte, la desaparició de CiU. No només de les seves sigles, dels seus partits i de la seva federació, sinó també d’aquest espai hegemònic que era el fidel representant del sempre important a Catalunya món econòmic, financer i empresarial. Aquella interlocució i aquella defensa dels seus interessos –entenent que eren els de l’economia catalana– van conferir a Convergència una enorme capacitat d’influència. Després de l’extinció de CiU, el primer que es va proposar ocupar aquesta interlocució va ser ERC. Més tard, el PSC. Ara, els dos partits amb més escons del Parlament pugnen obertament i sense caserna per ser la referència d’aquest poder empresarial que tant troba a faltar el partit que va fundar Jordi Pujol i al qual Artur Mas va posar punt final.