Conde-Pumpido i la frase amb la qual el persegueix la dreta judicial i mediàtica, per Ernesto Ekaizer

Des de fa més de 16 anys –el 16 d’octubre passat– el magistrat del Tribunal Constitucional, a qui es considera el candidat natural d’una majoria progressista per presidir el tribunal de garanties, és objecte d’una campanya que repeteix, gairebé sense variacions, una frase que va pronunciar el 2006, quan era fiscal general de l’Estat del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Membre fundador el 1984 de l’associació professional Jutges per la Democràcia, escissió de la conservadora APM (Associació Professional de la Magistratura), Conde-Pumpido va acudir al XXI Congrés de l’associació esmentada el 9 de juny a Vitòria (Àlaba), el debat central del qual es va dir Diàleg, Justícia i Pau. Tres mesos abans la banda terrorista ETA havia anunciat un «alto el foc permanent», cosa que va ser precedida per gairebé tres anys sense víctimes mortals, des del maig del 2003. Allà, el fiscal general de l’Estat, que no va participar en el debat, va pronunciar un discurs de clausura. «Crec que ens hem de felicitar perquè Jutges per la Democràcia sigui capaç, una vegada més, d’afirmar amb contundència que entre la realitat social i el vol de les nostres togues no hi ha divorci ni abstracció possible. Els jutges són dins d’aquesta realitat, en formen part, i no poden mirar al buit invocant la immaculada llunyania de la seva independència. Aquesta independència, com la imparcialitat del ministeri fiscal que ara represento, són valors essencials per al funcionament del nostre sistema constitucional, no concebuts perquè jutges i fiscals puguin viure i actuar com si la realitat no existís, sinó, ben al contrari, per assegurar que s’afronten exempts de qualsevol llast i aliens a qualsevol comesa que no sigui la d’aplicar la llei. La llei, és a dir, el fruit de la voluntat popular», va assenyalar. I va llançar una exhortació: «Aplicar la llei en la lluita contra el terrorisme, que no ha cessat, ni cessarà. Aplicar la llei per emparar i assegurar els drets de les víctimes. Procurant la reparació, en la mesura possible, del delicte que han patit, la preservació de la memòria i el respecte a la dignitat dels qui han pagat injustament un preu inútil per la llibertat de tots, però a més, i amb la mateixa determinació, treballant perquè no hi hagi altres víctimes en el futur, perquè ningú més hagi de pagar aquest preu». Aquestes paraules van portar el Grup Parlamentari Popular al Senat a sol·licitar que comparegués «per informar de les seves manifestacions respecte el paper que, segons la seva opinió, ha de tenir el Poder Judicial davant la «treva permanent d’ETA», que va tenir lloc en la comissió de justícia el 16 d’octubre del 2006 a la tarda. El fiscal general de l’Estat va explicar que el que havia expressat sobre la funció de la Fiscalia valia «amb alto el foc, o sense alto el foc». I a continuació va aportar unes quantes dades. Les xifres Entre el 22 de març del 2006, data de la declaració de l’alto el foc permanent, el ministeri fiscal va acusar en judici 56 membres de la banda terrorista i va obtenir 49 condemnes. Durant el 2006, fins a l’octubre d’aquell any, la fiscalia de l’Audiència Nacional havia formulat 66 escrits d’acusació, contra 39 el 2005, és a dir, abans de l’alto el foc, superant el nombre d’acusacions entre el gener i l’octubre, per tant, en gairebé un 70% el total de les presentades el 2005. Una altra dada d’interès: 45 escrits d’acusació dels 66 elevats per la fiscalia de l’Audiència Nacional contra 82 acusats van tenir lloc després del 22 de març del 2006, és a dir, després de l’alto el foc. Així mateix, no s’havia produït en el període assenyalat cap acostament de presos al País Basc i només s’havia informat d’un supòsit de concessió de tercer grau i llibertat condicional a un individu condemnat per col·laboració amb banda armada, que tenia una malaltia greu (en compliment de l’article 92 del Codi Penal). La fiscalia de l’Audiència Nacional va informar a favor de la prolongació de la pena dels condemnats, segons la doctrina Parot, criteri del Tribunal Suprem. Amb tot, Conde-Pumpido, va intentar ampliar la seva idea de la justícia en una etapa caracteritzada per l’ofensiva del terrorisme a escala internacional. «L’empremta irracional del terrorisme ha calat en algunes reaccions de defensa que, paradoxalment, més que consolidar i protegir les llibertats dels ciutadans, semblarien abocades a satisfer de manera indirecta, els objectius dels mateixos terroristes». ¿Per què? «Convertir les nostres societats en gàbies plenes d’éssers tractats com a sospitosos o subjectes aliens a creixents limitacions de drets val tant com regalar als terroristes l’objectiu de destrucció dels nostres valors que persegueixen amb la seva activitat». I va afegir: «Transmetre falsament als ciutadans la idea que jutges i fiscals, més que garants de la llei, són mers executors o instruments de Govern i oposició, dedicats a fer el que convingui a la conjuntura del moment, constitueix un error i una irresponsabilitat que es paga, precisament, amb la fallida del mateix sistema que es diu que es vol defensar. Aplicar el dret en democràcia és més difícil que atacar a cegues, indiscriminadament, les files d’un enemic definit amb traç gruixut, mitjançant sospites i judicis d’intencions, per polítics, editorialistes o grups de poder d’un o d’un altre signe, segons convingui als interessos de cadascú en cada moment. Ser jutge o fiscal, i mantenir-se ferm davant la temptació de sucumbir a l’afalac o sobreviure a l’esforç de no fer fallida davant la pressió, no és senzill». Potser aquesta al·lusió actuava com a teló de fons de la ira que, emperò, desencadenaria una de les últimes frases de la seva compareixença. «He procurat i continuaré procurant que la llei s’apliqui amb rigor perquè és la materialització dels valors democràtics. Però també precisament per això, el vol de les togues dels fiscals no eludirà el contacte amb la pols del camí. La nostra aproximació a la realitat social ha de ser imparcial. Però no aliena a aquesta realitat, sinó profundament compromesa a transformar-la, d’acord amb els objectius de seguretat jurídica, democràcia i pau social que estableix la Constitució i concreta la llei». Setze anys després El vol de les togues i el contacte amb la pols del camí –una barreja de dos poemes d’Antonio i Manuel Machado– el persegueix com l’ombra perduda a Peter Pan, 16 anys després. La frase, treta sense més ni més de la seva compareixença parlamentària, ha donat lloc, en els atacs de la dreta i l’ultradreta judicial i mediàtica a imputar-li una submissió cap al govern de Rodríguez Zapatero durant el diàleg, aprovat prèviament al Congrés dels Diputats, amb la banda terrorista per acabar definitivament les accions assassines. Aquesta acusació d’actuar fora de la legalitat que s’atribueix a la frase manipulada és la que avui s’esgrimeix contra ell per frustrar les seves possibilitats de ser futur president del TC. Per això l’artilleria mediàtica l’ha ressuscitat i col·locat al frontispici de l’oposició del PP i dels vocals més recalcitrants del CGPJ al nomenament dels dos magistrats del TC que li correspon a aquest òrgan. I, mira per on, la Sala Segona ha ordenat ahir repetir per aparent falta d’imparcialitat el judici contra la Mesa del Parlament per l’1-O. La defensa de la imparcial estructural, per dir-ho així, va ser plantejada per Conde-Pumpido en la seva proposta a president de la Sala Segona del Suprem, el 2014, quan la majoria conservadora del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va optar per Manuel Marchena. Una de les seves iniciatives estrella era fer que la Sala d’Admissió de recursos del Tribunal Suprem fos íntegrament rotatòria. El president de la Sala Segona no hauria d’integrar permanentment una determinada secció, de la mateixa manera que, en el repartiment de tots els altres assumptes, el president, que és primus inter pares, havia de rotar amb la resta de magistrats també a la Sala d’Admissió els que correspon per tanda. Amb aquest sistema, el president, al no ser sempre a la Sala d’Admissió, podria partir a la Sala d’Enjudiciament. La Sala d’Admissió seria completament rotatòria. Precisament, tres anys més tard, en ocasió del procés el 2017, quatre magistrats dels cinc de la Sala d’Admissió del Suprem van admetre la querella del fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, i més tard van integrar la majoria del tribunal d’enjudiciament. El president del Tribunal i ponent de la sentència va ser el magistrat Manuel Marchena.

Conde-Pumpido i la frase amb la qual el persegueix la dreta judicial i mediàtica, per Ernesto Ekaizer

L’ex fiscal general de l’Estat i exmagistrat del Tribunal Suprem, candidat a qui una majoria progressista podria portar a la presidència del Tribunal Constitucional

El més llegit