Era finals del 2015 quan, havent encaixat els pitjors resultats electorals i havent tenallat per l’intent d’«assaltar el cel» dels comuns d’una banda i de Ciutadans per l’altra, Miquel Iceta repetia en to gairebé profètic que el PSC «moltes vegades s’ha trobat la seva esquela publicada als diaris» però que, en canvi, hi ha partits que «hauran desaparegut molt abans». Feia poc més d’un any que, després de la traumàtica dimissió de Pere Navarro, havia heretat una formació oberta en canal, debilitada com mai a les urnes i encara convalescent per la diàspora del sector sobiranista. Després de l’1-O i el moment àlgid del procés, el retrat de la victòria de Ciutadans i els socialistes en quarta posició i només un diputat més (17) després d’haver tocat fons, poc feia pensar que Iceta acabaria tenint raó fins al punt de tornar a guanyar unes eleccions. Això sí, ja sense ell al capdavant del partit.