Serrat, un home del PSC que va plantar Franco i va lluitar per la convivència

«Sense utopies estàs a mercè del que el poder decideixi imposar en cada moment. Estàs a les seves mans», va dir Joan Manuel Serrat (1943) després de publicar el seu disc Utopía el 1991. Quinze anys després, ell podria haver ocupat el ‘poder’ de què parlava, però no va voler. Al del Poble-sec li van oferir ocupar un lloc públic. Ho va revelar ell mateix el 2008: «M’ho van oferir i jo vaig dir que ho consultaria a la meva mare, i la meva mare em va dir que ni se m’acudís. I ja està». No va revelar de quin càrrec es tractava ni quin partit l’hi va oferir. Tampoc és difícil imaginar-s’ho. Fonts del PSC apunten que va ser Pasqual Maragall, president de la Generalitat entre 2003 i 2006, qui li va trucar per ocupar la Conselleria de Cultura. L’elecció era lògica: feia anys que el cantautor intervenia en innombrables mítings i el seu discurs polític havia anat –i va anar després– en paral·lel al dels socialistes catalans. Fins i tot durant el procés. Quan va arribar la democràcia, Serrat, que s’acomiada aquests dies dels escenaris, es va alinear amb el PSC. Ja el 1982, quan es van celebrar les segona eleccions lliures després de l’aprovació de la Constitució, el cantautor va pujar a l’escenari de la Monumental amb el candidat del PSOE Felipe González i el llavors alcalde de Barcelona, Narcís Serra. Serrat, icona del catalanisme i de la Transició, va convertir allò en costum i cada quatre anys –el 1986, el 1989 i el 1993– va tornar a donar el seu suport als socialistes en els grans actes organitzats pel PSC. Als cartells electorals que anunciaven els actes, el seu nom va arribar a estar en lletres de la mateixa mida que el de González, Serra i Maragall. No sorprèn, per tant, que el cantautor fos temptat amb un lloc en el Govern d’aquest últim president. Ho va rebutjar, va dir, perquè no es va trobar «en condicions», la tasca requeria «ganes» i no ser «irresponsable». La lluita per la democràcia Amb només 20 anys, Serrat ja formava part de la Nova Cançó i estava implicat en la defensa del català i en la denúncia de la dictadura, motiu que el va portar el 1968 a prendre una decisió amb transcendència política en ple franquisme. Amb tan sols 24 anys, reconegut com una figura important del catalanisme, es va enfrontar al règim i va demanar cantar a Eurovisió el ‘La, la, la’ en català. La dictadura l’hi va negar i ell va decidir no participar en el concurs. Ho va fer, com és ben sabut, Massiel. Aquella decisió no va ser fruit d’una actitud nacionalista –Serrat no s’ha definit mai com a tal–, sinó de compromís amb la cultura i la pluralitat. Ell es pensava que Franco prendria una decisió intel·ligent i permetria la cançó en català per mirar de mostrar una imatge aperturista a Europa. Va errar el tret. No va ser aquest el seu únic xoc frontal amb la dictadura. El setembre de 1975, a les últimes del règim i de Franco, que va morir dos mesos després, Serrat va condemnar l’afusellament de cinc militants del FRAP i d’ETA. Era a Mèxic i allà es va haver de quedar durant gairebé un any per l’ordre de recerca i captura que es va emetre contra ell. «Soc un artista popular. Si he arribat a això és gràcies a una gent, un poble que és el que escolta les meves cançons, que compra els meus discos, que em ve a veure al teatre. Quan hi ha problemes que impliquen aquesta gent, m’impliquen a mi. No em desinhibeixo, he d’estar al servei d’aquestes coses», va dir el 1977. Aquelles paraules defineixen el compromís social –i en cert sentit, polític– de la seva carrera artística. Compromisos clars Amb la democràcia acabada d’estrenar, Serrat no va amagar la seva simpatia pel PSC, una tria que li va valer cert rebuig per part del nacionalisme que, tot i que el va continuar aclamant com a cantant i compositor, va marcar distàncies amb ell. En aquells dies i en els anys següents, el noi de Poble-sec va anar configurant el seu discurs polític, que en part manté intacte fins ara. Aquesta setmana, en els seus últims concerts a Madrid, va recordar la cançó ‘Pare’, que va compondre al seu pare –afiliat a la CNT– el 1973 i que ja contenia un avís sobre el canvi climàtic: «Pare, / que estan matant la terra. / Pare, / deixeu de plorar, / que ens han declarat la guerra». En les seves últimes actuacions, Serrat també ha recuperat la cançó ‘El carrusel del Furo’, dedicada al seu avi Manuel, que va ser afusellat durant la Guerra Civil, escrita el 1975. «Et continuarem buscant», va asseverar dimarts el cantautor, ferm defensor de la memòria democràtica, durant un concert a la capital, davant una imatge del seu avi. Al novembre del 2021 es va trobar una fossa comuna a Belchite (Aragó) amb més de 400 cossos entre els quals hi podria haver els avantpassats del cantant. Serrat no només es va implicar amb els problemes del seu poble, sinó que va defensar tota causa pels drets humans. El 1989 va treure la cançó ‘Salam Rashid’, que narrava la dramàtica situació dels migrants africans que volien arribar a Espanya. També va participar activament en les mobilitzacions populars davant dictadures com la xilena i l’argentina. Va generar estrets vincles amb Llatinoamèrica. En aquests mesos s’ha vist amb els presidents de Xile i de Mèxic, Gabriel Boric i Andrés Manuel López Obrador, respectivament. Enfrontar el procés Ja amb l’entrada del nou mil·lenni, Serrat es va consolidar com una figura transversal, tot i que mantenia la proximitat amb els socialistes espanyols. Bona prova d’això va ser que el 2002, el llavors president de la Comunitat Madrid i després ministre de Justícia, Alberto Ruíz-Gallardón (PP), va escollir el cantautor català per celebrar el 24è aniversari de la Constitució a la Reial Casa de Correus. Serrat va cantar llavors ‘Para la libertad’ al mateix edifici que va servir de seu per a la Direcció General de Seguretat durant el franquisme. Amb el pas dels anys ha anat dosificant les seves intervencions polítiques. Les més polèmica van arribar durant el procés, quan –en línia amb el discurs del PSC– es va allunyar clarament del referèndum de l’1-O per falta de transparència i representativitat, però també va acusar directament el PP del succeït per «menystenir» el conflicte i deixar «que les coses s’anessin podrint». Aquest posicionament li va valer acusacions de «feixista» i crítiques tant de la dreta espanyola com dels sectors més radicals de l’independentisme. Amb els líders del procés a la presó, Serrat va anar a la presó d’Estremera, on va visitar Raül Romeva –és amic del seu pare– i Oriol Junqueras. Al sortir es va pronunciar contra l’empresonament dels dirigents independentistes, que li semblava, «des del primer moment, inútil i injust, políticament desencertat, un obstacle en la millora la vida política i social a Catalunya». Una vegada més, no va amagar la seva lluita per la convivència.

Serrat, un home del PSC que va plantar Franco i va lluitar per la convivència

Al cantautor li van oferir ocupar un càrrec públic i el va rebutjar perquè no podria ser un «irresponsable»

El 1975 va estar a l’exili després de denunciar a Mèxic els últims afusellaments de la dictadura

Multimèdia | Gràcies Serrat: Rosalía, Estopa, Júlia Otero, Valdano... li reten homenatge

El més llegit