El Govern inverteix 7,12 euros per habitant en el servei secret

Amb 337,05 milions d’euros en el seu pressupost, el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) iniciarà al gener el seu vint-i-unè any d’existència amb la dotació més gran de la seva sèrie històrica. El 2022 ha tingut 322,28 milions a disposició; 299,8, el 2021, i 281,95, el 2020. Certament, tres milions d’euros d’aquest creixement provenen de fons europeus del Pla de recuperació, transformació i resiliència, però queden ja molt enrere els anys de retallada, en els quals dels 264,72 milions amb què va ser dotat per al 2008 –el pic pressupostari en ple esclat ja de l’última crisi financera– es va passar a superar per molt poc els 200 milions d’assignació: 203,68 milions congelats el 2013 i 2014. Espanya destinarà, per tant, el 2023 la quantitat de 7,12 euros per cada habitant a sostenir el seu servei secret. És la seva inversió més gran en espionatge fins ara, però és lluny del que gasten altres estats democràtics. A Europa, lidera l’assignació el Regne Unit, amb 3.435 milions d’euros de pressupost per al MI6, que suposen 67,33 euros per britànic. Holanda, Alemanya i França el segueixen en despesa per càpita, amb 18,07 euros, 16,8 i 16,4. El pressupost del CNI és menys de la meitat del que té l’AISE italiana (694 milions) i tres vegades inferior al de la DGSE francesa (1.110 milions), al del Servei Federal d’Intel·ligència alemany (1.389 milions) o al del CSIS canadenc (1.221 milions). En personal, el CNI també es queda petit en comparació amb els serveis del seu entorn. Té poc més de 3.000 funcionaris, segons fonts del Ministeri de Defensa, que són quatre vegades menys que els del Regne Unit, tres vegades menys que les plantilles d’espies i analistes a França i Alemanya i gairebé la meitat dels que té actius el Canadà. Retenir talent Les xifres de diners disponibles i personals per gastar-los dibuixen el retrat robot d’un servei d’intel·ligència auster, o fins i tot monacal. El 62% del seu pressupost el CNI el dedica al capítol 1, les despeses d’un personal disseminat per 49 països i 22 delegacions a Espanya. El 23% de la dotació es destina al capítol 6, d’inversions, i el 15%, a despeses corrents i serveis. El retrat robot del CNI presenta un col·lectiu funcionarial en el qual tres quartes parts són civils, un 19% són militars i un 6% són membres de diferents policies i de la Guàrdia Civil. En els uniformats recau la major part de les missions operatives, i en els de paisà, la majoria de les anàlisis. La preponderància de personal civil ve marcada per la necessitat de traductors i intèrprets d’un servei d’aquestes característiques en el qual la presència de la dona (descomptades les seves dues últimes directores) supera el 30%, amb un dels índexs més alts de la Seguretat de l’Estat. Però té pitjor explicació l’edat mitjana de la plantilla: 47,7 anys, segons aquestes fonts. Hi ha, per tant, una franca majoria de veterans en un entorn de treball en el qual la principal dificultat és atraure experts i retenir el seu talent. Com en altres àrees de la Defensa, els tècnics en electrònica, enginyeria o intel·ligència artificial tenen més temptacions al sector privat. És probable que el 2023 el CNI convoqui places, però no hi ha anuncis ferms encara en aquest sentit al Ministeri de Defensa, el departament del qual depèn el centre. A les últimes convocatòries, la proporció d’admesos no va pujar d’entre 20 i 40 per a 700 candidats. Reduir la incertesa Té dit un alt dirigent històric del CNI que les seves missions es resumeixen a «reduir al màxim la incertesa dels que decideixen». Són els anomenats «clients» del centre. Els seus informes o «productes» van a Presidència del Govern (70%), Exteriors (30%) i Defensa (20%). Són notes, dossiers i actes de missions fetes en (o mirant a) set àmbits geogràfics principals d’interès –Espanya, el Magrib, Orient Mitjà, Rússia, la Xina i Iberoamèrica– i entorn de sis camps funcionals: el terrorisme gihadista, la sobirania i els interessos nacionals, el tràfic de persones, la contraintel·ligència, la contraproliferació –entesa com les accions per conèixer el desenvolupament de sistemes d’armes i, sobretot, l’amenaça de míssils balístics que no només poden provenir de Rússia, sinó també del nord de l’Àfrica– i les ciberamenaces. Aquest últim àmbit funcional del CNI ha crescut considerablement i es manté en xifres molt altes. El Centre Criptològic Nacional (CCN) i el seu equip de resposta a incidents informàtics (CERT), dependents del CNI, acumulaven l’1 de novembre 40.041 intervencions comptades. El 2021 havien sigut 69.202 els atacs cibernètics, i 82.000 el 2020, any d’especial incidència durant la pandèmia. L’espai cibernètic s’ha convertit en la infraestructura crítica més atacada, en la majoria dels casos, per actors individuals, de manera que és difícil especular sobre la seva dependència d’altres governs. L’estratègia espanyola de ciberseguretat se centra més en la defensa que en la investigació de les autories. Per això creixen també les habilitacions personals de seguretat (HPS) per a experts de serveis essencials al sector públic i privat que expèn una altra dependència del CNI, l’Oficina Nacional de Seguretat. Al començament de la tardor n’hi havia 15.300 i l’any passat en van ser 18.546. Ja hi ha en aquest escut social 64.600 professionals amb una HPS al seu currículum.

El Govern inverteix 7,12 euros per habitant en el servei secret

El retrat robot del CNI: 75% de civils, 34,5% de dones i un pressupost deu vegades inferior al del MI6 britànic

El més llegit