El llarg adeu de Pedro González-Trevijano

En el seu llibre Unreliable Sources (1988), o fonts insolvents, els experts nord-americans Martin Lee i Norman Solomon, després d’assenyalar que «la vaca més sagrada de la premsa és la premsa mateixa», descriuen entre els vicis dels mitjans del seu país el que denominen «el periodisme de font», o la dependència, de vegades malaltissa, dels periodistes de certes de les seves fonts. A Espanya és una pràctica quotidiana. Que aquesta dependència es converteix moltes vegades en la necessitat de ser agraït no és menys freqüent. Si t’aporten, per exemple, una sentència íntegra del Tribunal Constitucional (TC) quan els magistrats dissidents encara no han presentat el seu vot particular i exhibeixes la primícia a quatre columnes en portada sembla que després cal reconèixer-ho a l’hora d’abordar altres informacions per allò que «de desagraïts, el món n’és ple». Pedro González-Trevijano es veurà obligat a abandonar la presidència del TC en algun moment, potser més aviat que tard, ja es veurà. El seu mandat va vèncer el 12 de juny del 2022, sent que va ser elegit pel Govern de Mariano Rajoy el juny del 2019, i la seva pròrroga automàtica portarà set mesos el pròxim 12 de gener. Que el que en aquestes pàgines es diu el sindicat mediaticojudicial hagi «collat» i més tard, aquests dies, elogiat, González-Trevijano, després de consumar-se el cop anunciat, primer per tutelar el Congrés dels Diputats i més tard el Senat, a fi de prohibir la conversió en llei de les disposicions finals per evitar el bloqueig de la renovació del TC, era una cosa previsible. Però que una premsa autodenominada independent el presenti, després d’un dels esdeveniments més facciosos de la història constitucional espanyola des del 1978 –l’admissió del recurs d’empara «preventiu» del Partit Popular contra aquestes disposicions– com l’home que va arribar a la presidència per «estroncar les ferides» i que, pobre d’ell, no ho va aconseguir, és l’exemple vivent d’aquest «periodisme de font» de què parlen Lee i Solomon en una obra que va marcar època en el periodisme nord-americà. Recurs de Vox a l’estat d’alarma Pedro González-Trevijano va preparar el seu accés a la presidència del TC, que corresponia al grup de magistrats conservadors del seu terç, amb la ponència sobre el recurs del partit ultradretà Vox contra la llei de l’estat d’alarma i el confinament decretat pel Govern de Pedro Sánchez. Situem-nos. És setembre del 2020, els membres del TC reben l’esborrany sobre el que seria la ponència sobre el recurs d’inconstitucionalitat del magistrat a qui havia tocat per tanda elaborar-la. Es tractava de Fernando Valdés Dal Ré, del sector progressista. El seu esborrany, redactat sobre la base del treball del lletrat Javier Jiménez Campos, catedràtic de dret constitucional i exsecretari general del TC, desestimava el recurs de Vox. Una denúncia contra el maltractament de Valdés a la seva dona –que aquesta ha negat– l’aparta primer, culmina amb la seva renúncia al TC i l’arxiu posterior de les diligències contra ell en el Tribunal Suprem. A tot això, la seva ponència recau en González-Trevijano, que es recolza en la tasca d’un altre catedràtic de Dret Constitucional, Ángel Sánchez Navarro, al qual ell mateix ha recomanat incorporant-lo com a lletrat en règim d’adscripció temporal en el TC. Ha sigut vocal assessor en el Departament de Parlament i Institucions del gabinet del president del Govern José María Aznar, entre el 2000 i el 2002. Sánchez Navarro, doncs, substitueix Jiménez Campos. I la nova ponència elaborada sobre l’informe tècnic de Sánchez Navarro afirma que si bé les mesures del confinament i les restriccions d’oci i activitat comercial han sigut necessàries, en línia amb les instruccions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el confinament domiciliari, decretat pel Govern i aprovat pel Congrés, és inconstitucional perquè s’ha suspès el dret fonamental de la lliure circulació –no simplement limitat– i per a això s’havia d’haver declarat l’estat d’excepció. Transparència Tant l’inici del debat com el final, després de la votació, registra una conducta incompatible amb les normes de transparència i, es pot dir, de decència. El dimarts 8 de juny del 2021. El president del Tribunal Constitucional, Juan José González Rivas, ordena entregar a cada magistrat una còpia de la ponència de González-Trevijano sobre el recurs de Vox contra el decret d’estat d’alarma aprovat pel Govern el març del 2020 i, a continuació, per una majoria absolutíssima del Congrés, incloent-hi Vox i el Partit Popular. Les instruccions del dimarts 8 de juny són estrictes. Cal evitar filtracions. La còpia no passa per secretaria ni s’envia als correus electrònics. El dijous 10 de juny, a primera hora, un diari digital publica el contingut. La ponència proposa declarar inconstitucional el confinament domiciliari consagrat per l’estat d’alarma (article 7 del decret). La filtració deliberada de la ponència de González-Trevijano, favorable a declarar inconstitucional un article clau del decret llei –el número 7, o confinament domiciliari–, expressava la intenció de la majoria conservadora d’abraçar una estratègia d’«arribar i moldre». Imposar el rodet. El fet consumat. Llavors la majoria conservadora és aclaparadora: Vuit vots contra tres (Valdés no havia sigut reemplaçat). I no resulta difícil consumar l’operació. I així com la ponència de González-Trevijano és filtrada a un diari digital pròxim al sindicat mediaticojudicial abans de ser debatuda a un mitjà de comunicació, la sentència íntegra ho serà, el 16 de juny del 2022, a un altre mitjà, de tendència diferent, abans que els magistrats dissidents hagin entregat el seu vot particular firmat. González-Trevijano és un equilibrista. Altres clatellades A aquesta gran «clatellada», definida així pels mitjans del sindicat mediaticopolicial, els Plens mensuals en els quals el TC admetia els recursos d’inconstitucionalitat de Vox i del PP contra el Govern, en van seguir d’altres, com, lògicament, el de la pròrroga del primer estat d’alarma o la declaració de nul·litat de l’acord aconseguit per la Mesa del Congrés dels Diputats del 19 de març del 2020 amb el qual se suspenien els terminis reglamentaris per a les iniciatives que es trobaven en tramitació, així com l’acord del 21 d’abril que va desestimar la petició de Vox de reconsiderar la decisió anteriorment indicada. És a dir: el TC, que havia actuat de forma similar, ara donava una nova «clatellada» al Govern a través d’una trompada contra la presidenta del Congrés, Meritxell Batet. El president del TC, Juan José González Rivas, magistrat del sector conservador, és testimoni d’excepció de la polarització deliberada de la dreta. En els seus vots particulars contra l’opinió de la majoria, es pronuncia a favor de la constitucionalitat de l’estat d’alarma. I desencadena la pressió del sindicat mediaticojudicial a favor d’un TC «de combat», perquè, segons afirma, González Rivas cedeix davant la influència del magistrat, gallec com aquell, Cándido Conde-Pumpido. A partir del novembre, amb el nomenament de quatre nous magistrats i, més tard, amb la dimissió per malaltia d’Alfredo Montoya, magistrat conservador, la situació interna en el TC canvia: són ara sis conservadors i cinc progressistes. Ja estem al juny del 2022. La divisió del treball entre els vocals conservadors del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i els magistrats de la mateixa corda del TC –uns i altres recolzats pel PP de Feijóo– funciona al peu de la lletra. González-Trevijano, vuit mesos després d’assumir, reitera al Govern, a través de diversos missatgers, que no se li ocorri nomenar els dos magistrats que li correspon per substituir-lo a ell i Antonio Narváez, també designat pel Govern de Rajoy, perquè aprofitarà la majoria conservadora de 6 a 5 per bloquejar-los la presa de possessió. També l’hi diu en persona a la ministra de Justícia, Pilar Llop. El final –el cop contra el Congrés i el Senat– ha sigut la crònica d’un cop anunciat. González-Trevijano ha arribat fins a l’extrem d’intervenir i votar en la mateixa inadmissió de la seva recusació, una cosa que no hauria de quedar com una nota a peu de pàgina en la història del TC. Amb tot, la seva missió no ha finalitzat. La cirereta és el seu compromís –i el d’Enrique Analdo– amb l’objectiu del PP i la dreta de frustrar la possible presidència progressista de Conde-Pumpido en el TC, a través d’una candidatura alternativa de la magistrada del sector progressista María Luisa Balaguer. En això estan treballant.

El llarg adeu de Pedro González-Trevijano

El president del Tribunal Constitucional va cavalcar cap a la presidència sobre l’alfombra vermella de la seva ponència d’admissió del recurs d’inconstitucionalitat de l’estat d’alarma de Vox, després que el seu antecessor, Fernando Valdés, l’havia inadmès

El més llegit