L’ANC i Òmnium, fulls de ruta oposats cap a la independència

L’acostament de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) a Junts per Catalunya va tenir una nova instantània en la manifestació de dimarts, el Dia de la Constitució. Representants de l’entitat, en un altre temps poderosa argamassa civil de tot l’independentisme, es van unir a dirigents del partit polític fundat per Carles Puigdemont fonamentalment amb un objectiu: criticar els pactes entre Esquerra Republicana i el Govern d’Espanya. L’últim fruit d’aquesta negociació, que es manté amb alts i baixos des de principi de la legislatura, és la derogació del delicte de sedició –pel qual van ser condemnats a diversos anys de presó els impulsors del referèndum de l’1 d’octubre del 2017– i la seva substitució pel de desordres públics agreujats. Contra aquesta decisió van protestar sobretot l’ANC i Junts, amb el suport també de la CUP, al centre de Barcelona; van aconseguir reunir pocs milers de persones, molt lluny de les grans concentracions del procés. No els va acompanyar en aquesta ocasió Òmnium Cultural, que durant alguns anys va organitzar junt amb l’ANC les enormes marxes independentistes de les Diades. ¿S’ha traslladat el divorci del Parlament a les associacions que durant tot el procés van vehicular el sobiranisme al carrer? ¿Es pot dir que la ruptura del Govern de l’octubre, amb la sortida dels consellers de Junts després d’una consulta interna que va evidenciar la divisió del partit, s’ha contagiat a les entitats civils? El cert és que l’ANC i Òmnium mai han sigut el mateix. Ni per història, ni per amplitud d’objectius. L’ANC va néixer fa tot just una dècada, quan la temperatura de la reivindicació sobiranista començava a despuntar. L’única ambició de l’associació va ser des del primer moment –així es va especificar a l’assemblea celebrada al març del 2012, després de la qual va ser elegida Carme Forcadell com a presidenta– aconseguir la independència de Catalunya. Una dècada d’història contra 61 anys Òmnium Cultural, per contra, és una associació amb un llarg pedigrí i les seves arrels s’enfonsen en l’oposició al franquisme. Si l’ANC té tot just una dècada d’història, Òmnium va complir 61 anys el 2021. Fundada per un grup de patricis catalanistes, els seus primers objectius van ser la promoció de la llengua i la cultura catalanes en un moment en què les circumstàncies polítiques les havien col·locat en una situació precària. L’associació va mantenir el caire cultural durant els primers anys de la restauració democràtica i no va ser fins a la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 que va retallar l’Estatut quan Òmnium va adquirir un compromís més clarament polític, amb l’organització de la gran manifestació de protesta. L’èxit d’aquesta concentració va ser el germen de les posteriors. Els anys 2013, 2014 i 2015 van ser els que van veure una col·laboració més estreta entre l’ANC i Òmnium. Juntes van organitzar les manifestacions de les Diades d’aquells anys, que van aconseguir reunir centenars de milers de persones –i fins i tot milions– i van certificar la condició de moviment de masses de l’independentisme. A més, les dues dones que lideraven llavors aquestes associacions, Forcadell i Muriel Casals, van acceptar incorporar-se el 2015 a la llista electoral de Junts pel Sí. Totes dues van ocupar el segon i el tercer lloc de la candidatura unitària sobiranista, per darrere de Raül Romeva i per davant d’Artur Mas i Oriol Junqueras. Però ni abans ni després d’aquells anys la col·laboració ha sigut tan intensa. Ara, cinc anys després de l’1-O i de la declaració d’independència frustrada i després del judici, la sentència i l’indult dels líders polítics que les van promoure, l’ANC vol recuperar la incidència política que va tenir durant els anys més calents del procés. A l’estela de Borràs Però, per fer-ho, i d’acord amb els sectors més accelerats de Junts –que molts identifiquen amb els seguidors de Laura Borràs, que va ser present en la manifestació de dimarts, figura reivindicada allà–, han triat elevar el to de les crítiques contra ERC. El partit que ostenta el Govern, tot i que ho fa amb el suport de només 33 dels 135 diputats després de la sortida de Junts, es va haver de defensar fa uns dies de les crítiques d’una associació amb la qual, durant uns anys, va tenir una estreta sintonia. La portaveu de l’Executiu català, Patrícia Plaja, va demanar a l’ANC que no s’equivoqués d’adversari després que el vicepresident de l’entitat, Jordi Pessarrodona, hagués qualificat els d’ERC de «col·laboracionistes». Òmnium, no obstant, sempre ha procurat mantenir bones relacions amb els partits, i no només amb els independentistes. Des de fa anys han mantingut contactes amb els comuns i no s’han negat a parlar amb el PSC. A més, en els últims temps busca remarcar l’amplitud d’objectius que té l’associació, entre els quals hi ha també la cohesió social. El president de l’entitat, Xavier Antich, va dir que no se sumaven a la protesta de dimarts perquè no volien contribuir a l’enfrontament entre independentistes ni a «fer antipolítica». En canvi, la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, va ser molt contundent en la manifestació, en la qual es van corejar lemes contra Esquerra i contra l’Executiu català. «El Govern i l’Estat estan d’acord a pacificar Catalunya per la via de la destrucció del moviment. I no ho permetrem», va dir en el seu discurs, deixant clar que les dues grans associacions de l’independentisme comparteixen l’ideal de la secessió, però no els mètodes per aconseguir-la.

L’ANC i Òmnium, fulls de ruta oposats cap a la independència

Les dues grans associacions del sobiranisme civil han certificat aquesta setmana la distància que avui dia separa les seves tàctiques per arribar al mateix objectiu

Aquest allunyament encaixa amb la disparitat de l’origen i de l’amplitud dels propòsits de cada una

El més llegit