Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, les 6 claus de la relació que va forjar una parella de rivals

¿Quin és el motiu pel qual encara avui Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida segueixin llançant-se dards quan tots dos estan retirats de la vida política a primera fila des de fa anys? ¿Quina ha sigut la relació política i personal entre els dos aspirants a succeir Pujol, en una batalla que va guanyar el primer? ¿Són tan diferents les seves maneres d’entendre qüestions com el sobiranisme i la corrupció? De fet, l’últim motiu de conflicte ha sigut una insinuació de Duran en una entrevista a La 2 que coneix bé la corrupció existent a CDC i una acusació als seus antics socis i, sobretot, rivals convergents de fer un gir independentista per «mantenir-se al poder». Mas només va trigar hores a replicar que va ser Duran qui el va animar a convocar eleccions anticipades amb el missatge del dret a decidir. Una cosa així com dir a Duran incoherent i, per tant, restar-li credibilitat. Tots dos es coneixen molt bé i mantenen, malgrat les discrepàncies, una relació personal de respecte personal, tot i que els seus perfils són netament diferents. ¿Què en pensa, l’un de l’altre? Duran probablement definiria Mas com un home sense quall polític que ha pres decisions clau equivocades i ha anat a remolc dels radicals independentistes. Mas descriuria Duran com un perillós home maquiavèl·lic sense escrúpols que ha viscut durant dues dècades de la quota de poder que Pujol li va pagar a canvi de disposar d’un espai democristià al costat de CDC. Aquestes són les claus de la seva relació: Els orígens Quan Artur Mas va iniciar la seva carrera (gràcies a Lluís Prenafeta, braç dret de Jordi Pujol a la Generalitat) en l’administració, Duran ja acumulava experiència política, iniciada en la política municipal a Lleida, i bregada a les Corts. Va arribar a acumular 30 anys gairebé ininterromputs de lideratge absolut en un vell partit que va posar al dia en forma de ‘lobby’ de la dreta nacionalista catalana. Mas va anar ascendint sempre gràcies a la família Pujol. Duran ho va fer a base de forçar constantment les costures de la relació amb la CDC del mateix Pujol. Mas es va mostrar una mica rígid en la seva relació amb la ciutadania, quan va assumir responsabilitats de Govern. Duran va collir sempre una densa xarxa de contactes amb què va elaborar tota una cadena de favors. La successió de Pujol La convivència entre tots dos s’inicia amb el procés de relleu de Jordi Pujol, que els va col·locar de manera oberta com a rivals per succeir-lo, oferint-los conselleries de pes equivalent perquè es barallessin. Duran va durar poc al Govern i va marxar amb un cop de porta. Va mirar de guanyar-se la confiança de Pujol assegurant que tenia més llenya política que Mas, més ofici. Va creure fins i tot que Pujol el preferia a ell. Però el que va passar és que el president i fundador convergent va deixar a Duran creure’s successor i va plantejar una condició que el líder d’Unió no va acceptar: la fusió amb CDC. Així, Mas va ser l’elegit. Fonts pròximes a Duran consideren que es tractava d’un parèntesi fins que Oriol Pujol agafés la vara de comandament. Una cosa que no va passar a l’aparèixer la llarga ombra de la corrupció convergent. La batalla frontal. L’entorn de Duran afirma que una vegada Mas va accedir al lideratge, l’entorn del nou líder convergent, amb David Madí al capdavant, va fer la vida impossible al democristià. I al seu torn els nous dirigents de la CDC de Mas no toleraven ja l’estratègia de Duran amb Pujol, que va durar més d’una dècada: forçar constantment les relacions entre els dos partits –amb excuses com la llei del català, la reforma de l’Estatut i determinades declaracions polítiques sobiranistes– per guanyar quotes de poder més enllà del 25% establert inicialment per a UDC a les llistes. Mas tenia el poder, però Duran tenia l’opció de posar pals a les rodes a la nova estratègia independentista convergent, en la qual mai va creure i que va fer saltar pels aires la relació després del referèndum del 2014. Fins aleshores, s’havien fet encaixos entre la posició de Duran i la dels nous independentistes en el poder convergent. La corrupció Els draps bruts també van alimentar la tensió entre tots dos. Mas va lidiar amb taurons com Prenafeta, amb la família Pujol, amb el fosc paper de Germà Gordó, amb la confessió de Pujol i amb el cas Palau de finançament irregular de Convergència, mentre els seus no paraven d’assegurar que era Unió la que no podia donar lliçons de joc net. Duran també va haver d’afrontar el judici que va condemnar Unió per finançament irregular, però, malgrat això, va continuar negant que es tractés de corrupció. Va abandonar deixant un deute en el partit de 19 milions d’euros. I ara, gairebé set anys després, dispara amb bala a l’afirmar que sobre la corrupció convergent només dirà la veritat davant un jutge. «Millor callo», li va dir a la periodista Gemma Nierga. Tot un dard enverinat. Mas ha negat reiteradament que sota el seu lideratge ell conegués o tolerés pràctiques irregulars. Però l’entorn de Duran encara avui recorda que Germà Gordó, exconseller processat per corrupció, no feia res sense el consentiment de Mas. La relació personal Però ja que la política professional obliga al blindatge emocional, tots dos se n’han anat no només tolerant sinó que fins i tot mantenint una relació cordial en el terreny personal. Duran es va oferir a Mas per ajudar-lo en la seva candidatura la Generalitat malgrat haver quedat descavalcat. Mas va ser sempre advertit pel seu entorn sobre els riscos de Duran, amb qui Madí i els joves convergents com Oriol Pujol van mantenir una guerra frontal. Procedien de perfils socioeconòmics diferents –a Duran els convergents nous el veien com un nou-ric i aquest considerava els de Madí gairebé com uns mimats pel patriarca Pujol–, creien en Catalunyes diferents –Duran va defensar els pactes amb el PP i el centredreta, Mas va obrir el camí de l’independentisme– i, sobretot, lluitaven pel mateix: el control del postpujolisme amb totes les eines al seu abast. El futur Mas ha pagat ja la condemna per l’organització del referèndum de 2014 i, en teoria, podria tornar a una candidatura electoral,.però s’hi ha negat quan se li ha suggerit, frustrat per la fragmentació del seu espai polític. Això sí, encara apareix en suport d’algun candidat de l’antiga Convergència o de Junts. Duran va abandonar del tot i es dedica a exercir com a advocat. Quan parla o escriu demostra estar als antípodes del procés. Però malgrat estar retirats, avui tots dos saben que amb una paraula n’hi ha prou per reactivar una vella i, tanmateix, esportiva rivalitat política i tornar a embolicar-se.

Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, les 6 claus de la relació que va forjar una parella de rivals

Dos lideratges d’origen i mètodes diferents continuen vigilant-se anys després del seu adeu de la política

El més llegit