Nicolás García Rivas, expert en el delicte de sedició: «La majoria progressista torna el cop a la sentència política del Suprem»

Nicolás García Rivas (Madrid, 1959), catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Castella-la Manxa, va escriure en els Comentaris del Codi Penal, el 2007, molts anys abans de l’inici del procés, que el delicte de sedició havia de passar a millor vida. Ja advertia llavors que, des d’un punt de vista estrictament normatiu, el delicte de sedició no tenia la taxativitat necessària per donar la certesa exigida per la Constitució. No cabia, deia, citant sentències del Tribunal Constitucional, «formulacions tan obertes per la seva amplitud, vaguetat o indefinició, que l’efectivitat depengui d’una decisió pràcticament lliure i arbitrària de l’intèrpret jutjador». Bingo. És el que García Rivas creu que va passar amb el procés. La sentència del 19 d’octubre del 2019 va fer reviure un delicte mort al no tenir viabilitat la condemna pel delicte de rebel·lió. Aquest és el diàleg que García Rivas va mantenir amb EL PERIÓDICO després que es conegués el projecte de derogació del delicte de sedició. -Vostè és un dels promotors, juntament amb altres penalistes, de la derogació. ¿S’ha sentit ben interpretat o està defraudat amb la proposta? -Els grups parlamentaris que han presentat la proposició de llei han sigut audaços perquè la derogació com a tal no l’esperava gairebé ningú. Retocs, rebaixes de pena, sí, però una derogació pura i dura del capítol I del Llibre II títol XXII sencer, articles 544 a 549, el canvi del 557 i 557 bis, la supressió del 559, el 557 ter... vaja, això no. I jo hi estic completament d’acord. Ha de desaparèixer i punt. Potser era necessari reformar el delicte de rebel·lió, que té una configuració tan vuitcentista com el de sedició. No oblidem que el que s’ha dit sedició per al Suprem era «una rebel·lió en petit». La reforma del delicte de desordres públics em sembla bé perquè la reforma que va fer el Partit Popular el 2015 va suposar una ampliació desorbitada del delicte de desordres públics, incrementava les penes i els supòsits agreujadors i va incloure el delicte d’enviar missatges a través de les xarxes que encoratgessin els desordres públics i es va promulgar el mateix dia que la «Llei Mordassa». Un intent de posar límit a l’oposició política i social que es manifestava contra les retallades. Ara el tipus bàsic de desordres públics –a part del que substitueix a la sedició suprimida– és també positiu. És a dir: la reforma supera els independentistes catalans. Hi ha més teca. El 2015 tothom parlava de la presó permanent revisable però aquesta reforma era plena de trampes, més ben dit, de gestos autoritaris. El nou tipus 557 tanca el que era un tipus penal molt obert i expansiu. -Precisament, el delicte de sedició és un delicte contra l’ordre públic... no contra la Constitució. -Aquest delicte sempre s’ha d’interpretar amb el Codi Penal en una mà i la Constitució, amb el dret de reunió, a l’altra. Perquè un grup que altera la pau pública és una cosa molt genèrica. Qualsevol manifestació pot alterar la pau pública, s’ha de fer una interpretació restrictiva. I la proposta ara és una picada d’ullet al que va passar a Catalunya el 2017, parlar de multitud amb un nombre, organització i propòsit que siguin idonis per afectar greument l’ordre públic. Això s’aplica a les manifestacions de 40.000 persones davant la Conselleria d’Economia a la rambla de Catalunya o a les manifestacions de taxistes al centre de Madrid. La nova descripció no és gaire taxativa, però és que resulta difícil que ho sigui. Perquè per mi, el setembre del 2017 el que va tenir lloc a Catalunya va ser l’exercici del dret de reunió. I això no havia de ser un delicte. -Ja havíem tingut, en el cas del setge al Parlament del 2011, sentències contradictòries a l’Audiència Nacional (absolutòria) i el Suprem (condemnatòria). -Així és. La sentència del març del 2015 del Suprem li dona una magnitud a aquesta manifestació d’atemptat contra les institucions de l’Estat bastant esbojarrada. -Però hi va haver un intent en el Tribunal Constitucional, el juny del 2019, d’anul·lar la sentència del Suprem que havia revisat l’absolució dels acusats dictada per l’Audiència Nacional i els va condemnar en cassació. Però es van moure els fils i el sector conservador del TC va impedir que el recurs es resolgués en aquell moment amb l’argument que això podria condicionar la sentència del tribunal del procés en el Suprem, prevista per a l’últim trimestre del 2019. -Això podia haver sigut la seva influència, en efecte. -La idea del ponent [Cándido Conde-Pumpido], segons va transcendir, era considerar alguns eximents parcials i admetre el recurs d’empara dels condemnats sobre la base que no tenien cap altra manera de protestar contra les retallades, i invocava l’efecte desànim que es provocava amb la condemna. Això hauria creat un precedent per evitar una caiguda en el delicte de sedició més endavant, quan els magistrats del Suprem no van apreciar la violència del tipus penal de rebel·lió i es van inclinar per la sedició. -Però és que tampoc hi va haver sedició. El Tribunal Suprem va instruir per rebel·lió, però com que no podria condemnar per aquest delicte es va recórrer al que hi havia més a prop i podia ser presentable per les expectatives que els mateixos magistrats havien generat. Un delicte que ningú recordava i alguns dèiem: «Això s’ha de derogar». Però com que no s’aplicava mai tampoc importava que no es derogués. Doncs de sobte el Suprem utilitza aquest delicte amb penes de fins a 15 anys de presó. Aquest és el problema de mantenir delictes obsolets susceptibles de ser aplicats antidemocràticament. És a dir: per política. Ha interpretat el delicte de sedició de l’article 544 del Codi Penal d’una manera que recorda la inspiració vuitcentista. Fixi’s: aquest ús és una raó de pes per eliminar la sedició del Codi Penal vigent. Però queda molt encara. S’han de modificar els delictes d’expressió i el delicte contra les Institucions de l’Estat, perquè, és clar, tres anys de presó per qui es va manifestar davant el Parlament per protestar contra les retallades no es pot sostenir: I també, se n’han d’eliminar alguns com les injúries, que són de pura dissidència política o social. Tenim un Codi Penal molt lesiu per a les llibertats. -Ha dit que quan arribi a la Moncloa reintroduirà el delicte de sedició i ja van dir abans que volen augmentar les penes. -Però els ciutadans han de saber que si un delicte es deroga, tot i que després es torni a instaurar, la retroactivitat favorable no deixa d’assortir els seus efectes. És igual que el tornis a posar perquè el que es va jutjar no es pot tornar a jutjar. Ara està clar que la majoria parlamentària s’ha col·locat davant el Suprem. Ha tornat el cop a la sentència política del Suprem del 14 d’octubre del 2019. -Però magistrats del Suprem en nom de tot el Suprem han reaccionat instantàniament enviant missatges als mitjans de comunicació, cavant una trinxera al carrer del Marqués de la Ensenada. Una cosa així no s’havia vist. Ja tindran l’oportunitat d’aplicar el nou delicte i revisar les sentències. -Sí, en efecte. Diuen que a l’eliminar la sedició també desapareix la malversació i ho posen en boca del Tribunal Suprem. I les dues coses són falses. Que jo sàpiga no hi ha hagut un ple ni de la Sala Penal ni de totes les sales per fer-ho. És que encara només es coneix la proposició de llei. No desapareix la malversació en absolut. Es basava en el fet que el referèndum il·legal es va convocar amb fons públics. El concurs medial implica que són dos delictes diferents i independents –sedició i malversació– que estan vinculats. No es condemna per malversació per cometre sedició sinó per convocar un referèndum il·legal amb diners públics. Per exemple, si Carles Puigdemont torna a Espanya el processaran per malversació i s’hi podrien afegir desordres públics. I amb les dues penes ens en podem anar a més de 10 anys.

Nicolás García Rivas, expert en el delicte de sedició: «La majoria progressista torna el cop a la sentència política del Suprem»

Després de la reforma, «si Puigdemont torna a Espanya el processaran per malversació, i s’hi podria afegir desordres públics. I amb les dues penes ens en podem anar a més de 10 anys»

El més llegit