«¡Quina puta interlocutòria si no està escrita!»

La punta del cabdell de la trampa que el sector progressista va aconseguir parar-li al petit Maquiavel José María Macías –que en el ple del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) del dimarts 27 es va queixar per l’adjectiu utilitzat en aquestes pàgines al costat del nom del diplomàtic i filòsof polític florentí– s’ha de buscar en el ple extraordinari convocat d’urgència el dimecres 21 de desembre a la tarda per resoldre el recurs presentat per la Mesa del Senat contra la prohibició d’aprovar les resolucions finals a què va donar llum verda el Congrés dels Diputats per desactivar el bloqueig del Tribunal Constitucional (TC). Pel matí, María Luisa Balaguer, entre altres magistrats, va elaborar el seu vot particular per anar avançant en la seva tasca tot i que encara no n’havia rebut la interlocutòria que havia decidit paralitzar la resolució adoptada pel Congrés el dimecres 15 per 184 vots contra 64, amb les esmenes amb les disposicions apuntades. Seria cap a les dues de la tarda, quan va atendre la trucada d’aquest periodista. «Estic acabant el vot particular. I fixa’t, encara no tenim la interlocutòria que ha decidit paralitzar les disposicions del Congrés i aquesta tarda segurament es repetirà la mateixa situació al Senat. Ja sabem què passarà. Estem igual que els senadors perquè l’única cosa que ens han traslladat és la sentència i la part dispositiva», va dir. La magistrada tenia zero expectatives que en vista del recurs del Senat –encara no es coneixia la posició del fiscal en cap del TC, Pedro Crespo contrari a les mesures cautelaríssimes– es podria obrir un debat en el nou ple de la tarda. «És el mateix que va passar amb el decret de l’estat d’alarma», va dir. Durant el ple, els magistrats del sector progressista van utilitzar el recurs del Senat, que van considerar incontestable en els seus vuit punts. I sobretot, van destacar com el Senat remarcava que la prohibició –aplicaven al Senat una prohibició que havia sigut sol·licitada per al Congrés dels Diputats per una presumpta vulneració de drets fonamentals dels diputats del PP– no estava motivada, és a dir, el TC assumia la tutela sense explicar per què. Davant els arguments dels magistrats del sector progressista, el ponent, Enrique Arnaldo, un especialista en enginyeria jurídica, contestava que la resposta al recurs del Senat es plantejava el mateix que al Congrés dels Diputats i que tot estava en la interlocutòria. María Luisa Balaguer ja no va poder més. Es va dirigir a Arnaldo i va apujar el to de veu. «¡Quina puta interlocutòria! ¡De què estem parlant¡¡Si no està escrita!», va exclamar. El saló de plens del TC registrava una tensió desconeguda. Balaguer, a més, venia d’insistir en les seves múltiples entrevistes amb els mitjans de comunicació en la necessitat de rebaixar la tensió i considerar que els últims sis mesos, després dels enfrontaments de l’estat d’alarma i altres clatellades clavades al Govern, la presidència de Pedro González-Trevijano havia passat a una fase pacífica. El convenciment definitiu dels cinc magistrats del grup progressista que la prioritat era desbloquejar la renovació amb l’entrada dels dos nous membres designats pel Govern i frenats per González-Trevijano –Juan Carlos Campo i Laura Díez– i els dos que havia de nomenar el CGPJ, va sorgir, precisament, quan van advertir que el tema de les esmenes –és a dir, el tema formal de no ser «homogènies» o que no tenien res a veure amb la llei aprovada– va passar a segon terme en l’intercanvi d’arguments. Va ser González-Trevijano qui més es va esplaiar sobre la qüestió. Per al president sortint, renovar el TC per sisens –és a dir només amb els dos magistrats nomenats pel Govern– és inconstitucional. És a dir, és un tema de fons. Sigui per esmena, proposició de llei o projecte de llei. De res valia que fins i tot González-Trevijano hagués firmat una sentència el 2016 en què es considerava conforme a la Constitució renovar parcialment el CGPJ –és a dir, si una de les dues cambres legislatives no podia nomenar els seus candidats i l’altra sí, això era vàlid– i que, a més, s’assenyalés que era un deure, no només una potestat, aplicable a la renovació del TC. Desactivació del bloqueig Per tant, aquest argument impedia abordar les mesures de desactivació del bloqueig, per exemple, a través d’una proposició de llei, que podia estar a punt en dues setmanes, ja que no requeria els informes preceptius. González-Trevijano i Arnaldo haurien sufocat la proposició de llei. I en lloc de renovar el TC, com es pensava, en un parell de mesos addicionals, la situació es podia enquistar com la que travessa el CGPJ, òrgan per al qual el president del PP, Alberto Nuñez Feijóo, no preveu la renovació fins després de les eleccions generals de finals del 2023 o principis del 2024. De la mateixa manera que el sector conservador del CGPJ i el del TC estaven en contacte, els progressistes dels dos òrgans van arribar a la conclusió que només els nomenaments en el CGPJ podrien desbloquejar el TC. En aquest context, el sector conservador liderat per Macias en el CGPJ, després dels dos cops del Congrés i el Senat, va voler demostrar que els responsables del bloqueig eren els progressistes, que ja havien votat contra les candidatures dels magistrats César Tolosa i Pablo Lucas, frustrant els 11 vots requerits. Macías estava convençut que per aquest sector era nomenar el magistrat José Manuel Bandrés o res. El magistrat de la sala social, Juan Martínez Moya, va plantejar a Macías proposar en el nou ple Tolosa i María Luisa Segoviano, col·lega seva en matèria laboral –el que es necessita en el TC després de la sortida de Fernando Valdés i Alfredo Montoya–, dona, amb excel·lents relacions amb el sector progressista, que havia figurat en la primera llista de cinc magistrats dels progressistes. La idea fixa de Macías era que qualsevol que fos el nom, el sector progressista es mantindria en Bandrés. Quan el dijous 22, l’endemà del ple que va consagrar la prohibició al Senat d’aprovar les disposicions, va arribar la notícia al TC que el sector conservador del CGPJ demanava un nou ple extraordinari per fer els nomenaments, i els progressistes van veure la proposta de María Luisa Segoviano van cantar: «¡Bingo!». El divendres 22, els vocals progressistes es van juramentar per recolzar la parella de la forma més secreta perquè no creien en un pacte amb els conservadors. Dimecres passat, una hora abans del ple els progressistes només van estudiar com votar. La vocal Roser Bach seria la primera del sector –després dels primers tres vots de Carmona, Macías i Nuria Díaz Abad– i, per tant, havia de votar sense comentaris per no fer sensació que hi havia una política dissenyada. Es va limitar a dir: per Tolosa-Segoviano. Un cop s’aconseguís assegurar la parella Tolosa-Segoviano, els següents vocals Mar Cabrejas, Álvaro Cuesta, Clara Martínez de Careaga, Pilar Sepúlveda i Concepción Sáez explicarien que renunciaven a la candidatura de Bandrés «per sentit institucional». Quan els quatre magistrats prenguin possessió, la setmana vinent, sortiran els decrets llei de González-Trevijano i Antonio Narváez i de nomenament de Juan Carlos Campo, Laura Díez, César Tolosa i María Luisa Segoviano. Segons la llei orgànica del TC, el president en funcions, que en aquest cas serà Ricardo Enríquez, convocarà el ple per nomenar un nou president i vicepresident. Tot indica que el sector progressista escollirà el magistrat Cándido Conde-Pumpido i hi haurà un intent d’aquest sector que Enríquez sigui el vicepresident.

El més llegit